Inhabit-able

Ara que hem presentat els Agents de l’Espai* cal que els posem en relació.

Recordem que tota dialèctica opera entre les coses, i és la relació entre les peces la que dóna potència a l’anàlisi. Com a dada exemplificadora, en la dialèctica marxista es treballa amb el «canvi de finestra», que és el fet d’observar una idea (o relació) des d’una òptica concreta (finestra 1) i després canviar per veure una altra òptica (finestra 2), i així successivament, (finestra 3, 4, 5…). En el cas més clàssic de Marx hi trobem l’anàlisi de la relació entre El Valor d’Ús – El Valor de Canvi – El Valor. El mètode de canvi de finestra ens permet observar la totalitat en sí mateixa, evitant perdre’ns en conclusions simplistes o parcials. Si bé el mètode pot quedar prou clar, la pràctica del mètode és un altre tema! I avui ho intentarem, però no prometem aconseguir-ho…!

Bé! Si no tens ni idea de com identifiquem els «Agents de l’Espai» en aquest blog pots revisar els posts 1 i 2 de la «Producció Permanent». Per resumir breument, vam descriure dos «categories» d’Agents de l’Espai, els Agents de Producció i els Agents de Traducció. D’una banda els agents de producció han d’assegurar els recursos, els mitjans i la força de treball necessàries per la producció permanent, una base essencial del capitalisme. D’altra banda, els agents de traducció operen per a normalitzar les pràctiques explotatives i criminals de la producció capitalista. Aquesta «normalització» es fa, a grans trets, mitjançant el consens (aparells moralitzadors) i mitjançant la imposició (aparells repressors). Ara bé! Anem a l’origen de tot plegat, comencem una mica pel principi:

Henri Lefebvre (1901-1991), a «La producción del espacio» (Capitan Swing, 2013; Original 1974) defineix una dialèctica triple, que podem entendre més fàcil com una relació de tres categories que es formen les unes en les altres. Serien l’Espai Viscut, l’Espai Percebut i l’Espai Concebut. Cada «categoria» o definició espacial també s’anomena d’una altra manera, per ordre: Espai de Representacions, Pràctiques Espacials i Representació de l’Espai. Al ser dialèctiques, aquestes categories només s’entenen en relació amb les altres i haurien d’operar bidireccionalment, ja sigui de manera harmònica o de manera repressiva (negació o dominació/imposició).

L’esquema dialèctic de Lefebvre seria aquest:

Anem una per una i, després, en mirem les relacions entre elles.

• Espai de Representacions o Espai Viscut. És l’experimentat directament pels habitants de l’espai. I si bé viure és experimentar, és, alhora, representar, simbolitzar, encarnar en el propi cos una sèrie de conductes i hegemonies (de «veritats» imposades) o de resistència a elles. És per això que Lefebvre el determina com a Espai de «Representacions», que es pot entendre l’espai gairebé com un «teatre» on ens signifiquem com a agents i ens apropiem d’aquest espai de diferents maneres. Això és molt important de cara a la relació entre Vivència i Representació de l’Espai. L’espai viscut, doncs, es forma del continent físic edificat (territori, urbanisme, ciutat, etc) però també de les relacions socials que s’hi inscriuen. El que per Lefebvre era diferencial: el continent, el marc físic, com a «ciutat»; i el contingut, el marc social, com «allò urbà». Per a nosaltres l’urbanisme sempre opera com a model sota la lògica de producció de l’espai capitalista, osigui que no tenim un especial interès en fer servir aquesta distinció entre marc físic i marc social en els termes «ciutat-urbà», en tot cas operarem contrastant el model de producció urbà (capitalista) amb la creació de territoris autònoms, que sí que ens sembla potent. Però en definitiva, pel que ens interessa avui, l’Espai Viscut és aquest espai de conjunció entre l’espai físic edificat i l’espai social format per les relacions que s’hi desenvolupen. Els Agents de Vivència de l’Espai seríem la població en general que desenvolupem la nostra vida en aquest territori en disputa.
• Representació de l’Espai o Espai Concebut. Per a entendre millor aquesta categoria nosaltres l’anomenem «Traducció de l’Espai«, i ja la vèiem en anteriors publicacions. Aquesta traducció de l’espai es fa en forma de plànols, mapes, codis cívics, normatives, símbols repressius (com la policia), etc. els Agents de Traducció són tots aquests buròcrates i tècnics especialitzats en codificar l’espai sota unes normes dominants hegemòniques i determinen qui es pot ser en l’espai i, sobretot, qui no s’hi pot ser. Dintre de la tríada, la traducció fa «normal» la violència productiva de la categoria «Producció de l’Espai, l’última que veurem.
• Pràctiques Espacials o Espai Percebut. Nosaltres l’anomenem «Producció de l’Espai«, i també es troba més extès en altres publicacions. Però per ara ens interessa entendre que des d’aquesta categoria cal assegurar la producció permanent a partir d’assegurar-ne els recursos, els mitjans i la força de treball necessàries. «És l’estament que promou promocions immobiliàries que obren la veda a l’acumulació de parc edificat, que canvia categories urbanístiques del sòl per facilitar-ne l’explotació, aprova normatives i legislacions que desprotegeixen les classes populars (reduir anys de contracte de lloguer, no limitar-ne el preu, executar desnonaments, etc). S’encarrega d’assegurar la producció de l’espai de manera permanent, que n’assegura, en conseqüència, el rendiment i la plusvàlua permanents.» (La producció permanent I, a inhabit-able.org)

Així doncs, amb les noves nomenclatures, quedaria:

Bé! Aquest sistema de tríada no funciona, com avisàvem, sense entendre les relacions entre les peces. I ja avisem que les seves relacions canviaran molt la direccionalitat i intensitat de les fletxes que, ara per ara, semblen tan recíproques i simètriques. Comencem mostrant com quedarien les relacions de manera gràfica i, després, les analitzarem.

1) Relació Producció-Traducció. La seva relació es basa l’interès mutu. D’una banda la Producció de l’Espai necessita d’una Traducció per a normalitzar i fer acceptables les seves pràctiques explotatives i criminals dintre el capitalisme. La ideologia dominant, doncs, impregna aquesta traducció i la fa seva, però cal que els tècnics de la traducció facin la seva feina, cal que desenvolupin plans urbanístics, normatives, codis cívics i punitius, i, sobretot, que construeixin una «veritat» hegemònica que defineixi com s’ha de viure l’espai públic (en base a uns interessos dominants i extractius de l’elit social). L’interès que els Agents de Producció tenen pels Agents de Traducció queda clara. Sense els braços moralitzadors (escoles, mass media, burocràcia, religió, medicina, etc.) i repressors (policia, exèrcit, presons, reformatoris, etc.) la producció de l’espai no podria sotmetre la població i no en podria extreure el rendiment econòmic en que es basa tot el seu aparell organitzatiu. Ara bé, l’interès mutu, és a dir, de la traducció cap a la producció, ve determinat per un «segrest del benestar«. L’elit política i econòmica ha establert unes condicions de dependència cap a les tècniques traductores, un flux de capital (social, cultural, simbòlic i, evidenment, econòmic) que segresta el benestar d’aquets perfils traductors sota al condició de seguir traduïnt a benefici dels agents de producció. És el cas del funcionariat i les cooperatives i entitats que viuen bàsicament de subvencions i ajudes públiques. Aquesta «dependència» obliga a sotmetre la pràctica traductora al servei de la producció capitalista, alhora que aquest «segrest» és super lucratiu per als agents traductors. Aquesta dependència conté una promesa inherent d’escalada social i de classe, sempre que la ideologia dominant acompanyi la pràctica de traducció (premis, reconeixements, escalada salarial i de responsabilitats, etc.). Està clar que aquest «segrest» genera, inevitablement, una alienació i una dissociació absolutes. I els agents de traducció, per no caure en la culpa extrema, acaben autoconservant-se pensant que fan un «bé social» com a tecnòcrates especialistes en «com cal viure l’espai» per al «bon funcionament social». Preses de la seva condició es troben bloquejades entre l’ètica i el crim i, còmplices de l’opressió, només poden maquillar les atroces polítiques capitalistes per a evitar la pèrdua de la seva posició privilegiada.

2) Relació Traducció-Vivència. En aquest cas existeix una relació de càstig-recompensa i l’inevitable contrahegemonia davant la norma. D’una banda la traducció imposa normes i codis per l’espai que cal que es compleixin per evitar la repressió. Així doncs existeix una espècie de tranquil·litat (absència d’angoixa) i una recompensa social (reconeixement, capital simbòlic) que s’obté en complir la norma. Però només accessible a aquells cossos que poden complir-la, és a dir, els normatius. Les existències no-hegemòniques es troben en una situació d’exposició permanent dels seus cossos a la violència: identificacions, expulsions, criminalitzacions, judicis morals, detencions, etc. un recordatori permanent que aquell espai no està produït per a tu i la teva sola presència/existència corpòria ja és una «justificació» per a l’exercici de la violència (Shehadeh, 2015; Azoulay i Ophir, 2004). I tot i que identifiquem una «recompensa» als cossos i conductes normatius, el preu a pagar per aquesta assumpció del codi hegemònic és, com descriu Freud, la neurosi. Aquesta neurosi es produeix en el rebuig o la negació (Verdrängung) de les pulsions inconscients en pro d’encaixar en una moral burgesa dominant.

«En El malestar en la cultura (1930), Freud afirmó que la normalidad social exigía un alto grado de negación del deseo o rechazo del Trieb [pulsión] (el impulso sexual y la instintualidad). La forma burgesa de la «normalidad» dominante a comienzos del siglo XX producía una forma particular de padicimiento, que Freud denominó neurosis.» (Franco «Bifo» Berardi; El Tercer Inconsciente)

Aquesta violència permanent desenvolupa una dialèctica amb la contrahegemonia/contracultura subversiva, els racons de l’urbanisme, els espais incontrolables, els carrers impracticables, la pròpia existència de cossos divergents i insubmissos esquerda la realitat «cívica» de l’urbanisme capitalista. Cada norma i codi s’estructura per controlar divergències, que sempre troben com reformular-se. L’espai urbanitzat s’omple de lleis i murs (Hannah Arendt proposa la relació casi palíndroma law/wall, de llei/mur en anglès), s’omple de fronteres fisiques i normatives que intenten controlar tota la incertesa que comporta el teixit social. Aquesta relació traducció-vivència s’encarna en una persecució de divergències (comportaments, ideologies, localització dels cuidats, sexualitats, gèneres, cossos, autogestions…) i una proliferació d’alternatives que es construeixen entre i als marges d’aquest urbanisme segmentari repressiu.

3) Relació Vivència-Producció. Aquesta relació es defineix per una ruptura, una desconnexió pràctica, entre les pràctiques insitucionals legítimes i les pràctiques d’alliberament «il·legítimes». Aquesta diferenciació ve determinada pel que anomenarem «realisme democràtic». I és la «certesa social» que l’única manera legítima d’idear i accionar canvis socials és pels canals de representació democràtica i que, a més, aquesta representació és del conjunt total de la població, i no només un reflex dels cossos permesos en l’espai social. L’únic canal de comunicació (i és fictici) entre la Vivència de l’Espai i la Producció de l’Espai és el canal institucional, encarnat en el vot a un partit polític cada 4 anys. Totes les propostes i accions que surtin d’aquest context «democràtic» es situen en la il·legitimitat i, per tan, són potencialment perseguides i erradicades. L’autogestió, doncs, cau en aquest espai de la balança, l’apropiació de l’espai per part de cossos no normatius i divergents causa, sempre, un exercici de la violència. Trobades comunitàries, organitzacions de classe, agrupacions de producció i reproducció no-capitalistes, okupacions i alliberacions de sòl (CSOs, horts okupats, habitatges, naus industrials, etc.). Aquests exercicis són sempre codificats en relació a la seva legitimitat político-social.

En teoria la vivència de l’espai (població en general) no pot accedir a la producció si no és per part de la ficció democràtica. Aquesta, com ha demostrat extensament, absorbeix les propostes socials i erradica les divergents, osigui que a la pràctica és impossible canviar el model productiu a partir de la política institucional construïda a imatge i servei de la classe dominant. D’altra banda, la producció no pot connectar amb la vivència si no és per mitjà de la traducció, doncs els mecanismes productius són tan violents que necessiten d’una normalització (en base a una violència suspesa) per a ser acceptats socialment i, en última instància, necessiten d’una repressió per a fer-los prevaldre mitjançant l’exercici de la violència evident (violència espectacular).

Però sembla que aquestes apropiacions subversives de l’espai que senyalàvem podrien demostrar que la ruptura no és ben bé bidireccional. I que hi ha una línia inesperada que fuig de la «producció d’espai» per treballar la «creació d’espai», que opera en el plural d’alternatives fonamentals: produccions, reproduccions, afectivitats, sexualitats, identitats, economies, etc.

—

En aquesta nova descripció de les relacions entre categories podem veure que la producció de l’espai és la clau de la seva vivència a partir de la seva traducció. Osigui que no és un sistema recíproc ni simètric, conté, en el capitalisme, unes jerarquies i posicions de poder enormes.

De tota aquesta producció essencialment violenta se’n despren que el «model urbanisme» sigui «terroríficament familiar», en termes del psicoanàlisi de Freud, l’espai urbà és completament ominós.

En Lo ominoso (1919), Freud define la experiencia psicológica de algo que al mismo tiempo resulta familiar y está extrañamente fuera de lugar. […] Desconocido, siniestro, inquietante son definiciones posibles de este descompaginamiento de la experiencia diaria y el ambiente común. (Franco «Bifo» Berardi; El Tercer Inconsciente)

El capital produeix territoris i els urbanitza sota l’òptica del domini, el sotmetiment, la repressió, el control, l’odi i l’extracció de valor. Tot aquest malestar s’encarna en l’espai i esdevé, alhora, «llar» i «territori de violència». Barcelona també és això per a moltes de les seves habitants. D’una banda la ciutat és la promesa de benestar, i de l’altra és on empíricament s’hi tradueix la violència normativa en tota la seva magnitud. Reconeixem l’espai com a «casa nostra» alhora que ens és completament «aliè i inhòspit», ja que s’edifica sobre ideologies eminentment violentes. Les poques persones que sí que es situen com a «ciutadanes» són les que poden representar aquest paper socialment «vàlid». Podríem dir que, a l’Europa Occidental capitalista, Ciutadà i Pobre són descripcions incompatibles? I Ciutadà-Queer? I Ciutadà-Negre? Al final els engranatges descrits en la tríada de l’espai codifiquen i situen certs cossos molt concrets com a «ocupants legítims» de l’espai públic, els cossos que obtenen l’acreditació de «ciutadans» i no es troben permanentment exposats a la violència espacial.

L’espai públic, en tan que públic i, per tan, al servei de la classe dominant serà «legítimament ocupat» pel rol dominant que s’encarna en l’home blanc heterosexual-cis amb diners (Jule Goikoetxea). I qualsevol divergència serà identificada, exiliada, clausurada, reeducada i integrada en algun espai «apte» per a la seva condició no-hegemònica, espai a l’espera de ser capitalitzat i, com a tal, codificat i violentat. Així és com opera la tríada de l’espai en les dinàmiques capitalistes.

L’autogestió (que no produeix espais, sinó que els crea) opera sota relacions completament diferents. La tríada es troba plenament connectada, i la Creació, la Concepció i la Vivència es troben al servei del Valor d’Ús i les necessitats socials (particulars i col·lectives). Espais creats sobre aquesta lògica autogestionària els podem trobar encarnats en La Cinètika, Can Vies, la Squatxeria, Errekaleor, Sindicats d’Habitatge, Xarxes de Suport Mutu i un llarg etcètere de projectes del nostre territori que representen models econòmico-social-polítics alternatius, fora de l’òptica violenta i extractiva del capitalisme. Demostren que una altra realitat és possible, que el realisme capitalista es pot desmuntar juntament amb tots els seus engranatges de repressió i extractivisme.

—

*Visita les següents publicacions si vols veure aquests Agent de l’Espai:

Tercer Eix de la Gentrificació: La Producció Permanent I
Tercer Eix de la Gentrificació: La Producció Permanent II