La dialèctica sempre conté tres escenes, la negativa, la positiva, i la potencial transformadora. I l’important és la relació que guarden les escenes entre elles, no les escenes en sí. Marx va dur a l’èxtasi aquest model d’estudi científic amb el Materialisme Dialèctic, confrontant tota la ciència econòmica i social treballada fins llavors. En una petita interpretació de tot això es construeix «Inhabit-able», l’espai de connexió entre reflexions, treballs i desitjos autogestionaris. De sort hi trobarem moltes veus, de sort hi trobarem moltes propostes, de sort hi trobarem molts futurs per apropiar.
Així, Inhabitable, com a paraula, conté:
- Tota la negativitat de la impossibilitat d’habitar un territori, en un sentit extensiu, sigui geogràfic, psíquic i/o moral.
- Tota la positivitat de «able to inhabit»: ser capaces d’habitar. De construir presents i futurs desitjables, de recuperar la idea de ser felices ara i aquí.
- Tota la potència transformadora. Fonèticament en el català central: inhabitable i /inevitable/ es pronuncien exactament igual. Es significa inevitable, que no es pot aturar. Cap el post-capitalisme, l’alternativa creativa, el comunisme àcid, l’autogestió poderosa.
Inhabit-able 