Inhabit-able;

Que el valor d’un immoble no depengui tan del seu valor material construït com del context territorial on es troba és una cosa evident a dia d’avui. I és per això que la burgesia ha necessitat controlar la producció d’aquest context per a poder fer més rendibles els seus béns immobles i extreure’n més plusvàlua. Ara bé, «millorar el context” ens sembla fàcil de dir però no tant de fer, oi? Al final, podríem pensar que l’Estat (el que ens diuen que ens hem donat entre totes) no vetlla pels interessos de la burgesia, sinó pels de la població en general, i que encara que la classe dominant acumuli sòl i edificis en contextos devaluats no tenen perquè tenir un futur especulatiu rendible de per sí. Què assegura, doncs, l’èxit d’aquesta inversió? Què ens permet parlar de Gentrificació com a procés necessari del capital i no com a procés anecdòtic o casual? Ho assegura i ho permet la tercera clau: una Producció Permanent de l’Espai que obri la porta a noves fórmules d’inversió, rendiment i lucre per part de la burgesia. 

Aquesta Producció Permanent només pot exercir-se si la burgesia posseeix i dirigeix la Producció del Territori per a poder orientar-la cap als interessos de lucre i rendiment que té com a classe dominant. Ara bé, no és tasca de l’Estat produir l’espai? No són poders separats els que regulen el territori? Som-hi, integrem aquesta Producció Permanent de l’Espai en la Geografia de Classe.

Els Agents de Producció de l’Espai

Des de Marx podem descriure l’Estat com l’organisme de defensa dels interessos de la classe burgesa. Per Marx l’Estat és un producte, el producte de la lluita de classes, per evitar que el proletariat s’aixequi en armes contra la burgesia per les condicions de misèria a les que es veu empès. En altres paraules, l’Estat protegeix el sistema d’explotació i evita que el proletariat es desfaci d’aquesta lacra injusta. I més que protegir els interessos burgesos, n’estableix una simbiosi, doncs també són els seus propis. L’Estat, i la burgesia per extensió, es proclama, doncs, com a Agent de Producció de l’Espai. És l’estament que promou promocions immobiliàries que obren la veda a l’acumulació de parc edificat, que canvia categories urbanístiques del sòl per facilitar-ne l’explotació, aprova normatives i legislacions que desprotegeixen les classes populars (reduir anys de contracte de lloguer, no limitar-ne el preu, executar desnonaments, etc). S’encarrega d’assegurar la producció de l’espai de manera permanent, que n’assegura, en conseqüència, el rendiment i la plusvàlua permanents. 

Ara bé, també des de Marx sabem que per produir (béns o espai, tant se val) cal que les condicions de producció es reprodueixin. Què vol dir això? Fem-ne una simplificació ràpida, per a que la producció de cotxes pugui ser permanent cal que es reprodueixin les seves condicions de producció, és a dir, cal que es segueixin extraient els minerals i recursos primaris que formen les peces del cotxe, cal que els mitjans de producció (la maquinària de transport i muntatge) segueixin funcionant i cal que la força de treball (humana, per exemple) que produeix el cotxe segueixi exercint-se. Aquests Agents de Producció han d’assegurar, doncs els Recursos, els Mitjans i la Força de treball necessàries per a produir l’espai de manera permanent. Observem en detall cada punt:

a) Recursos: És la matèria primària de la producció. El propi sòl i els materials de construcció amb que s’edifica l’espai. És amb el que s’inicia el procés de producció, en brut, de moment, a falta de processar-los amb els mitjans de producció i la força de producció. Els Agents de Producció cal que assegurin un parc de sòl “lliure” o “potencialment lliure” per a l’especulació i una arribada de materials i mecanismes que pugui sostenir la renovació constant d’infraestructures. Un exemple d’ampliació de recursos seria identificar espais industrials com a potencials per a la inversió i fer una “trampa” normativa (de 22A – Cat. Indutrial a 22@ – Cat. Industrial Tecnològica) per generar moltíssimes hectàrees de sòl no capitalitzat que permeti fer circular el capital. Un altre exemple seria el que desgraciadament hem viscut a Comunitats Autònomes com Galícia, on territoris de bosc cremat sí que permeten edificar-se, així doncs un incendi en un entorn natural i protegit permet especular-hi amb nova construcció. I també tindríem l’exemple de la permissivitat normativa de canviar l’ús de les Plantes Baixes (cas de Barcelona) de Comercial a Habitatge. Com veiem, l’alliberament de sòl per a l’especulació té a veure amb mecanismes normatius, que són el que anomenem “mitjans”.

b) Mitjans: Són els canals de facilitació de la producció i circulació de capital. Són les normatives urbanístiques que permeten el desenvolupament de projectes (com canvis de categories urbanístiques, 22@); una regulació a la baixa dels anys de contracte mínims de lloguer per a augmentar-ne el cicle de renovació i el seu valor de manera constant; facilitar la inversió estrangera per a que fons voltors acumulin parc habitacional i segueixi circulant; fomentant les promocions d’Habitatge de Protecció Oficial amb caducitat d’aquesta protecció (5, 10, 15, 20 anys) per assegurar un desplaçament de capital i habitatge de fons públics a mans privades a mig plaç i assegurar immobles en circulació permanentment; l’augment del preu del sòl d’un territori mitjançant millores contextuals (infraestructures, serveis) que “obliguin” -o facilitin- la venda d’immobles de primera residència a immobiliàries i fons d’especulació, etc.

c) Força: És el treball necessari per produir i, també, consumir. Ja que un «bé» no es considera (en Marx) «realitzat» fins que no es consumeix en el mercat. Això implica que tan producció com consum formen part de la Força Productiva i es generen l’una en l’altra. Un producte (que conté capital en circulació, invertit) cal ser consumit per a poder reinvertir el capital en nous «béns» i així seguir generant plusvàlua. Així doncs tenim dos grans apartats que els Agents de Producció de l’Espai han d’assegurar reproduir dintre de la força productiva:

La Capacitat de Producció i La Capacitat de Consum. 

c1) Capacitat de Producció. Els Agents de Producció cal que sostinguin i augmentin l’Exèrcit Industrial de Reserva: l’excedent de força de treball, és a dir, població activa en atur que permeti (per excés d’oferta) abaratir costos de producció i assegurar una precarització i, en conseqüència, unes relacions de producció favorables per la burgesia. Això es pot fer mitjançant el control d’accés de migració; el foment de la natalitat obrera; la privatització de la universitat per canalitzar població a feines proletàries com la construcció; permetre certs il·legalismes que facilitin l’accés laboral en aquests sectors (permetre cobraments no-declarats i falsos autònoms, no demanar unes condicions de seguretat i garantia massa exigents, fer controls de qualitat deficients, etc). Aquest Exèrcit Industrial de Reserva ampliat permet edificar a menor cost i precaritzar encara més les tasques, augmentant-ne els beneficis. Ara bé, està clar que el consum d’aquests béns immobles cal que sigui absorbit per la població en general, i precaritzar una gran massa poblacional implica que aquests béns siguin inaccessible i el sistema produeixi, inevitablement, una crisi de sobreproducció i subconsum. 

c2) Capacitat de Consum. Per tot aquest espai produït cal, doncs, una massa poblacional que pugui absorbir els béns per a poder reinvertir i no aturar el sistema productiu. Aquesta capacitat de consum es pot fer per mitjà de la «intensió» (cap a dintre del propi territori) o la «extensió» (cap a fora). 

Una intensió (intensificació) de la natalitat burgesa per assegurar reproduir el consum de béns privilegiats o “de luxe” (habitatges i espais d’altes rendes), també una intensió de mercats nous dintre de la població, com l’economia social i solidària o l’ecologisme i la sostenibilitat, que passen a rebre ajudes, subvencions i facilitats per consumir aquests béns espacials privilegiats a preus superiors dels “convencionals”, doncs contenen característiques que n’augmenten el valor (tecnologia energètica, materials naturals/sans, mà d’obra no precaritzada en el procés, etc.). 

O bé la capacitat de consum es pot augmentar amb una extensió a nous mercats exteriors, que pot ser el foment del turisme o l’accés a perfils laborals internacionals que trobin en el territori oportunitats d’inversió i consum de nous privilegis amb les condicions de salari de països del nord d’Europa, desequilibrant la capacitat de consum de la població autòctona. 

Aquest model de producció i especulació que hem desgranat potser ara ens sembla evident, i és que ho és. Però llavors, com pot ser que sigui tan «fàcil» pel capital produir Gentrificació i no tinguem eines, ni de discurs ni mecàniques, per fer-li front? Doncs perquè tot aquest procés de producció de l’espai queda ben integrat i «normalitzat» gràcies al que anomenem «Agents de Traducció de l’Espai», i són els que estudiarem en el proper post sobre els eixos de la Gentrificació.