Inhabit-able

Fins ara teníem una descripció de les condicions de «ser capitalista» força clares:

Capitalista és qui posseeix un mitjà de producció i n’extreu una plusvàlua sense treballar-lo.

És a dir, la persona propietària del mitjà de producció (en un sentit simple, propietària d’una màquina de treball) NO l’utilitza, sinó que compra la força de treball a altres persones (treballadores) per a fer-la funcionar.

Amb aquesta descripció encaixaven els mètodes productius fordistes: acumulació de treballadores en un mateix espai (fàbriques, camp, etc.), producció en sèrie, divisió de treball, i, sobretot, s’explicava mitjançant les «relacions socials de producció» que Marx desevolupa a «El Capital».

Què són aquestes relacions socials de producció? Són les relacions que expliquen qui posseeix (mitjançant la propietat jurídica, és a dir, abstracte) un mitjà de producció i qui el treballa (de manera mecànica, física). En el capitalisme aquesta relació social es defineix entre propietari-treballador (o capitalista-obrer). És a dir, com dèiem abans, que qui posseeix el mitjà de producció no és qui el treballa, però sí que s’enriqueix de la plusvàlua generada en el circuit de producció de mercaderies.

Marx descriu una altra categoria de relació que l’esmentem perquè és en la relació d’ambdues que hi trobem la clau, aquesta segona categoria és: La relació tècnica de producció. Que és la que relaciona al treballador amb la màquina (mitjà de producció) i permet que el circuit productiu funcioni. El conflicte apareix quan la relació social i la tècnica no coicideixen, és a dir, que des de la relació tècnica és el treballador qui fa funcionar la màquina però és el capitalista qui (per la relació social) n’extreu la plusvàlua. Aquesta fractura entre relacions és el que explica l’explotació, la base de l’economia capitalista.

Ara bé, si aprofundim més en el tema potser veiem que aquesta descripció de «Què és un capitalista?» ens queda un pèl curta, doncs en el postfordisme occidental del segle XXI no totes les capitalistes posseeixen un mitjà de producció i no totes les treballadores que posseeixen un mitjà de producció són capitalistes. Ens expliquem.

La definició de capitalista a partir de la possessió d’un mitjà de producció pot dur a confusions i anacronismes, com si parléssim de relacions productives del segle XIX. A més, si fem una relectura de descripcions marxistes de les condicions de «ser capitalista» potser ens adonem que podem ser més àmplies i, alhora, concretes. Primer de tot definirem bé la diferència entre «Diners» i «Capital»:

«Marx define la forma de circulación de las mercancías (mercancía-dinero-mercancía, o M-D-M en forma abreviada) como un intercambio de los valores de uso (el uso de zapatos contra el del pan, por ejemplo) que depende esencialmente de las cualidades de los artículos que se intercambian. El dinero funciona aquí como un cómodo intermediario.» (Harvey, David: Los límites del capitalismo y la teoría marxista, 1982, pàg. 24).

En aquest paràgraf podem entendre que els diners són el mitjà que facilita l’intercanvi, un mètode per equiparar valors d’ús que, d’altra manera, seria molt dificultós per a realitzar intercanvis. Això parteix de la premisa d’una societat complexa amb divisió del treball i on cal l’intercanvi per a subsistir. Els diners, repetim, són un mitjà que facilita l’intercanvi, aquest circuit M-D-M es basa en una relació qualitativa de les mercaderies i no genera explotació. L’exemple més fàcil és pensar en una persona que treballa com a agricultora, ella genera una mercaderia M (tomàquets, per exemple), els ven a canvi de diners D, i canvia aquests diners per mercaderies M que necessita per viure (roba, per exemple). Un altre cas seria el d’una persona assalariada, parteix d’una mercaderia M (la seva força de treball), que la canvia per diners D (salari), que li permeten comprar mercaderies M que necessita per viure (menjar). La seqüència sempre és Mercaderia – Diners – Mercaderia.

Ara bé, la cita segueix així:

«Ahora encontramos una forma de circulación, M-D-M, que comienza y termina con la misma mercancía exactamente. La única motivación posible para poner dinero en circulación en forma repetida es obtener al final más dinero del que se poseía al principio. Una relación cuantitativa reemplaza las cualidades del intercambio. El dinero es puesto en circulación para obtener más dinero, una ganancia, y al dinero que circula en esta forma se le llama capital» (Harvey, David: Los límites del capitalismo y la teoría marxista, 1982, pàg. 25).

I aquí entra la descripció que volem treballar! Els diners que circulen d’aquesta manera (per l’únic objectiu de generar més diners) és el que s’anomena «capital». I igual que vèiem una relació de circulació Mercaderia-Diners-Mercaderia (M-D-M) per explica l’intercanvi de valors d’ús, el capital circula amb la relació Diners-Mercaderia-IncrementDeDiners (D-M-ΔD), és a dir que, pel capitalista, la circulació de diners i la producció de mercaderies respon, únicament, a la possibilitat d’acumulació de més diners. És el cas d’una persona que posseeix un negoci. Parteix d’uns diners inicials D que inverteix en produir mercaderies M que ven al mercat per recuperar els diners inicials + una plusvàlua que acumula en forma de diners ΔD per a seguir invertint. Per exemple un especulador immobiliari que parteix d’uns diners D, compra mercaderies en forma de pisos M, i els ven al mercat a millor preu després o bé de reformes o per la millora del context urbà (Gentrificació) que implica un guany de diners ΔD. Aquesta acumulació li permet invertir més diners el proper cop i seguir la roda acumulativa.

Obrint la descripció següent:

Capitalista és qui fa circular diners pel sol fet d’obtenir més diners, és a dir, acumular.

I això ens permet treballar el par Capitalista-Treballador d’una manera molt més àmplia, no? Perquè ja no depèn de la possessió més o menys clara d’un mitjà de producció. Podríem preguntar-nos si un banquer posseeix un mitjà de producció. O si un inversor de borsa és capitalista. O un prestamista. Amb aquesta «nova» definició queda ben clara la posició econòmica de cada agent productiu.

El tema principal aquí és que la relació D-M-ΔD només respongui a l’afany lucratiu. Això implica que:

El valor de uso no puede considerarse jamás como fin directo del capitalismo. (Marx, Karl; El Capital, I, pàg. 109)

Això és cabdal! Doncs sota el règim de mercat capitalista el Valor d’Ús MAI serà un motor de producció, només ho serà la necessitat compulsiva de l’Acumulació per l’Acumulació, és a dir, de la Producció per la Producció. Sense tenir en compte límits ecosistèmics, ni necessitats socials, ni justícies ni ètiques, tal com s’està demostrant dia a dia.

Per aquelles persones que creguin que «parar aquesta roda» és qüestió de voluntat individual o política entrem en un tema un moment. Marx descriu aquesta acumulació per l’acumulació gairebé com una «patologia» del capitalista. El capitalista no pot parar de produir i generar plusvàlua per no perdre competències davant els altres capitalistes. Es troba atrapat en la seva pròpia condició, resultat del mecanisme social, condemnat a la necessitat infinita d’enriquir-se, independenment de la seva voluntat com a individu. Tot i ser una «patologia» no hem de sentir pietat, ni molt menys, simplement cal tenir clar que tot i que existeixi bona voluntat en un capitalista, no podrà deixar de ser-ho pel mecanisme social. En un altre entrada ens centrarem en la relació entre capital circulant i capital fix, i allà entendrem bé com a més acumulació, més capital invertit (per evitar la sobreacumulació i la crisi), fent que la roda es faci més gran cada vegada i sigui un tsunami explotatiu imparable. Per això les reformes i les «bones maneres» mai produiran un canvi sistèmic fonamental.

Aquesta definició també ens permet actualitzar la relació Rendista-Arrendatària. La persona rendista posseeix un mitjà de producció? És una pregunta complexa, ja us avisem, i la treballarem en un altre entrada del blog. Ara bé, si entrem en la nova definició de Capitalista podem veure que la persona Arrendatària es significa com a portadora de la «mercaderia-renda», una mercaderia al mercat capitalista, sotmesa al Valor de Canvi, i que aquesta «mercaderia» s’integra directament en la relació D-M-ΔD (Diners-Mercaderia-IncrementDeDiners) quan la Rendista es significa com a extractora de la plusvàlua de la renda.

Actualitzar aquesta dualitat enfrontada (Rendista explotadora i Arrendatària explotada) obra portes interessants. Històricament capitalistes-proletariat ha sigut una relació que es necessiten l’una a l’altre per identificar-se. És a dir, el proletariat es forma com a contrapartida de la classe capitalista, i al revés, són dos estaments que es produeixen l’un en l’altre però que, alhora, estan condemnats a la lluita (Harvey, 1982). Aquesta formació mútua és en origen, però cal que quedi clar que la classe capitalista NECESSITA de la classe treballadora per existir, doncs el capitalista només fa circular diners en forma de capital, qui aplica la força de treball i genera la plusvàlua és la classe treballadora, que NO NECESSITA al capitalista per subsistir.

Es pot superar la necessitat mútua històrica entre propietària i treballadora? Podem imaginar altres maneres de produir que no vinguin pel par explotadora-explotada en el camp de l’habitatge? Aquests imaginaris són anticapitalistes o s’estructuren en nous sistemes de producció alternatius sense necessitat de dialèctica amb el capital?