Tenim clar que, actualment, el valor d’un immoble no depèn tan de les seves condicions material com de les condicions del context territorial on es troba, oi? D’aquesta màxima se n’extreu que, en el capitalisme, la devaluació o sobrevaloració contextual s’imprimirà, de manera directa, en el valor de l’immoble, a l’alça o a la baixa.
Això situa la Gentrificació com un procés dinàmic i, sobretot, localitzat en un entorn geogràfic concret, en una temporalitat concreta. I
Al ser una dinàmica geogràfica i temporal -que necessita de temps per devaluar, invertir, edificar, inscriure, revaloritzar, expulsar i lucrar-se- podem treballar-la en un sentit cronològic i definir-ne fases concretes amb mecanismes i agents concrets.
Pot semblar obvi però cal insistir-hi, per a que s’iniciï el procés de Gentrificació cal una necessària Devaluació del territori per a abaratir-lo i generar un “Potencial Rendiment del Sòl”, en anglès això es coneix com a “Rent Gap”, un concepte identificat per Neil Smith l’any 1979, i bàsicament descriu la diferència entre el valor actual del sòl i el seu valor potencial degut a condicionants externs i la perspectiva de futur/millora del territori. Aquesta especulació es basa en el “par” devaluar-revaluar, i si bé la devaluació es pot entendre com un procés “inevitable” pel pas del temps en un territori (envelliment del parc edificat, obsolescència dels serveis, envelliment de la població i la cultura…) també és un procés que es pot “forçar” o “facilitar” des dels Agents Públics i Privats. Des d’aquest punt de vista, que pot sembla conspiracionista, en tenim molts exemples quotidians que potser ens ajuden a veure-ho més clar:
Primer canal: La devaluació física del territori.
Devaluar un territori es pot fer per molts canals, per exemple no concedint hipoteques ni crèdits a certes zones, que es coneix com a RedLining (una pràctica visibilitzada per John McKnight als Estats Units als anys ‘60), cosa que impedeix les rehabilitacions i millores del parc edificat, una conseqüent degradació de l’entorn físic i una baixada del valor del sòl. En aquest cas tindríem un canal de “devaluació física” de l’espai, que es pot identificar també en la manca de serveis primaris de neteja o manteniment, en l’abandonament institucional d’una zona per “falta de presssupost” o simplement sense motiu mediàtic.
Segon canal: La devaluació simbòlica del territori.
També tindríem un canal de “devaluació simbòlica” de l’espai. Que afecta a la identitat, a la percepció del territori, i obra la porta a la intervenció “salvadora”. En aquest cas podem veure’n exemples en la no-intervenció de manera infraestructural, és a dir, no instal·lar certs equipaments que condicionin el territori. Per exemple no situar-hi una xarxa de metro o autobús que dificulti la mobilitat; o la inexistència d’una biblioteca que permeti espais de reunió del teixit veïnal; o no edificar-hi un batxillerat (com en el cas del Bonpastor), afectant directament al percentatge d’estudiants que es posen a treballar després de la ESO, evitant que accedeixin a la universitat i construint una societat territorial “més obrera” i, per tan, “més estigmatitzable” des del punt de vista elitista de la burgesia. Aquesta línia de proletarització, sumada a polítiques de “permisivitat policial” en il·legalismes com els cobraments no declarats o el tràfic de drogues, fa que sigui molt “fàcil” pels mitjans de comunicació i els discursos polítics establir estigmes pejoratius que minorin la reputació i la imatge del territori i, en conseqüència, en baixi el valor del sòl. Pel discurs hegemònic aquest territori és perillós, insalubre, indecent, amoral… I, per tan, cal “sanejar-lo”, “salvar-lo” de l’autodestrucció. És a dir, colonitzar-lo. Obrint la porta a la segona fase “necessària” que és la revalorització. El que no veiem, perquè es fa de manera subterrània, és que en la fase de devaluació hi ha una compra massiva de sòl per part d’agents privats que veuen en l’espai el Potencial Rendiment futur d’aquest sòl. És llavors, un cop repartit el pastís, que hi entra la inversió pública per “sanejar” l’espai, per controlar-lo policialment combatint els “il·legalismes” que fins ara havia permès de manera conscient, i aplanant el terreny perquè la inversió privada pugui donar els seus fruits.
Ara hem vist dues de les fases (Devaluació i Revalorització), però no són les úniques, a nivell d’economia política, David Harvey (Akal, 2007) descriu l’extracció de plusvàlua que podem atribuir al procés de Gentrificació a partir de tres fases, és a dir, les dues que vèiem ara i hi afegeix la “Reorganització Espacial”, que és la clau de tot el projecte lucratiu:
a) A la Devaluació Harvey l’anomena d’una manera molt més tècnica i concreta, parla d’un Creixement Desigual del territori. Que es basa en produir espais enriquits, amb privilegis, recursos i beneficis i, en contra, uns territoris empobrits que preparin el sòl (devaluat) per a futures explotacions i generar “potencials rendiments”, i, sobretot, futures expansions territorials on buscar nous mercats i beneficis. Aquest creixement desigual que es basa en el contrast entre territoris es trama mitjançant els mecanismes de devaluació abans apuntats: física o simbòlicament.
b) La segona fase, que nosaltres parlem de “revalorització”, en un sentit ampli es pot considerar com una necessària Expansió Territorial. Tan a una escala local (interbarri o entre barris) com a una escala global (imperialismes). Colonitzar perifèries -o territoris centralitzats- devaluades, abandonades institucionalment, empobrides. Arribar com a “salvadors” de la misèria i “solucionar” els problemes que la pròpia classe dominant ha creat en aquests espais devaluats. Aquesta expansió territorial annexa espai amb alt potencial de rendibilitat per a millorar-ne el context i poder extreure’n plusvàlua. És clar que aquesta “expansió” es fa mitjançant l’acció pública en primera instància i, posteriorment, l’acció privada. Com a mínim en un sentit de força, si bé tots dos agents actuen sempre a tot arreu, podem veure com el pes de la seva acció s’inverteix, i en fases de revalorització inicials podem veure un paper molt rellevant de l’administració (que podríem anomenar “Gentrificació Administrativa”) i en fases de revalorització més avançades podem veure-hi un paper molt important dels agents privats (que podríem anomenar “Gentrificació Privada”).
c) I per últim, una inevitable Reorganització Espacial. Tan dels recursos com de la població. La “millora” del territori annexat obra la porta a promocions immobiliàries, projectes urbans, concursos públics, en definitiva, circulació de capital i inversió. Tot seguit, l’accés de nova població amb nous serveis i infraestructures fa que el preu augmenti, i amb cada cicle de compra-venda hi apareguin expulsions «necessàries» de perfils no-rendibles que deixen espais buits per a perfils temporalment rendibles. Aquests, més endavant, en nous cicles, seran expulsats per donar espai a nous perfils cada cop més rics, etc. Fins a una explosió/crisi de subconsum (per impossibilitat de pagament) que re-equilibrarà el mercat, inevitablement, desplomant els preus i tornant a començar el cicle Creixement Desigual – Expansió Territorial – Reorganització Espacial. Aquestes crisis s’inscriuen també en la pròpia definició del capitalisme, per Marx el creixement econòmic sota el capitalisme és un procés de contradiccions internes que freqüentment exploten en forma de crisi (Harvey, 2007), i, a més, observa que les crisis tenen una funció important: apliquen cert ordre i racionalitat al desenvolupament econòmic capitalista, que s’entén com a insostenible i irracional, doncs es basa en la producció per la producció, i no en una planificació de necessitats-recursos-mitjans. D’aquestes anotacions podem extreure que les crisis són una part inherent en la Gentrificació, així com ho són en el Capitalisme, és a dir, que la Gentrificació, al reproduir les seves condicions de producció necessàries reprodueix, alhora, les condicions de la seva «autodestrucció». És entre cometes perquè és una autodestrucció «positiva» pel sistema. Òbviament comporta ruïna i col·lapse financer d’un gran nombre d’agents de l’especulació, però alhora obra la porta a nous cicles de lucre en els espais devaluats, permetent reiniciar el procés de Gentrificació i sostenir el sistema capitalista en l’espai. I, tal com es va veure al 2008, l’Estat rescata la ruïna absoluta de l’especulació privada, afirmant més que mai el seu paper d’interès mutu en l’especulació i la circulació de capital.
La reorganització espacial en cicles especulatius comporta, doncs, una crisi del propi sistema/mecanisme de la Gentrificació, però per descriure bé aquest apartat, ens cal determinar que la reorganització passa, alhora, per tres canals: les persones amb expulsions de veïnes no rendibles i reclams de nous perfils rendibles que augmentin el preu del sòl; pels usos amb actualitzacions de categories urbanístiques i nous mercats d’oferta com el 22@ a Barcelona; i els codis de l’espai que canvien des del paisatge urbà fins a les normes i “pactes” de convivència.
Un cas de canvi de població, d’usos i codis que esclata en conflicte és el viscut entre turistes i població autòctona de la Barceloneta.
Tenim identificades, doncs, tres fases necessàries del procés d’acumulació de l’espai: una Devaluació (portada per un Creixement Desigual del territori), una Revalorització (portada per una Expansió Territorial de colonialisme) i una Reorganització Espacial (que comporta unes conseqüències devastadores per la població i els codis socials). I aquestes serien les tres fases canòniques de tot procés de Gentrificació, ara bé, per a poder entendre millor com funciona el mecanisme “Gentrificació” ens cal aprofundir una mica més. Continuarem per explicar la relació entre aquesta Geografia de Classe i la Producció de l’Espai des dels Agents que hi participen.
Inhabit-able; 