Inhabit-able

La crisis de l’habitatge és una violenta realitat, una ferida que sagna fa tant de temps que ja no recordem quan va començar. L’esclat de la crisi hipotecaria mundial del 2007 i la bombolla espanyola del 2008, juntament amb les noves dinàmiques neoliberals d’inversió transnacional que des dels 80 van imposar-se, ens han fet entendre l’aparició d’un nou model de producció de la ciutat. La nova ciutat-mundial es regeix per la creació d’un espai produït per i per a l’extracció de plusvàlua, que es regeix pel valor de canvi i no d’ús (Lefebvre). Alhora, com ens explica Harvey i es desenvolupa en  l’article anterior per què s’inverteix en el parc edificat, la inversió en la urbanització territorial respon també a la necessitat del capitalisme d’invertir capital fix en l’espai, en el que s’anomena circuit secundari, per reduir la velocitat d’acumulació (i sobreacumulació) i alentir així l’aparició de possibles crisis del capitalisme.

El parc habitacional té un paper central en aquest nou model; la que va ser relatora de la ONU pel dret a l’habitatge Rachel Rodnik defensa la hipòtesis, en el seu llibre La guerra de los lugares, que estem presenciant els impactes de “la construcción de la hegemonía ideológica y práctica de un modelo de política pública habitacional basada en la promoción del mercado y del Crédito habitacional para adquisición de la casa en propiedad.” Per fer-ho, analitza els estralls que les crisis de la primera dècada del s.XXI han provocat en territoris i comunitats; Barcelona, Los Ángeles, Tel Aviv, Astaná… Una mundialització de la desigualtat i la lluita per l’habitatge, la comunitat, el barri, la ciutat i el territori.

En el cas espanyol, però, el problema és molt anterior. El sistema de l’habitatge té unes profundes arrels socials, culturals i polítiques entorn la conceptualització de la casa en propietat que han servit de puntal per la sacralització de la propietat privada capitalista com a dret inamovible, pràcticament diví.

La provisió pública d’habitatges va tenir un gran protagonisme a Europa a inicis del s.XX, però va ser post Segona Guerra Mundial que “la provisión pública de habitación en Europa se convirtió en uno de los pilars para construir una política de benestar social[…]”(Rodnik, Rachel). Espanya va experimentar a la dècada dels 60 un creixement econòmic enorme; la pobre i precària situació del país les dècades passades, l’obertura a l’exterior i una forta industrialització van impulsar un creixement enorme en un país que encara era eminentment rural. I aquesta va ser una de les transformacions conseqüència d’aquest canvi: la proletarització del camp. Més de quatre milions de persones van canviar la seva residència a Espanya en la dècada de 1960. Aquest procés va ser molt visible en els grans nuclis urbans; Barcelona va passar de tenir 1.081.000 persones el 1940 a 1.558.000 el 1960, arribant fins a les 1.745.000 persones a finals de la dècada dels 60. Això va comportar un creixement de més del 60% en pràcticament 30 anys.

Davant una necessitat d’habitatges urgent, el règim va apostar per la promoció de la indústria de la construcció com a un dels motors econòmics del país i per a permetre l’accés a l’habitatge a través de la PROPIETAT. Una estratègia que es resumeix en la frase  “una sociedad de PROPIETARIOS, no de PROLETARIOS”,atribuïda al falangista al front del “Ministerio de la Vivienda” José Luís Arrese el 1957. Aquesta mesura perseguia tres objectius clau:

– SOCIAL: control poblacional a través de l’endeutament. Incentivar a la compra d’habitatges de la classe mitjana i treballadora a través d’un sistema hipotecari, convertia a un gran nucli poblacional en submís.

– ECONÒMICA: en primer lloc, impulsió de l’economia del país a través de l’industria del totxo. En segon lloc, com veurem després, el traspàs al lliure mercat de milions d’habitatges finançats estatalment, i per tant, actius per especular.

– POLÍTICA: alineació d’interessos. Al convertir a la major part de la població espanyola en propietaris al llarg de la segona meitat del segle XX, passaven a compartir interessos polítics amb el mercat immobiliari i el capital.

El règim immobiliari que imperava a Espanya era el lloguer. Això, a les ciutats, encara era molt més pronunciat. Mentre que un 45,9% de la població ocupava a Espanya una residència de la seva propietat, a Madrid només era d’un 6,4%, i a Barcelona encara menor, un 5,1%. Les propietats en les grans ciutats estaven distribuïdes entre poques mans, sectors acomodats burgesos tenidors de gran nombre d’immobles. Així doncs, la major part de la població llogatera es trobava a les ciutats i en especial, als seus centres. A aquest factor cal afegir-hi la “Ley de Arrendamiento Urbano” de 1946, més coneguda com la legislació de lloguers de renta antiga. Aquesta llei congelava l’import de les rentes mensuals i imposava una durada indefinida als contractes de lloguer. Aquests dos factors, doncs, van comportar l’abandonament sistemàtic tant institucional com privat de molts nuclis urbans a Espanya. Això va suposar l’inici d’un procés de segregació i estigmatització urbana basada en la inversió desigual del territori. Aquesta geografia de classe ha permès, posteriorment, la seva remodelació completa a mans del capital, quan aquests espais han tornat a ser, per fi, atractius altra vegada pel mercat immobiliari (Rent Gap, Neil Smith), en un cicle gentrificador de manual

“Esta medida, en principio beneficiosa para las clases trabajadoras, significó su completo abandono. El motivo, una vez más, fue la pérdida de interés de los propietarios por unes viviendas que les proporcionaban un margen de beneficio mínimo.”

Document1. Habitatges ocupats pel seu propietari a Espanya, Madrid i Barcelona (1950-2001)

Aquí ens aturem un moment i ens desviem del tema per parlar del lloguer. Si bé és cert que el pagament d’una renda a un rendista s’ha d’entendre com una segona cadena d’explotació econòmica en l’àmbit reproductiu, que se suma a l’explotació de la força de treball de l’àmbit laboral, la renda antiga configurava un marc d’estabilitat per tota la vida. Aquest no és un detall menor, ja que permet una estabilitat i seguretat de la llar claus, evitant que els capricis especulatius dels propietaris i del mercat t’afectin. El que ara ens sembla impossible és una realitat que va desaparèixer de la legislació no fa tants. Paulatinament, amb la nova LAU del 1994.

Els beneficis i les promocions es trobaven als marges de les ciutats i no al seu centre, on es va disparar la construcció de barris perifèrics. A Barcelona, el número d’habitatges construïts va augmentar exponencialment; si a la dècada de 1950 van construir-se 50.000 nous habitatges, als 60 se’n van construir més del doble, 106.000, i a la del 70, 194.000 nous més. El règim franquista va promocionar l’habitatge protegit de compra-venta com a forma d’aconseguir una propietat. Això significa, enormes ajudes a constructores i immobiliàries – les anomenades “ayudas a la piedra” – per la construcció d’aquests nous marges perifèrics de classe mitjana, i per altra banda, ajudes i beneficis fiscals a particulars per fomentar l’adquisició d’hipoteques.

L’èxit va ser inqüestionable, i l’augment de la propietat a Espanya no va parar de créixer al llarg de tota la resta de segle XX., fins a tocar sostre el 2001, on més del 80% de la població era propietària de casa seva. Aquesta tendència també va tenir un fort impacte a les ciutats; així com a Barcelona, el 1950 només un 5,1% de les persones vivia en un habitatge de la seva propietat, el 2001 ja era pràcticament el 70% (veure taula anterior).

Document2. Evolució del percentatge d’habitatge principal: propietat i lloguer (i altres formes)

Document3. Evolució del règim de tinença de l’habitatge principal a España en les últimes dècades.

Als anys 70 i 80, es van imposar arreu d’Europa i el nord global una sèrie de polítiques de desarticulació de l’estat del benestar; l’arribada del neoliberalisme va caracteritzar-se en molts països per la privatització, o directament la destrucció, del parc públic habitacional de molts països. Un dels exemples més crus és el de Gran Bretanya amb Margaret Thatcher. A la destrucció de l’obrerisme (llocs de treball, comunitats, sindicats) s’hi va juntar una política de privatització que va permetre el traspàs de més d’1.000.000 d’habitatges protegits al mercat privat, comprades pels seus llogaters en el marc de la campanya Right to Buy.

A Espanya, però, no va ser necessària cap operació neoliberal de privatització, ja que l’habitatge protegit no ho era infinitament. El nivell de protecció que impedeix l’especulació amb aquella propietat oscil·la segons la regulació, podent ser de 15 a 30 anys. El problema segueix sent el mateix; el traspàs al lliure mercat tard o d’hora s’efectua. D’aquesta manera, l’enorme parc d’habitatges construït i finançat estatalment, perd la seva connotació de protegit i passa a ser un actiu a mercè de l’especulació. Això no és més que una privatització i liberalització del mercat immobiliari espanyol finançada amb diners públics, al llarg de finals del segle XX i principis del segle XXI. En un estudi sobre l’habitatge protegit i el seu impacte a Espanya “El parque público y protegido de viviendas en España: un análisis desde el contexto europeo”, Carme Trilla Bellart y Jordi Bosch Meda escriuen:

“[…] si las viviendas protegidas se hubieran sometido a un sistema de larga duración de sus calificaciones hoy gozaríamos de un parque protegido de cerca de 7.000.000 de unidades (casi el 40% del parque actual de viviendas principales), que permitiría, a través de la rotación, el acceso a la vivienda a muchas familias que no pueden acceder al mercado, con lo cual, la falta de parque público suficiente sería menos llamativa y la política de vivienda más efectiva.”

Com el seu estudi constata, un 80% de les famílies espanyoles, fins l’any 1991, havien accedit a un habitatge de propietat a través de l’habitatge protegit, i un 70%, fins el 2001. Aquesta realitat no és passada, sinó que continuem i continuarem patint els seus efectes durant anys. Les companyes de crític destapaven el 2023 que la província de Barcelona perdrà 53.000 pisos protegits abans del 2040, precisament per la caducitat de la seva protecció, fent que es desqualifiqui més habitatge del que es crea. Podem concloure, doncs, que aquesta aposta per un model d’accés a l’habitatge, basat en la promoció i ajuda pública de construcció i compra-venta va comportar dos grans canvis:

1. Un procés de PROPIETARITZACIÓ de la societat espanyola, que va passar, en poques dècades, de tenir una majoria de població de lloguer a més d’un 80% de propietaris. Això, com hem vist, va ser a través del sector immobiliari i de la construcció, un auge que als anys 2000 es va convertir en bogeria, i no només en relació a l’habitatge protegit, sinó també a l’habitatge de lliure mercat. Una escalada d’endeutament hipotecari sense precedents que va portar, el 2007, a l’explosió de la bombolla immobiliària generant una de les pitjors crisis que ha patit Espanya.

2. L’abandonament físic i institucional del parc habitacional ja consolidat, especialment aquell amb una forta presència de règims de lloguer de renta antiga, sobretot ubicats als centres i nuclis urbans. Una degradació de l’entorn urbà i dels propis immobles que forçava a la població a marxar, element clau de devaluació del territori en el procés de gentrificació de la ciutat. Trobem doncs, una relació directa entre la voluntat de propietarització de la societat, iniciada pel règim franquista i continuada en democràcia, i el procés de gentrificació dels nuclis urbans importants on imperava un règim de tinença alternatiu. Aquests espais es van convertir, un cop explotat al límit la capacitat de creixement i nova construcció -especialment amb el creixement i interès del turisme-, en espais potencialment re-valoritzables.

En la segona part d’aquest article veurem com aquestes bases fundacionals que han estructural la forma de viure a Espanya s’han començat a trencar per tot arreu, en aquesta ferida que comentàvem a l’inici que ens va dessagnant. En la ciutat neoliberal, completament venuda al mercat, nous actors condicionen l’urbanització del territori.

Referències:

– Smith, Neil: La nueva frontera urbana. Ciudad revanchista y gentrificación. Traficantes de Sueños. Madrid, 2012.

– Trilla Bellart, Carme y Bosch Meda, Jordi: El parque público y protegido de viviendas en España: un análisis desde el contexto europeo. 2018.

– Observatorio de vivienda y suelo: Boletín Especial: alquilar residencial. Ministerio de Fomento. Gobierno de España, 2017.

– Artola Blanco, Miguel: La transformación del mercado de alquiler de fincas urbanas en españa (1920 – 1960). Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales. Universitat de Barcelona, 2012.

– Gil, Javier: La incipiente buruja inmobiliaria (I y II). Artículos publicados en CTXT, 2018.

– Crític. https://www.elcritic.cat/investigacio/la-provincia-de-barcelona-perdra-53-000-pisos-protegits-abans-de-2040-157998