Inhabit-able

Podem establir que la Gentrificació té tres eixos necessaris per al seu desenvolupament. L’Acumulació de Capital, la Lluita de Classes (que referint-nos a la producció i acumulació de territoris en direm Geografia de Classe) i la Producció Permanent. El perquè científic d’aquests eixos dintre el sistema capitalista es faria molt llarg de demostrar ara mateix, per tots els post trobareu bibliografia i referències que ja ho han fet (Marx sobretot, David Harvey, entre d’altres).

La primera clau del capitalisme és l’Acumulació. I en un sentit ampli, acumulació de recursos, de capital (econòmic, social, cultural, simbòlic), de territoris, de poder, de saber. I acumular per una banda significa desposseir per una altra, extreure. Tothom entén que enriquir-se implica empobrir. Que perquè hi hagi acumulació hi ha d’haver, inevitablement, despossessió. Però és que en això es basa la dinàmica del capital, classes socials enfrontades pel control dels recursos, mitjans i forces de producció i, en conseqüència, del seu rendiment econòmic. 

Ara ens podem fer una pregunta interessant, si bé totes entenem que el capitalisme treballa en l’acumulació de béns i recursos per a generar-ne plusvàlua al lliure mercat, podem situar l’origen de la Gentrificació com a procés d’Acumulació?

És a dir, podem estar d’acord que (com a mínim a Europa) la Gentrificació no ha sigut un fenomen d’acumulació més que fins fa pocs segles. Sí que podem establir dinàmiques semblants d’expulsió de classes socials d’un territori, i des de fa mil·lenis, però no en un sentit de rendibilitat d’aquests espais, sinó en un sentit de control i gestió de la població i/o com a part de mecanismes punitius. Per exemple, els exilis practicats a l’antiga Grècia podrien ser catalogats de desnonaments, doncs el procés (denuncia-judici-càstig-expulsió) és idèntic en molts vectors. Aquest exili era un càstig que buscava apartar al culpable de la societat que el condemnava. És evident que des de l’òptica de la relació de poder hi pot haver camins paral·lels, doncs les condemnes de l’antiga Grècia repercutien a perfils socialment no-normalitzats, i l’expulsió era un mètode de regulació de qui pot i qui no pot estar-se en l’entorn urbà i participar de l’activitat social. En aquest sentit el desnonament té el mateix objectiu, apartar allò que “no encaixa”. Però hi ha una diferència sensible entre l’exili i el desnonament, mentre que el primer es practicava per un control delictiu/moral del territori, el segon és per un rendiment econòmic del propi territori. I això ens torna a la pregunta inicial, quan podem situar aquest gir cap al rendiment econòmic del territori? Quan comencem a parlar de plusvàlua referida a habitatges, espais o terrenys? 

Amb Foucault podem situar aquest gir en l’aparició del contracte de compravenda de terrenys al segles XVIII i XIX, i lligar-ho amb la institució de la burgesia com a classe, el canvi que implica la revolució industrial en els mecanismes de producció i l’urbanització com a nou model de territori productiu. 

La definició de la burgesia com a classe esdevé degut a les noves condicions productives que obren els mitjans tècnics i energètics de la Revolució Industrial i l’acumulació de riquesa fruit de les colonitzacions dels anteriors segles, sobretot en mans de comerciants que fan fortuna del moviment de béns de privilegi. La nova classe benestant obté, degut a l’acumulació primària de l’imperialisme, un capital tal que permeten obtenir, posseir i rendibilitzar fonts de recursos (mines, terres agrícoles, fàbriques com a edifici), mitjans de producció  (maquinària industrial) i les comunicacions materials entre recursos i mitjans, i entre mitjans i mercat, el transport i la distribució. L’únic impediment per la seva posició de poder és el règim reial i feudal que ostenta la propietat de tot el territori, amb el seu enderroc, la burgesia es pot constituir com a classe dominant i, com a tal, edificar un règim de poder burgès i anar controlant, a poc a poc, els aparells de domini ideològics per assegurar la seva supremacia. 

En aquest procés, juntament amb la institució de la burgesia com a classe, la Revolució Industrial provoca un moviment demogràfic sense precedents (camp-ciutat), que centralitza moltíssima població entorn els nous espais productius i obliga a la constitució paral·lela d’una altra classe social: el proletariat, aquella que necessita vendre al lliure mercat la seva força de treball a canvi d’un sou. Aquí es construeix el “salari” com a forma d’explotació i control poblacional, i, alhora, com a mecanisme d’unió entre el proletari i el mitjà de producció. Althusser descriu perfectament com és aquesta “unió” artificial, com el salari sorgeix de poder mantenir al límit de la misèria al proletariat i assegurar-ne per una banda que pugui aportar força de treball al dia següent (un salari que permeti un habitatge, cobrir les necessitats mínimes i la capacitat de reproducció que asseguri mà d’obra en un futur) i, d’altra banda, evitar que el proletariat sigui capaç d’acumular capital (Althusser, 1968). El salari, doncs, ha sigut, i és, un mecanisme de reproducció de les condicions de producció del capitalisme. I podem veure com, històricament, hi ha hagut una evolució paral·lela i proporcional entre el sou obrer i el cost de vida, que manté el proletariat al límit de la precarietat que li impedeix emancipar-se. 

La segona conseqüència d’aquest moviment demogràfic és la multiplicació de les superfícies necessàries de parc edificat per a allotjar la nova població, disparant la demanda de sòl habitable i permetent iniciar l’especulació i el rendiment econòmic del sòl de manera salvatge. Aquesta “segona extracció” (la primera seria la de la plusvàlua laboral) permet “millorar” les condicions laborals de la classe obrera donat que el “sobresou” es recupera mitjançant les rendes habitacionals, una preocupació burgesa -la de la millora de la situació obrera- per estabilitzar la situació de les revoltes sobretot a partir del segle XX, amb l’horitzó de revolucions proletàries que inicia la Unió Soviètica.

Des del punt de vista mecànic, aquesta extracció no havia sigut històricament possible per l’anterior sistema de distribució de la riquesa referida a l’espai. El feudalisme es basava en tenidores gegantines, amb territoris en propietat inabastables i incontrolables i on l’explotació permanent es tornava molt difícil. Amb la revolució burgesa aquesta riquesa gegant es redistribueix en “petites” propietàries que es poden permetre construir un control molt major del rendiment dels seus “recursos”. El nou model de territori: l’urbanització, neix d’aquesta redistribució i dels nous mecanismes productius, que requereixen d’infraestructura de serveis, transport i distribució el més ràpida possible, i, alhora, permet acumular espais habitacionals i “zonificar” per extreure el major rendiment possible a cada parcel·la. Aquesta especulació espacial es veu en projectes urbanístics com la reconfiguració del barri de Gràcia de Barcelona a partir de les seves famoses places i la divisió territorial al seu voltant en petites propietàries que ja preveuen un lucre molt gran d’aquesta operació. 

No és casualitat que a mitjans del s.XIX comencem a veure les primeres planificacions urbanes de zonificació i gestió territorial, ja sigui amb l’Eixample de Cerdà o amb la París de Haussmann. Ambdues propostes fruit de la geografia burgesa i l’urbanisme militar per segregar usos i poder extreure el màxim rendiment a la nova parcel·lació i des de l’objectiu del control poblacional i social.

La geografia, doncs, comença a tenir un paper trascendental en l’acumulació capitalista. Són espais d’on extreure plusvàlua permanent i, sobretot, tenen una “virtud” inesperada: el seu valor no depèn tant de la qualitat de l’objecte sinó del context territorial on es troba. És a dir, totes entenem que el mateix sòl/habitatge al costat d’un hospital, una escola, un parc i/o una biblioteca té un valor enormement major que un sòl/habitatge en una perifèria sense serveis, oi? Aquest potencial de rendiment proporcional al context territorial serà, doncs, la segona clau del capitalisme i, per tant, de la Gentrificació: ja no només acumular sòl i parc edificat, la clau serà especular amb el potencial del context territorial. I és aquí on podem parlar de la Geografia de Classe.
Amb aquesta nova perspectiva de l’especulació espacial la ocupació de la burgesia es duplica. Per una banda cal acumular territori per a poder extreure’n valor, però per altra, aquest valor no depèn només de la propietat i per això cal afectar, i de manera directa, a l’entorn geogràfic que rodeja la propietat. La qualitat d’aquest context afectarà, tan en negatiu com en positiu, al valor i al rendiment de l’objecte. La producció, doncs, del territori en general, té un impacte directe en la infravaloració o la sobrevaloració del parc edificat. Per entendre’ns, un context empobrit, “perillós”, insalubre i abandonat farà devaluar de manera significativa el seu sòl, permetent comprar-lo molt per sota del preu de mercat. Un cop obtingut aquest sòl devaluat “només” cal que el context “millori”: s’urbanitzi, s’hi instal·lin equipaments i serveis, perquè el seu valor augmenti significativament. Aquest procés d’especulació és la mecànica que dóna plusvàlua a partir de la Gentrificació.