Inhabit-able

Aquesta relació directa entre burgesia i Estat, potser ara més que evident, ens és difícil d’identificar a simple vista. Això és perquè en paral·lel a la Producció de l’Espai hi ha dues preocupacions burgeses d’una intensitat d’igual magnitud:

D’una banda hi ha moltíssima energia centrada en “ocultar” aquests mecanismes de coordinació administració-especulació que són la condició necessària per a que s’iniciï la Gentrificació.

D’altra banda cal que, en paral·lel a la Producció de l’Espai, hi hagi uns mecanismes per “normalitzar” aquest procés i “moralitzar” la població per a tolerar, acceptar i, finalment, normalitzar les violències i abusos de poder evidents que comporta. 

La primera, aquesta “ocultació”, es fa necessària en tan que la privatització dels objectius del que, en teoria, és un Estat de dret comú i al servei de la població sembla una contradicció força clara. Una de les claus de la “pau” social d’Europa és la creença que l’Estat es un dispositiu “bottom-up” -d’abaix cap a dalt, de la població cap als seus representants-, i el seu sosteniment és la “democràcia” i el sistema electoral que busca validar aquest “Estat de totes les persones”. Si bé pot semblar una farsa fràgil, és molt efectiva, sobretot entre la burgesia i les classes benestants. Evidenciar que els serveis públics van de la mà dels privats per a l’especulació del territori seria crític per al teatre democràtic que vivim. És per això que ens sorgeix la pregunta: Per què la institució pública no rep una responsabilització del desenvolupament de la Gentrificació? És a dir, per què no som capaces de relacionar materialment l’administració amb l’especulació?

D’una banda perquè el lucre que reben és en diferit, no és una extracció directa com els agents privats que es pot quantificar una inversió al moment. Els beneficis de l’administració són normalment en forma de capital simbòlic, polític, social i, en un futur, econòmic amb la reelecció de les seves posicions de privilegi en la casta política i la posterior reubicació en posicions d’altes rendes d’empreses privades. De totes maneres aquesta distància entre la inversió i el benefici no és l’única raó, ni la més interessant, per la nostra lluita. La corrupció és una pràctica tan habitual i fins i tot casi celebrada en l’estament polític que ja l’hem normalitzat, i en de moment no val la pena ni entrar-hi.

Com hem vist el primer motiu per a la nostra incapacitat de relació discursiva i material entre administració i especulació és el temps, la distància temporal entre inversió i benefici. Doncs el segon motiu també té com a eix el “temps”. Però així com en el primer cas és un temps “voluntari”, que pot ser meditat i conscient, el segon cas és un temps “obligat” o “propi” de les condicions de producció de l’espai. Mirem-ho detalladament:

El temps ha sigut sempre l’element central en la producció. Qualsevol producte, durant la seva producció i transport, conté un capital invertit que permet desenvolupar-lo, i no és fins que es consumeix que aquesta inversió no es recupera en forma de plusvàlua per a poder reinvertir i seguir girant la roda. Aquest “temps” que el producte conté capital a «dintre» s’anomena “Temps de Rotació” i, per Marx, una de les claus del capital és reduir-lo al màxim possible.

Per exemple -com veurem més endavant quan parlem de deslocalització- produir al sud-est asiàtic és molt més barat en quan a mitjans i, sobretot, força de treball, però es situa geogràficament molt més lluny, cosa que impacta directament en el “temps de circulació” (en camions, trens, vaixells, avions) i, per tan, aquest producte “conté” capital un temps molt major, augmentant molt significativament el “temps de rotació”. La millora dels mitjans de transport fa que aquest desajust es resolgui i, en global, sigui beneficiós per la burgesia. Però i què passa en la producció d’espai? Hi ha “temps de rotació” també? Doncs sí. I a més en grans quantitats.

En la producció de l’espai passa una cosa semblant quan observem el “factor temps”. Edificar, amb els seus tràmits administratius (concursos, licitacions, aprovació de projectes, redacció dels projectes…) i el temps inevitable de construcció, fa que sigui una pràctica que “fixa” moltíssim capital en l’espai durant molt temps. Pensem que des de l’anunci d’una intervenció urbana fins la seva finalització poden passar moltíssims anys. En el cas del Parc de les Glòries de Barcelona, l’anell de circulació s’enderroca l’any 2014, quan ja feia anys que el projecte de soterrament de les vies i el parc en superfície es planificaven. Ara som a 2024 i tot just han acabat el túnel i comencen les obres d’urbanització del parc, amb els nous habitatges privats i equipaments de “millora” del territori que l’acompanyen, lògicament. És a dir, gairebé deu anys i no tenim seguretats del seu final. 

Tot aquest capital fix és, d’una banda, un problema, doncs cal una inversió molt forta durant molt de temps, per veure’n un benefici, això sí, molt elevat. En marxisme les inversions d’aquesta categoria s’engloven en el “Cicle de capital secundari”, entenent el primari al que té una capacitat de Rotació molt més ràpida (com els béns de consum diaris: menjar, roba, tecnologia…) i, per tan, pot generar beneficis a curt plaç. Ara bé, d’altra banda aquest “problema” del capital fix de rotació lenta en l’urbanisme especulatiu és una virtud. Doncs permet posar “temps” i distància entre una intervenció i les seves conseqüències espacials, i distanciar les accions administratives (canvis de normativa urbanística, permisos d’obres, millores de serveis i infraestructures) de les accions de les entitats privades, que surten a la llum anys més tard, donant una “sortida discursiva” a l’administració com si la seva intervenció no fos el preludi i l’atracció de la privada, i impedint que les puguem relacionar de manera material. Nosaltres, a aquesta distància, l’hem anomenat “Fase d’Estancament”. I es situa entre dues fases de Revalorització que podem diferenciar per l’origen del capital que s’inverteix, una Revalorització Administrativa i una Revalorització Privada. Per tant l’esquema quedaria:

Devaluació

–

Revalorització Administrativa

–

Fase d’Estancament

–

Revalorització Privada

I si bé abans parlàvem que Devaluació – Expansió – Reorganització eren tres fases diferenciades, ara podem començar a treballar que si bé la Devaluació sí que es defineix com a entitat autònoma, tan l’Expansió com la Reorganització podem observar com es desenvolupen travessades l’una en l’altra en totes les fases. Així trobem canvis en la població per augment del cost de vida -desnonaments invisibles i atracció de perfils de rendes mitges i altes- en fases de Revalorització Administrativa i, en una mesura molt més salvatge, en fases de Revalorització Privada. Igual que hi trobem canvis en els codis -més presència policial per protegir les inversions, nova població amb capitals culturals socialment “més elevats”, presència de turisme-, i canvis en els usos -actualitzats a les noves demandes poblacionals-. Així doncs el que Harvey anomena «Expansió» i «Reorganització Espacial» no les entendrem més com a fases cronològiques de la Gentrificació, sinó com a parts incorporades en la resta de fases. Fins i tot en fases de Devaluació hi trobem aquestes característiques, persones que per impossibilitat d’habitar un espai devaluat han de marxar, o bé aquest abandonament crida a nous perfils que veuen l’oportunitat d’habitar un espai molt barat o ocupar-lo per a fer-hi un projecte comunitari. En la Devaluació també hi canvien les persones, els codis i els usos, de manera evident.

Bé, repassant, el primer motiu pel qual se’ns fa difícil relacionar l’administració amb la responsabilitat criminal de la Gentrificació és l’ocultació. Que es basa en construir distància temporal entre inversió pública i benefici lucratiu privat i entre intervenció administrativa i les conseqüències espacials com els desnonaments massius. Aquesta distància l’hem anomenat “Fase d’Estancament” i té a veure amb el temps de rotació de l’edificació. Però si ho recordem, hi ha un segon mitjà per a dificultar-nos la relació. És la que hem presentat com a “normalització” o “moralització”, i es fa mitjançant el que podem descriure com “Agents de Traducció”, que són les entitats i departaments especialitzats en produir saber -coneixement- urbà/territorial. Hi entrem:

Els Agents de Traducció de l’Espai

Si repassem un moment els posts anterior podrem entendre que, al reproduir les condicions de producció necessàries, es reprodueixen, inevitablement, les relacions socials de producció, és a dir, els rols de poder que relacionen les persones en l’espai urbà (proletariat-burgesia; població-poder; rendistes-arrendatàries; explotades-lucrades). Aquesta evidència d’un objectiu d’explotació i rendiment burgès de l’espai, d’una acumulació en poques mans de tot el territori que vivim en col·lectiu, i la transformació inevitable de l’espai (la reorganització espacial de que parlàvem) obliguen a construir uns mecanismes de “consens” per a que el xoc d’aquesta privatització no tinguin desenllaços violents propis de la lluita de classes que s’encarna en l’espai edificat. Què vol dir mecanismes de consens? Doncs que l’Estat forma unes institucions encarregades de produir el “saber” espacial, la subjectivitat col·lectiva, és a dir, dictaminar allò que està bé i allò que no està bé en el territori com a un “saber comú”, que validi les pràctiques d’especulació i expulsió necessàries en la Reorganització Espacial de la Gentrificació. Aquestes institucions les anomenem “Agents de Traducció” i tenen un doble paper en l’espai molt important. D’una banda busquen instaurar unes idees “comunes” per normalitzar i, fins i tot, venerar les dinàmiques de producció capitalistes de l’espai. Fan tolerables, acceptables i, finalment, normals les violències criminals en pro del “dret primari” de la propietat privada. I redacten, en conseqüència, normatives i lleis que apuntalen aquest “dret” i fan caure tot el pes judicial sobre qui no compleix amb el “pacte social que hem redactat”. Així doncs, un desnonament passa de ser una pràctica de violència i un abús de poder a una conseqüència lligada a la lògica de mercat capitalista. Posant el focus de la culpa en la persona que “no ha complert el pacte social” i, per tant, “cal i mereix” que sigui desnonada. 

D’altra banda, i no menys important, els Agents de Traducció s’encarreguen d’establir els codis de comportament que cal representar en l’espai “públic”. Estableixen la moral acceptada i, sobretot, la que no és acceptada en aquest espai. Òbviament aquests codis, per tot el que venim desenvolupant, tampoc escapen als objectius de rendiment i lucre burgesos, i també es redacten en base als seus interessos. Codis Cívics, Ordenances Municipals, són mecanismes de control poblacional que busquen fer de l’espai “un espai vendible i rendible”. I, com a tal, necessita que tot allò no-productiu o que redueixi el potencial lucratiu de l’espai desaparegui o, en el millor dels casos, s’integri en la lògica capitalista de l’espai -Un exemple d’integració seria l’aparició de La Cinètika a la revista TimeOut, un intent de fer rendible geogràficament l’existència del teixit subversiu anticapitalista de Sant Andreu de Palomar. Per l’òptica neoliberal sempre serà més lucratiu i menys problemàtic integrar que reprimir-. 

Aquests Agents de Traducció, com hem vist, encarregats de normalitzar les dinàmiques d’especulació espacials i determinar com es pot viure aquest territori, utilitzen, bàsicament, dos mecanismes segons l’objectiu que persegueixen i el moment en que actuen: Mecanismes Moralitzadors, que busquen el consens, i Mecanismes Repressors, que busquen la imposició.

a) Mecanismes Moralitzadors. Són els que busquen el «Consens». És a dir, impacten en la subjectivitat i el desig, en la moral col·lectiva, per «redactar» (fer-ho veure) un contracte social “comú” de normes i pactes que assegurin la convivència en l’espai. És evident que el contracte es fa en forma a la ideologia i interessos burgesos, però el paper dels Mecanismes Moralitzadors es fer-ho passar per un «consens social». Aquests mecanismes els encarnen tecnòcrates que redacten codis cívics, normatives territorials, publicitat, imatges de conducta, discursos, etc. en definitiva dictaminen com es viu aquest espai i, sobretot, qui pot viure aquest espai i qui no. Els espais edificats que concentren aquest poder moralitzador van des de les escoles i acadèmies (universitats) fins a mitjans de comunicació. Són totes les institucions que Foucault identifica dintre de la “forma-presó” -aquelles que funcionen mitjançant normes, ordres, jerarquies, exàmens…- i clausuren població per a l’educació en la moral burgesa i la “reeducació” quan es consideren elements no-integrats o marginats, és a dir, elements que no encaixen en la proposta de lucre permanent del capital.

b) Mecanismes Repressors. Són els que busquen la «Imposició». És a dir, persegueixen i castiguen a «qui no viu com cal viure». Alhora, aquesta possibilitat de repressió serveix de mecanisme moralitzador, doncs separa el «bon ciutadà» del «dolent», i genera una denúncia popular cap a «l’incivisme» i la «immoralitat». Com veiem els mecanismes repressors i moralitzadors es realitzen els uns en els altres.

La Policia es situa en aquest apartat d’Agents de Traducció – Mecanismes de Repressió. Tenen un paper clarament principal en l’espai, a nivell d’amenaça, control, vigilància i execució d’ordres de despossessió (multes/extracció de recursos; desnonament/exili; detencions/tancaments; identificacions/marcacions i persecució de la diferència) cap a tots aquells perfils que no encaixin en la codificació de l’espai i la seva necessària rendibilitat. Aquests mecanismes repressors tenen la funció de “controlar” i “vigilar” i, alhora, de redirigir, canalitzar, la població cap a institucions de reeducació (treballs forçats, presons, centres d’internament, reformatoris, psiquiàtrics, cursos cívics…).

Els Agents de Traducció tenen un impacte “capilar”, s’escolen entre les subjectivitats de la població, treballen subterràniament, dia a dia, en tots els segments de les nostres vides. En un sentit quotidià ens arriben per les notícies, l’educació en les escoles, la literatura, els discursos institucionals… en un sentit estructural ens regulen mitjançant normatives i legislacions que instal·lem com a “naturals” i “pròpies”, configurant un auto-control moral i, sobretot, de potestat de denuncia de tot allò que identifiquem com a “estrany” en l’espai “públic”, convertint-nos en Agents Moralitzadors i Repressors a nosaltres mateixes. La pròpia amenaça del càstig dels Mecanismes de Repressió és una eina moralitzadora, doncs normalitzem que el càstig prové d’una entitat superior inabastable i, per evitar-lo, aprenem la moral burgesa com a universal i necessària.

I és quan falla la moral que els Mecanismes de Repressió s’activen, quan identifiquen com a “no-acceptables” comportaments, actituds o presències. I ho fan per mitjà de quatre eines de repressió històriques que Michel Foucault (Akal, 2018) exposa com a pràctiques de punitivisme: l’Exili, l’Extracció, la Marcació i/o el Tancament, i es donen els quatre alhora en tots els territoris capitalístics, en més o menys intensitat i més o menys visibles/identificables.