Inhabit-able;

Pot semblar una pregunta absurda o de fàcil resolució. Podríem dir simplement que «és una inversió segura», o que «actualment és un valor que va, en general, a l’alça». I tindríem en part raó, però hi ha més trama que cal explorar i, sobretot, cal entendre perquè s’han articulat conglomerats empresarials entorn la compra-venda massiva de béns en el parc habitacional i, en molts casos, els surt a compte fins i tot deixar-los buits.

L’explicació profunda de per què invertir en parc edificat (sobretot habitatges) és efectiu pel capitalisme i, per tan, la Gentrificació és essencial pel seu sosteniment és que les dinàmiques capitalistes necessiten invertir en Capital Fix per sostenir la irracionalitat de «l’acumulació per l’acumulació» i evitar (o com a mínim retrassar) les crisis periòdiques que viu. Ens expliquem:

La dinàmica capitalista de superproducció depèn de dos grans factors: la reducció de costos i l’eficiència productiva. I les dues responen a la lògica d’acumular el màxim possible en el menor temps possible.

D’una banda tenim la conseqüència de la ruïna de la classe treballadora. Obtenir més guanys implica reduïr els costos productius, entre ells els sous. És a dir, que el capitalista buscarà, sempre, produir el més barat possible per obtenir el màxim benefici. Això, però, conté una contradicció inherent: Si es porta a la ruïna a la classe treballadora no es pot donar sortida als productes que han de generar plusvàlua pel capitalista, ja que la classe treballadora no podrà comprar els béns produïts. Aquesta contradicció necessària per l’acumulació capitalista porta, inevitablement, a crisis periòdiques endèmiques de sobreproducció i subconsum, que provoquen un estancament de la inversió de capital, retingut en mercaderies quietes, sense generar plusvàlua ja que per obtenir guanys els capitalistes necessiten fer-lo circular.

I el mateix futur crític presenta la millora de l’eficiència productiva, però en aquest cas és una crisi de Sobreacumulació. Eficiència significa, a grans trets, produir més en menys temps. Això, que en un sistema de planificació econòmica com el socialista seria molt positiu, per al capitalisme és mortal. El capitalisme opera amb la màxima de la producció infinita, i com podem entendre fàcil, si l’eficiència millora a passos accelerats però la màxima és produir sense planificar ni aturar màquines, al final s’acaba tenint una sobreacumulació tan gran de capital generat que perdrà gran part del seu valor per inoperativitat.

I aquí és quan es trenca la cadena de «producció permanent», com al 2008.

Ara bé, aquesta crisi per excés d’acumulació es pot superar, a curt plaç, amb la formació de Capital Fix (Los límites del capital, p. 225).

Què vol dir, però, Capital Fix? En fem un repàs.

-Per entendre bé aquest punt es recomana llegir el post «Què és ser capitalista?«-

El Capital Fix són els diners incorporats en forma de capital (circulant) a la «màquina» que facilita i potencia la generació de plusvalor. Per entendre-ho millor: de forma general podem diferenciar entre mercaderies (béns de necessitat, com roba, aliments, tecnologia de consum, etc.) i mitjans de producció (maquinària, com tractors, premses, eines, etc.). Aquests mitjans de producció són els canals de facilitació del plusvalor, doncs s’inverteixen uns diners en la compra de la màquina per a augmentar l’eficiència del cicle productiu i augmentar la velocitat de benefici.

Marx deixa clar que la definició de Capital Fix ve determinada per l’ús que es fa de la màquina (Los límites del capital, p. 221), i això s’entén molt fàcil amb l’habitatge. Un habitatge és una inversió de diners que poden generar plusvalor o no, depèn de com s’utilitzi. Si és un habitatge en propietat on hi vivim no genera beneficis, i per tant estaria inscrit en el que Marx anomena Fons de Consum, ara bé, si aquesta propietat sí que genera un benefici (en forma de renda) SÍ que el considerarem Capital Fix.

Ara que hem definit què és el capital fix, tornem a la pregunta principal. Què volem dir, doncs, amb que la inversió en Capital Fix pot superar o aplaçar les crisis inherents del capitalisme?

Tugan-Baranovsky va mostrar que l’acumulació podia continuar eternament sempre que la inversió en capital fix creixés en les proporcions adequades (Los límites del capital, p. 225).

La clau d’aquesta acumulació continuada sense esclat en crisi està en que el circuit que anomenem «primari» (capital circulant, l’exemple més fàcil són els béns de consum) funciona a uns ritmes molt ràpids de producció i, per tan, d’acumulació, pensem en la roba o la tecnologia, com a molt hi ha pocs mesos entre la inversió i la plusvàlua. En canvi el circuit que anomenem «secundari» (capital fix, l’exemple més fàcil són màquines tipus telers o tractors) va a un ritme molt més lent, doncs s’hi inverteix molt capital i el guany es reparteix en els propers mesos i anys, reduïnt la velocitat de guany i, per tan, d’acumulació. Ara bé:

Podem veure-hi l’aparent contradicció?

El capitalisme necessita invertir en Capital Fix per reduir la velocitat d’acumulació, això queda clar, però al fer-ho també augmenta l’eficiència productiva i la taxa de benefici, ja que invertir en maquinària farà qua la producció sigui més rendible, és a dir, invertir en capital fix redueix la velocitat d’acumulació però, alhora, l’augmenta. Aquest augment pot sobrepassar les possibilitats sistèmiques i es produeixin crisis de Sobreacumulació de nou, que s’intenten resoldre i aplaçar mitjançant la inversió en més capital fix. Sona absurd, oi? Però és que el capitalisme és absurd en sí mateix, i teòricament és un sistema capaç de construir màquines que produeixin màquines que construeixin altres màquines, tot per fer circular capital i generar plusvalor, l’únic que importa als capitalistes, al marge del Valor d’Ús que generin (Los límites del capital, p. 225).

Aquesta descompressió momentània que s’aconegueix amb la inversió en capital fix té més efecte com més vida útil conté la «màquina», doncs reparteixes la inversió en més anys, desplaçant capital al circuit fix (secundari, lent) fora del circuit circulant (primari, ràpid) més temps. I això xoca de front amb el desenvolupament tecnològic, que avança tan ràpid que fa que màquines actuals es considerin obsoletes en pocs mesos per innovacions i millores tècniques. Així que tot i que la vida útil d’una màquina sigui de 30 anys, si una versió millor, més barata, més eficient i més «útil» per a la producció apareix al mercat, la màquina original queda obsoleta i perd el seu valor. Podem dir que el Circuit Secundari es veu perillosament travessat per aquesta obsolescència, i això porta al capitalista a necessitar «gastar» la maquinària abans de l’actualització, fer-la servir de manera accelerada, accelerant, doncs, el ritme d’acumulació… i aquest ús accelerat torna a xocar de front amb la necessitat de fixar capital com més anys millor… Què es fa llavors??

Aquí, per nosaltres, és on entra en joc el parc edificat! No creieu que s’escapa d’aquesta pressió davant l’obsolescència? Els habitatges són Capital Fix que no es troben subjectes a la ràpida evolució tecnològica, osigui que contenen una vida útil molt àmplia i, per tan, són molt atractius per al sosteniment del sistema capitalista. Està clar que pateixen desgast per l’ús, el desús i el pas del temps (com passa amb altres capitals fixos com vehicles, carreteres, maquinària productiva, etc.) però no es veuen afectats (o gairebé gens) per avenços tecnològics ni d’eficiència productiva.

A més contenen l’especial característica que el seu valor no depèn tan de les seves condicions materials de producció, com del valor contextual on es troba (a millor context territorial -més equipaments, millors serveis, connexions, comunicacions, etc.- més valor tindrà l’immoble). Això ens indica que la pèrdua de valor per envelliment o desús es compensa, de sobres, amb el potencial valor que li aporta el territori.

Això explica perquè el parc edificat és un bé d’inversió tan extès i com, fins i tot, surt a compte a nivell d’inversió deixar-los buits.

Deixar-los buits també apunta a un intent de reduir l’stock disponible de béns, produir escassetat i poder establir els preus que consideri el mercat financer. Fins i tot en situacions extremes, buidar gran part del parc habitacional podria invertir el mercat de lloguer-venda, i forçar que les hipoteques fossin més accessibles que els lloguers, accelerant els ritmes de compra-venda d’immobles i obtenint beneficis a mig plaç. Però això ho estudiarem en una altra entrada quan estudiem el cas d’especulació immobiliària espanyol.

Repassant, transvasar capital circulant cap a capital fix aconsegueix aplaçar les crisis de sobreacumulació inherents al capitalisme i generar noves circulacions de capital que permeten una major acumulació. Si bé, ni amb tot això es pot evitar la falla sistèmica i la crisi és inevitable i periòdica. En aquesta gràfica que apareix a Ciudades Rebeldes, de David Harvey, podem observar una evidència, just abans de cada crisi del capitalisme hi ha hagut un augment enorme de les inversions en capital fix.

Ho veiem a la crisi dels anys ’30, així com en la més actual del 2008. Aquesta gràfica reflexa perfectament aquest transvàs entre capital circulant (circuit primari de circulació ràpida) i capital fix (circuit secundari de circulació lenta) per intentar donar calma al procés de sobreacumulació que comporta, inevitablement, l’economia capitalista.

La clau dels circuits, doncs, és la velocitat de circulació del capital. El circuit primari planteja ritmes accelerats d’acumulació, a partir de la cada cop més ràpida rotació de mercaderies (millora de mitjans de transport, d’infraestructura com vies de tren, rutes marítimes, aèries, carreteres, etc.) i de la innovació tecnològica (que augmenta l’eficiència de producció). Aquest ritme accelerat necessita una dialèctica constant amb el circuit secundari, que planteja ritmes d’acumulació lents i evita, temporalment, el col·lapse del sistema (com a mínim una mica més del que hauria de poder sostenir). Aquesta dialèctica entre circuits l’analitza i desenvolupa David Harvey a «Los límites del capitalismo» (1982) i en seguirem parlant amb més detall a partir del treball que en fan Emmanuel Rodríguez i Isidrio López a «Fin de Ciclo» (2010).

Per acabar per avui, una cita i unes qüestions:

«la crisi constitueix sempre el punt de partida d’una nova gran inversió que assenta una nova base material per al següent cicle de rotacions» (El capital, II, p. 165).

Si la crisi és un punt de partida, per què el capitalisme busca amb tanta energia evitar-les?

Es sabut que la crisi genera monopoli, i si bé el monopoli és contrari al plantejament del «lliure mercat», sembla poc lògic que grans conglomerats com Blackstone s’esforcin en aquest transvàs de capital per evitar unes crisis de les quals en sortirien reforçats. Com és, doncs, que aquests conglomerats inverteixen en parc edificat?

El principal al·licient que contenen els habitatges com a inversió és que el seu valor depèn del context edificat (que devalua i revaloritza). Es podria trencar aquesta relació habitatge-entorn? Com?