Una de les més grans aportacions de Michel Foucault va ser la descripció de la teranyina econòmico-social-política-mèdica-legislativa-productiva-moral-religiosa-… que ell va anomenar «Dispositiu». Per entendre’ns, un dispositiu és una coordinació de molts factors que busquen un objectiu comú. L’exemple que Foucault descriu és com als segles XVIII i XIX moltíssimes peces administratives, acadèmiques, productives, legislatives, sanitàries i punitives es van coordinar per a criminalitzar i controlar la classe obrera, una classe recentment fundada amb la Revolució Industrial i que suposava un perill per l’estabilitat de la supremacia burgesa.
La prisión se ha convertido en la forma general de castigo y ha sustituido al suplicio. Ya no hay que marcar el cuerpo; es preciso enderezarlo y adiestrarlo; su tiempo debe medirse y utilizarse plenamente, y sus fuerzas deben aplicarse sin respiro al trabajo. La forma-prisión de la penalidad corresponde a la forma-salario del trabajo. […] La medicina, como ciencia de la «normalidad de los cuerpos», ha tomado su lugar en el corazón de la práctica penal: el fin de la pena debe ser curar. (Foucault, Michel; La sociedad punitiva, Akal, 2018, pàg. 278)
En aquesta cita veiem coordinats sistemes judicials, legislatius, educatius, punitius, productius, reproductius, mèdics, psiquiàtrics, morals, etc. Això és la descripció de Dispositiu.
Per entendre-ho bé amb exemples més «propers», podríem descriure com a dispositiu la localització de la homosexualitat com a «malaltia mental» que va travessar el «saber» social durant tantes dècades. Tot a partir de coordinar informes mèdics, psiquiàtrics, models educatius, massmediàtics, codis cívics, morals religioses, etc.
O també podem analitzar un moment tota la coordinació d’agents que s’ha format pel feminicidi, en els seus moments de violència més espectacular amb «la caça de bruixes» dels segles XV al XVIII, però que té l’essència en tot el dispositiu anomenat patriarcat, que, històricament, s’ha elaborat entorn el control dels cossos de les dones i el seu auto-coneixement.
El dispositiu Patriarcat ha formant una complexa trama de producció de saber i, en conseqüència, producció de poder i submissió. Aquest dispositiu coordina informes mèdics (desconeixement d’efectes secundaris en dones, aplicació d’estudis només en homes, violència ginecològica, obstètrica, etc.), psiquiàtrics (histèria, privatització de la violència, etc.), codis cívics, morals, religiosos («bones maneres» de les dones i els cuidats de la llar i la família, culpa històrica del pecat, etc.), mecanismes productius (doble jornada laboral, sostre de vidre, bretxa salarial, segregació de tasques productives-reproductives, etc.), processos legisltatius i judicials (cultura de la violació, feminicidis, etc.), producció d’imatges i idearis culturals (literatura, filmografia, cultura popular, etc.) i un llarg etcètere, que en particular, no només busca oprimir, també sotmetre. Júlia Llull descriu molt bé aquest dispositiu patriarcal i com es diferencia d’altres dispositius d’opressió:
«La diferència de l’opressió de les dones en relació a altres col·lectius oprimits rau, precisament, en el fet que dins del patriarcat els homes no esperen tan sols la submissió de les dones, sinó al mateix temps, el seu afecte incondicional. Aquí és on l’amor romàntic i els seus preceptes juguen un paper fonamental«. (Llull, Júlia; Romancinisme)
Aquestes coordinacions, els «Dispositius», són la clau històrica de la producció de saber. Els dispositius es construeixen per produir coneixement, per a generar «veritats» hegemòniques i, en conseqüència, controlar, castigar i exterminar tot allò que quedi fora d’aquesta «veritat».
Al produir «saber» i «veritat» es creen «realitats», hegemonies que justifiquen i normalitzen pràctiques de violència sistèmica. El Capitalisme com a sistema viu de generar Dispositius que els sustentin. Per exemple el Dispositiu-Propietat Privada, o el Dispositiu-Gentrificació. Les línies que separen un dispositiu d’altre no les tenim clares, de fet, nosaltres ho interpretem més com que els dispositius es fan i desfan, s’amplien i reconfiguren a cada instant, són coordinacions obertes que integren i expulsen peces a necessitat. El Dispositiu-Propietat Privada i el Dispositiu-Gentrificació contenen peces mútues, igual que es contenen un en l’altre. El Dispositiu, doncs, és la coordinació orgànica en sí, no la forma final, que és anecdòtica i temporal. L’important és interpretar quin «saber», quina «veritat» s’està produïnt a partir d’aquests dispositius.
Marc Dalmau i Pere López a Barcelona, Metròpoli-Empresa (2023) treballen una espècie de Dispositiu-Gentrificació, que pren diferents formes, com a dispositiu orgànic obert, i coordina agents per a l’extracció de valor territorial:
El model també facilita i promou estratègies d’integració i desenvolupament empresarial del territori: la cooperació entre clústers, siguin territorials o per sectors, fomentant l’adaptació i imbricació de la formació acadèmica i els negocis (Universitat-Empresa, Recerca+Desenvolupament+Innovació), juntament amb la integració vertical o horitzontal dels vectors empresarials estratègics (per exemple, el tecnològic-digital amb el creatiu, o l’economia verda amb la salut i la indústria farmacèutica). (Dalmau, Marc i López, Pere; a Barcelona, una marca sense model, 2023).
És una línia d’investigació lògica i potent. El pas de les descripcions de Foucault a les descripcions actuals s’entén en el canvi de model extractiu. Occident ha passat d’un territori fordista amb la relació Capitalista-Proletariat, a una societat descentralitzada, laboralment flexibilitzada, productivament deslocalitzada, basada en l’acumulació de dades, que clarament s’encarna en dispositius que passen de l’extracció de temps i recursos en l’entorn laboral, a l’extracció de temps i recursos en tots els segments de les nostres vides. Ara produïm i consumim en tot moment (feina, oci, xarxes socials), i on les societat fordistes punitivistes (Foucault) apuntaven a un extermini de l’oci i la «pèrdua de temps», les societat postfordistes de control (Deleuze) han après a extreure beneficis d’aquesta «pèrdua de temps», de tot l’entorn físic i digital.
Els circuits de producció s’han multiplicat, i amb ells els dispositius que operen al nostre voltant. I aquest és el punt a treballar des de la pràctica autogestionària:
· Com recuperem els segments vitals capturats pel capital?
· Com hackegem els seus dispositius?
· Com esquerdem la «realitat hegemònica» per, seguint a Mark Fisher, poder alliberar «allò real»?
· Com creem realitats i desitjos contra-hegemònics?
Identificar, analitzar i atacar aquests circuits de producció que es generen dia a dia serà clau, igual que identificar, enfortir i gaudir els nostres circuits autogestionats de creació.
Inhabit-able; 