Inhabit-able;

Sabem que la construcció del que ara anomenem tant comunament com “espai públic” no és tant una noció física de l’espai sinó una construcció política i ideològica associada a aquest, on “es materialitzen diverses categories abstractes com democràcia, ciutadania, convivència, civisme, concens […]” (Delgado, Manuel). Aquestes nocions, bàsicament moralistes, pretenen modelar – en el sentit estricte de la paraula, establir un model – de comportament al carrer, la plaça, el parc (l’espai públic), d’allò que està bé i què no.

Aquesta aura ideològica es fruit de la pugna per l’espai, de la lluita contra un model impositiu de la ciutat capitalista i les seves classes dirigents contra les expressions populars que es resisteixen, de forma més o menys conscient, a ajustar-se a aquest model o, per contra, a veure’s desplaçat.

Aquesta forma d’espacialització capitalista – és a dir, crear o ocupar espai sota les normes capitalistes – és interessant analitzar-la quan es dona sota el que anomenem salari indirecte. El salari indirecte és tot allò que l’estat del benestar proveeix a un barri o ciutat per al digne i sa desenvolupament dels habitants; escoles, parcs, centres sanitaris, transport… tot allò que entenem com un DRET dins la ciutat. Els equipaments públics i la seva distribució i creació queden fora de la lògica capitalista, són drets urbans que milloren la vida de les veïnes… o no?

Ans al contrari, defensem que són una punta de llança pel desenvolupament capitalista de la ciutat. Apart de que són una clara eina de, a partir de recursos bàsics, generar un urbanisme desigual i, per tant, entendre el territori en clau de geografia de classe (Smith, Neil i Harvey, David) -on els drets esdevenen privilegis- ens volem centrar en el seu paper normativitzador.

Històricament, la ciutat, i el territori en general, ha estat escenari de lluita entre l’expressió popular més autònoma i el poder hegemonitzador que busca el seu control. Les classes populars, rurals o urbanes han desenvolupat sempre espais d’autonomia, formes i expressions de socialització comunitàries que, d’una forma més o menys directa, més o menys violenta, rebutgen les lògiques de funcionament del poder (productives i reproductives), i per tant, configuren formes de resistència. En el recent llibre “Contra lo común; una historia radical del urbanismo” del professor Álvaro Sevilla-Buitrago, analitza com l’urbanisme ha sigut una estratègia de despossessió d’aquestes formes d’autonomia que ell anomena comuns. És interessant veure com algunes de les estratègies que analitza precisament formen part d’aquest concepte de salari indirecte. A la ciutat de Nova York a principis del s.XX, la creació del Central Park i de tota una xarxa pública de Playgrounds (espais de joc controlat per a infants i joves) es van dissenyar des de les classes dirigents, urbanistes i tecnòcrates com a elements educadors -o reeducadors- pel poble. Un “poble” format per les classes populars d’immigrants, afroamericans i èxodes rurals que convivien en uns barris on les esferes de producció i reproducció estaven intrínsecament lligades, on el carrer era un espai d’oci, relació, interacció i joc, i on les normes de relació i comportament es construïen col·lectivament i de forma autònoma al poder de la ciutat. Especial interès tenien aquests Playgrounds, ja que eren un element moralitzador i de control social molt evident; del joc obert, lliure, creatiu i sense horaris del carrer, al parc vallat, dirigit i controlat, tant per monitors de joc com per policies.

És important remarcar que part de les lluites d’aquests entorns populars precisament reclamaven millores urbanes en els seus espais. L’interessant és la implicació d’aquestes millores; els equipaments urbans que indubtablement milloraven el barri implicaven -i impliquen- una submissió a la moral burgesa, que, de la mà d’aquests nous espais, colonitza els barris populars (en un sentit estricte, com petites colònies on impera aquesta nova moral que s’estén després per la resta) travessant les fronteres urbanes de la ciutat. Aquests espais, doncs, “se concibieron como comunes sustitutivos para mediar y mitigar el conflicto de classe, no como una proyección de las necesidades y deseos de los pobres” (Sevilla-Buitrago, Álvaro).

Aquesta realitat de colonització hegemònica, clau per la pacificació de les classes més subversives integrant-les en aquest comú-denominador de la ciutadania com a tal, reflex d’un intent d’imposar una visió de classe mitjana on desapareix el conflicte de classes, és una realitat també present a casa nostra. La conformació de la ciutat de Barcelona com la coneixem ara, i sobretot del model Barcelona, va disposar en gran part d’aquests mecanismes culturitzadors.

Barcelona es va anar conformant al llarg del s.XX com una ciutat de centralitat i perifèries, on aquestes últimes van absorbir els grans èxodes estatals ciutat-camp en forma de les anomenades cases barates, barris de barraques i, sobretot, els polígons d’habitatge. Tota forma d’urbanització de la perifèria seguia un mateix patró; grans bosses de treballadors que malvivien en barris mal construïts i amb pocs o cap tipus de servei. Això, però, va generar un contra-efecte, on en aquests barris es va generar una autonomia de suport mutu, sindicalisme, protesta, que tornava a barrejar esferes productives i reproductives, on el carrer i la plaça eren espais de socialització de les veïnes i el control espacial era autònom i no estatal, on les dones hi jugaven un paper principal i fonamental. De les cases barates del Bon Pastor com a “Ciutat Horitzontal” (Portelli, Stefano) als diferents barris de Nou Barris, aquests espais van esdevenir espais de lluita amb un fort component de classe, on les reivindicacions clàssiques de la fàbrica es van traslladar al barri. Les protestes i lluites demandaven equipaments, serveis essencials, espais d’oci i lleure, però també s’oposaven als grans projectes i construccions especulatives que començaven a configurar un nou model de ciutat-universal més enfocada a la rendibilitat econòmica que a la reproducció de la vida veïnal.

Exemples d’aquelles lluites són iniciatives com l’anomenada Urbanizar en Domingo, on el 1964 les veïnes de Les Roquetes (Nou Barris) es van organitzar per construir un sistema de clavegueram per convertir els seus carrers empinats sense asfaltar, on baixaven excrements i es convertien en rieres els dies de pluja en carrers dignes pel barri. Com explica l’Ateneu Popular de 9Barris, a la “memòria de la perifèria”, queden imatges icòniques com les dels nens de barri traginant enormes clavegueres amunt i avall del barri. O la famosa anècdota del “bus 47”, on el 1978 una icona del barri, Manuel Vital va decidir segrestar un autobús per fer-lo arribar a Torre Baró i demostrar que si podia haver-hi transport públic en aquest barri. Aquestes expressions d’auto-organització de barri eren possibles gràcies a una sociabilitat densa i complexa, fruit de la necessitat i l’ajuda veïnal, i amb un component de classe evident.

Les victòries de les demandes veïnals per un salari indirecte digne, especialment al llarg de l’arribada de la democràcia i els inicis dels 2000, van suposar també la victòria d’un model de ciutat de classe mitjana, on la classe obrera va integrar-se en aquests barris per formar part de la metròpolis, diluint i eliminant els conflictes de classe que havien estructurat la vida, les lluites i els espais de relació del barri.  Rafael Moneo parlava de la urbanització de les ciutats espanyoles i la seva perifèria com la “construcción de edificios institucionales, sobre todo escuelas y hospitales, en los extrarradios, que se incorporan a la ciudad con irrespetuosa autonomía.” Aquesta progressiva incorporació a la ciutat va ser també una progressiva desaparició d’aquesta irrespectuosa autonomia que caracteritzava i conformava en gran part el barri i la seva gent. La derrota més visible en aquest aspecte és la integració total a la ciutat i les normes del barri del Bon Pastor, on l’arribada del metro i la urbanització del riu Besòs, entre d’altres, van conformar la punta de llança per a la destrucció completa d’un model de vida per la construcció, sobre les seves ruïnes, d’un nou model hegemònic, metropolità i normatiu. Les cases barates i els seus carrers plens de vida urbana van desaparèixer per deixar lloc a blocs de pisos en altura i carrers nous de trinca, plens de parterres i vegetació, però sense vida. La cirera del pastís és la museïtzació d’una de les cases que s’ha conservat al cor del barri, on s’exposa com s’hi vivia, evidenciant la victòria de la nova ciutat. Mentrestant, no molt lluny, es trama el nou projecte de la Mercedes, un macro-projecte en una antiga fàbrica que contempla la construcció d’un “eco-districte” de 185.000 m² i que s’anuncia com un ”rico patrimonio industrial, diseñado para el binestar de las personas y para respetar el medioambiente. Una isla sin coches, que da acceso a todo lo necesario en menos de 5 minutos.” En aquesta nova illa hi trobem universitats privades, hubs culturals i d’entreteniment i empreses tecnològiques 4.0, enmig d’un barri de classe treballadora que no té ni batxillerat. Però la ciutat segueix el seu pla i una vegada eliminada la sociabilitat subversiva i autonomista de les antigues cases barates, ja està el terreny preparat per l’especulació sense frens. Les companyes de Repensar Bon Pastor, escrivien, sobre el museu:

“Así alguien recordará, al visitarlo, que lo que había que preservar, antes que cuatro paredes y ocho casas, era un barrio entero, su gente, su socialidad, su vida a pie de calle – y por supuesto, su lucha.”