Inhabit-able

Comencem aquest article igual que l’anterior: la crisis de l’habitatge és una violenta realitat, una ferida que sagna fa tant de temps que ja no recordem quan va començar. En l’anterior escrit exposàvem els factors que han convertit Espanya en un país amb un arrelament cultural, social, polític i econòmic entorn la propietat privada, en especial de l’habitatge, tot i aquest haver estat finançat en gran part per recursos estatals. En aquest article busquem explicar què ha passat en el s. XXI i com s’ha reconfigurat l’extracció de plusvàlua entorn l’espai construït i el procés de gentrificació en la creació d’un model territorial post-fordista.

La financiarització de l’habitatge privat propi a través del model hipotecari a Espanya a inicis del s.XXI va suposar una escalada tal que va suposar una doble crisi; a la mundial dels EEUU, va sumar-se la bombolla hiperiflancionària de les hipoteques, una estafa on 1 de cada 4 espanyols estigués hipotecat a més de 15 anys (“vivieron por encima de sus posibilidades”). Els resultats són ben coneguts; la banca disposava d’un enorme stock sense valor de pisos que no podia vendre, i per tant es va crear la Sareb (l’anomenat banc dolent), altra vegada amb fons públics, per rescatar la banca i impedir la seva caiguda.

Aquest escenari és important per entendre la situació de la societat espanyola en relació a l’habitatge enmig d’un procés de reestructuració urbana en clau especulativa. Neil Smith, al seu llibre fundacional La nueva frontera urbana, definia la gentrificació com “[…] un acontecimiento sistemático del desarrollo urbano del capitalismo tardío. Así como el capitalismo se esfuerza por lograr la aniquilación del espacio en el tiempo, también lucha, aún más fuertemente, por producir espacio diferenciado en tanto medio para su propia supervivencia”. Aquesta supervivència està arrelada a la necessitat del capital d’invertir en el territori, en el què Harvey anomena el circuit secundari i  es desenvolupa en l’article anterior Per què s’inverteix en el parc edificat. En resum, la inversió en l’urbanisme territorial, apart de ser un mercat altament rendible, segur i a llarg termini, permet fixar en l’espai les enormes plusvàlues generades pel capitalisme global i així reduït els cicles de sobreacumulació intrínsecs al sistema, que porten, inevitablement, a les crisis sistèmiques.

És interessant veure com la sortida de la crisis del 2008 es va conduir, altra vegada, cap a una voluntat de reactivació del mercat immobiliari com un dels actius troncals de l’economia espanyola. Apart de les lògiques gentrificadores que es van generar des de finals dels 90 i les dues primeres dècades del s. XX arreu de les ciutats espanyoles (en el cas Barcelona veure, entra d’altres La ciudad mentirosa. Fraude y misèria del “modelo Barcelona”. Delgado, Manuel, Los años de la discòrdia. Del Modelo a la Marca Barcelona. Mansilla, Jose, Barcelona, marca registrada. Un model per desarmar. UTE, Barcelona metròpoli empresa. Crítiques pràctiques per desarmar la marca, Tinc Tant.), la legislació va jugar un paper clau en l’entrada de capital estranger i la reducció dels cicles especulatius en l’extracció de rentes.

Anant per parts, en el plantejament sobre el concepte de rent gap, Neil Smith planteja un procés de devaluació i degradació tant dels immobles com del seu entorn, en una connivència publico-privada que permet, arribat un moment i fruit d’una inversió desigual en territori, generar un potencial de renta d’aquell immoble o espai, ja sigui amb el mateix ús o un ús futur. Aquesta dinàmica, bàsica per entendre el procés de gentrificació, també pot donar-se a la inversa:

“También es posible concebir una situación en la que, en lugar de que la renta capitalizada del suelo sea empujada hacia abajo por la desvalorización, la renta potencial del suelo sea repentinamente empujada hacia arriba, abriendo de una forma diferente una diferencia potencial de renta.”

Aquesta explosió cap amunt del potencial de renta del territori va ser el que va succeir a Espanya amb la reforma de la llei de les SOCIMIS (2012) i la reforma de la LAU (2013), obrint l’espai urbà, especialment en les grans ciutats, a nous actors del mercat financer que van trobar en aquestes reformes oportunitats d’inversió de capital. Dit d’una altra manera, les reformes legislatives van CREAR una rent gap arreu del territori que abans no existia.

El 2012 el PP va modificar el règim de les SOCIMI (“Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió en el Mercat Immobiliari”), proveint-les de grans beneficis fiscals. Aquestes societats anònimes, la finalitat de les quals és adquirir i promocionar béns immobles, van suposar l’accés al mercat dels fons voltor, especialment de capital internacional. Aquestes inversores, que cada vegada han anat agafant més pes, han aprofitat el clima de crisi per proveir-se de quantitats ingents d’actius immobiliaris (pisos i cases) que la crisi hipotecària havia deixat al mercat en valors molt baixos.

Així, seguint el fil de l’anterior article, l’enorme parc habitacional espanyol, construït en gran mesura amb fons públics, va seguir una deriva inflacionària al llarg de la primera dècada del s.XXI a partir de l’adquisició en propietat a través del crèdit hipotecari, enriquint i afavorint els bancs, per, una vegada explotada la bombolla (i rescatats els bancs amb fons públics), traspassar gran part d’aquests actius a fons d’inversió estrangers. Hem passat de poder disposar de 7.000.000M d’habitatges públics (casi el 40% del parc habitacional complet) a que el major tenidor d’Espanya sigui Blackstone, amb una cartera de 40.000 pisos, que ha adquirit des del 2014. Blackstone també és el major propietari hoteler del país, un mercat estretament lligat amb les dinàmiques d’especulació i expulsió de veïnes de la ciutat, on el turisme sense límits s’imposa espacial, econòmica i socialment.

D’aquesta manera, Espanya mostra una radiografia desesperançadora. El mercat està format per una quantitat important de petits tenidors i propietaris, els interessos dels quals s’alineen amb els del mercat, dirigits pels “supertenidors”; bancs i fons d’inversió nacionals i internacionals. Aquesta realitat s’exacerba a les grans ciutats; a Barcelona els grans tenidors són propietaris del 36% dels pisos en lloguer habitual, la qual cosa els converteix en un actiu de mercat decisiu.

La dinàmica de propietarització s’ha començat a revertir des de la bombolla del 2008. La fórmula del lloguer com a única manera d’accedir a un habitatge s’ha anat estenent, passant d’un 11,40% el 2001, a un 13,50% el 2011 fins a un 16,10% el 2021. El creixement és constant, però és més interessant realitzar una lectura territorial; Barcelona és la província d’Espanya amb un major percentatge de lloguer (un 31,1%). Aquest factor ha fet que certs actors, com el Sindicat de Llogateres, comencin a parlar d’una nova “generació inquilina” (Jaime Palomera i Javier Gil), que encarna la lluita per un habitatge digne en l’urbanisme capitalista. Si bé és cert que el lloguer és un actiu que no ha deixat d’escalar en els últims anys, suposant una sangria constant a la classe treballadora que es veu explotada en el seu àmbit reproductiu, l’urbanisme capitalista i les seves dinàmiques de gentrificació i transformació de la ciutat van molt més enllà de la relació lloguer-propietat. És més, els fons voltor tenen un paper minoritari en el mercat de lloguer (1%), i per contra són actius importants en el mercat de compra-venta, reactivant aquest mercat i tornant a desplaçar l’interès cap a aquesta fórmula clàssica de tinença que implica la participació d’entitats financeres de crèdit hipotecari.

Tot i això, hem de remarcar la importància de la relació llogater-propietari; en una societat de producció i reproducció post-fordista, aquest binomi encarna molts aspectes de l’antiga lluita de blocs fordista. No envà les organitzacions per l’habitatge han pres el nom de SINDICATS, emulant l’organització de classe treballadora que s’oposava a l’opressió burgesa. En una crisi sense precedents per l’habitatge, aquesta dicotomia que encarna la clàssica lluita de classes pot ser una de les respostes; així com el procés de propietarització arreu d’Europa buscava alinear els interessos de la classe treballadora amb els de la burgesia rendista, la nova onada llogatera fruit de la crisis hipotecària (entre d’altres formes d’ocupar i viure les cases) poden suposar un contrapoder important. Potser Lefebvre tenia raó quan deia que la revolució serà urbana o no serà.

En conclusió, és important ressaltar com els models de reestructuració urbana per a una ciutat basada en l’extracció de rendes en la societat actual post-fordista no es poden entendre sense una mirada “multi-capa”, on les dinàmiques i derives locals i regionals s’ajunten amb les legislacions nacionals i les inversions de capital transnacional. Aquí hem posat èmfasi en com normatives estatals són també mecanismes gentrificadors que transformen el territori per produir constantment espais diferenciats (Neil Smith) i diferenciadors, física, econòmica i socialment.