Portem anys entramades en la lluita contra la Gentrificació, en espais autogestionaris pel dret a l’habitatge i en la divulgació de violències capitalistes. I la pregunta més formulada entorn els anàlisis de la Gentrificació que podem plantejar (més enllà del seu possible encert i valor pràctic) és «vale, tot està fatal, i ara què?«, i això ens mata. Ens mata no només en un sentit teòric, sinó que sembla que costi esforços terribles imaginar una alternativa o, fins i tot, una via d’acció vàlida, i ja ni parlem de si fos poderosa, a més a més! Aquesta desesperança és encara més viva en entorns autogestionats que, de manera lògica, no creiem en la «solució» administrativa, doncs entenem, gràcies a Lenin, que administració i poder, en el capitalisme, són dos entranatges del mateix mecanisme. Així que «perdem» l’opció fàcil de pensar que la voluntat política podria frenar aquest huracà de devastació territorial.
Inevitablement caiem, també, en idees… podríem dir-ne «originals», però no més esperançadores, que s’entenen com a possibles accions microtàctiques de caràcter popular. Donant a entendre que l’únic que queda és «molestar»: embrutar façanes, no recollir la brossa del carrer, apostar per una «perillositat» de l’espai (hi ha el cas d’un «pistoler» que disparava trets cada matí i aconseguia «regular» el preu del territori perquè la nova població no s’atrevia a viure-hi), en definitiva, sembla que només ens quedi apostar per un «empobriment» -físic o simbòlic- del territori per evitar-ne l’augment del cost de vida. I la pregunta és, empobrir un territori, fer-lo «inhabitable», és una estratègia que volem aplicar? I és que al final, si aconseguir les necessitats bàsiques infraestructurals -escoles, hospitals, parcs, mitjans de transport, espais culturals, d’oci, etc.- implica un augment del cost de vida del territori… què vol dir? Que el que ens queda és habitar territoris infra-estructurats? Bé, està clar que no, però…
Ens preocupa que l’ideari de la reacció a l’urbanisme capitalista sigui un no-urbanisme. Que davant la inhabitabilitat de l’espai capitalista, la nostra proposta sigui un altre tipus d’inhabitabilitat, però nostra. Aquesta pertinença pot ser interessant de treballar. Al final el «pistoler» no fèia fora cap veïna, al revés, segurament era un mètode més que efectiu per evitar la Gentrificació. El que ens ocupa aquí és que combatre a partir de la inhabitabilitat sembla un mètode de curt recorregut i, en el fons i el més important, demostra la nostra incapacitat d’oferir alternatives post-capitalistes o «fora del» capitalisme.
És innegable que tota aquesta dificultat imaginativa prové del que Fisher bateja com a «Realisme Capitalista» (Fisher, 2016), que es descriu a la perfecció a partir de la frase de F. Jameson: és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. L’esforç neoliberal s’ha centrat (amb Thatcher al capdavant) en situar el capitalisme ja no com un sistema «bo» en termes de justícia social, llibertats i sostenibilitat, sinó com a l’única opció possible imaginable, un «es lo que hay» que ens han gravat a foc en tots els imaginaris (Fisher, 2016).
Aquesta deriva també és tradueix en la idea de territori, i ens porta a assumir que el model urbà/capitalista no és bo per a viure, no ens aporta plaer, de fet és inhabitable, però sembla ser l’únic possible i l’hem de suportar. I aquí hi podria haver una «falla» interessant: si el capitalisme ha «abandonat», en certa manera, la idea de ser plaent, podem ocupar aquest plaer desde la insurgència? Ens intentem explicar:
La diferència que volem abordar avui és la que podem situar entre desig i plaer. I si bé el capitalisme del Nord Global ha bandonat la idea de ser plaent, d’aportar felicitat a qui l’habitem, descarrega tota la seva energia en la producció de subjectivitat i desitjos (Guattari, 2005). Podríem establir la diferència entre desig i plaer en el fet que el desig es persegueix i el plaer es consuma. La persecució causa «hastío», malestar, angoixa, i la consumació ens produeix satisfacció. En paraules de Franco «Bifo» Berardi a «El Tercer Inconsciente»:
Sabemos que el deseo es tensión creativa, y que el placer es la descarga de esa tensión, y por lo tanto un instante de armonía entre el cuerpo y su entorno. […] El deseo es una falta y una tensión que no puede ser nunca satisfecha. […] sin una simbiosis con el placer, el deseo se convierte en el cruel motor de una carrera sin fin y sin alegría: la máquina psicológica del capitalismo, como solía decir Baudrillard.
El deseo pertenece a la imaginación mientras que el placer pertenece a lo real.
I Berardi segueix:
El capitalismo, y en particular el semiocapitalismo con sus redes cada vez más feroces y aceleradas, actúa como una permanente movilización del deseo y una perpetua prohibición del placer. […] y un deseo que no incluye la posibilidad de placer carece de gracia: atormenta el alma y causa sufrimiento. (Berardi, Franco «Bifo»; El Tercer Inconsciente)
El capitalisme, degut a les seves dinàmiques explotatives i condemnades a la «producció permanent», no pot exercir el plaer, només pot subsistir en la promesa infinita d’aquest plaer, és a dir, en el desig inabastable. Berardi apunta que els límits físics de producció de desig (la fi de l’ecosistema, la crisi de la salut mental, l’extractivisme i extermini del sud global, l’evidència de la impracticabilitat de la burocràcia, el racisme i l’auge de l’extrema dreta, i les esquerdes que estan obrint els feminismes, els cossos divergents, les identitats insurgents, les lluites pel dret a la ciutat i l’habitatge, etc.) han obligat a buscar nous territoris on seguir alimentant-lo: la realitat virtual. Un camp que torna a semblar infinit (tot i que no ho és) i permet donar aire i espai a la producció de desitjos i postergació del plaer.
La producció de l’espai urbà opera sota la mateixa mecànica, ens inunden d’imatges (renders) i promeses que interpel·len a la qualitat de vida i les necessitats bàsiques, ens ofereixen projectes absolutament desitjables, que mai podrem ni assolir ni molt menys viure. Són imatges digitals que contenen tot allò que «volem», tot allò que el capitalisme ha produït que desitgem, dintre de les seves normes dominants a imatge i semblança de l’home blanc heterosexual cis amb diners. I, és clar, si les imatges no inclouen divergències és perquè les divergències no hi caben. Aquest desig perseguit d’harmonia, espais verds, serveis accessibles, sostenibles, carrers amables, aire net i un llarg etcètera mai podrà ser consumat, mai esdevindrà plaent, perquè el capitalisme no pot produir plaer, perquè es basa en la violència i l’explotació, també en l’espai, i perquè, en conseqüència, les veïnes que n’habitaran el precari resultat no serem les mateixes, ens hauran expulsat, sense dubtes. Al final el «joc» del territori es basa en vendre desitjos, futurs, i fer circular capital que generi més capital, sense resoldre mai cap necessitat social i desplaçant fora del mapa tots els cossos que no encaixin en la seva imatge desitjada, que no siguin rendibles i «molestin» a la seva idea de «societat», al més pur estil 22@.
I el realisme capitalista ens porta, inevitablement, a un «és lo que hay», i «lo que hay» és una inhabitabilitat permanent de l’espai, perquè hi ha hagut un esforç capitalista tan gran per desarticular el plaer, que ja tan sols operem a partir de la persecució eterna del desig. Això ens genera angoixa, pèrdua de sentit, d’identitat, malestar i, sobretot, una incapacitat de situar aquests espais que SÍ que operen a partir del plaer com a formes propositives de territori. Un plaer autogestionari, feminista, queer, desmercantilitzat, que es llegeix més com una reacció al capital que com una proposta «més enllà», sent, del cert, ambdues coses alhora.
Realitzant un taller en les Festes Alternatives de La Sagrera ahir mateix va sorgir un comentari poderós: El que ens dóna l’Estat gentrifica, el que construïm el poble no, ens allibera. La Cinètika, l’Squatxeria, CanVies, el Banc Expropiat, Kasa de la Muntanya, l’Astilla, l’Engoril·lada, el Jardí de la Julieta, el Refugi, i moltíssims espais més, i projectes a cada barri, Sindicats d’Habitatge, Grups de Suport Mutu, Xarxes d’Aliments, Assemblees Feministes, Grups de Cuidats, Laboratoris de Masculinitats, Plataformes Anti-Racistes, Col·lectives Queer, Gay, Lesbianes, etc, etc, etc. demostren que aquest model de territori ja és avui i aquí, i cal veure’l com a model alternatiu que travessa tot l’estrat del que es podria incloure en el post-capitalisme: cures col·lectives, no mercantilització, economia planificada en base al Valor d’Ús, localització les persones al centre dels projectes, antiespecisme, cultiu de divergències identitàries, corporals, sexuals, etc. Aquests espais okupats, espais alliberats, autònoms, projectes populars, de defensa del territori i la vida, demostren que el que ens cal és identificar-los com al que són: propostes contra-culturals operatives. I és el que, des del nostra punt de vista, cal que fem des de l’esquerra autogestionària. Crear contra-imaginaris possibles, demostrar que es pot construir territori sota altres lògiques més enllà de la capitalista, territoris plaentment habitables, que operin en la satisfacció i en el desig abastable, el plaer en tota la seva magnitud. I viure’ls així. Començar a treballar en instal·lar aquest plaer al centre de la lluita pel territori, que popularment s’entengui que les coses sí poden fer-se diferent, que sí que podem superar aquest «és lo que hay» que ens ocupa l’imaginari col·lectiu. Que podem, i hem de, recuperar la idea que habitar un territori ha de ser des de l’alegria i el plaer, i no desde la ressignació i el malestar. Els espais i projectes autogestionaris ens obren el camp a aquesta comparació, a poder visibilitzar que l’urbanisme capitalista no és operatiu i que podem funcionar sota altres relacions de producció, de reproducció i afectes.
Inhabit-able; 