Inhabit-able;

«La sociedad punitiva» és un llibre editat per Akal que forma part d’una col·lecció de transcripcions de les classes de Foucault a la universitat de París. Aquesta en concret pertany al curs ’72-’73 i és, juntament a «Teorías e instituciones penales» ’71-’72, «El poder psiquiátrico» ’73-’74 i «Los Anormales» ’74-’75, la base sobre la que escriuria «Vigilar y Castigar» l’any 1975.

Aquesta època de Foucault conté gran part del seu estil d’arxiu alhora que presenta un mètode genealògic, en el que teixeix els arguments a partir d’escrits, informes, debats, lleis, infraestructures, materialismes, etc. que formen el que anomena «Societat Punitiva» -que més endavant Deleuze «actualitzaria» al postfordisme amb «Societat de Control»-.

Per Foucault el Capitalisme no es podria haver desenvolupat sense unes practiques punitives que ho fessin en paral·lel. I quin és l’objectiu d’aquestes pràctiques? Doncs controlar, ensinistrar i, en última instància, castigar la Classe Obrera i, en concret, els seus cossos. I aquest control i ensinistrament busca sotmetre la classe obrera alhora que educar-la en adoptar i normalitzar l’ideari burgès, el de la propietat privada, la plusvàlua, la producció com a imperatiu moral, del sou com a recompensa del patiment, la de la precarietat vital, la violència com a norma relacional, el patriarcat, el racisme, el capacitisme, etc, etc.

És evident, doncs, que tota la història del punitivisme es centra en el cos, en com marcar-lo, com exiliar-lo, com tancar-lo, exterminar-lo, controlar-lo, en definitiva, com castigar-lo i redirigir-lo cap als interessos del poder.

Tres exemples quotidians -per desgràcia- que poden ajudar-nos a entendre com de violent i dolorós és tot plegat, són: els colonialismes, els feminicidis i els especismes. I si bé tots aquests exemples necessiten de dispositius de producció de veritats hegemòniques i submissió moral, tota la repressió cau sobre els cossos no-hegemònics, que sols la seva pròpia existència ja és una «raó» per a l’exercici de la violència.

L’existència del cos en contraposició a les forces de l’Estat és, en sí mateixa, una raó per a l’exercici de la violència, per a la seva negació i per a la seva restitució a la zona del No-Ser. (Shehadeh, Firas; I came from there, 2015)

Firas Shehadeh ho investiga des de la part decolonial i l’extermini imperialista. On situacions com la de la Palestina s’expliquen a partir d’aquest «esborrat» de la presència corpòria del poble palestí en l’espai. I si bé a la gestió dels cossos i el seu desenvolupament social Foucault ho va anomenar «biopolítica», amb Shehadeh i amb Achille Mbembe podem començar a entendre que l’extermini i la sistematització de la matança entren en un estadi que anomenen «necropolítica». Els territoris necropolítics s’estructuren en base al punitivisme més evident, la Zona del No-Ser que descriu Shehadeh és l’estat de permanent exposició a la violència i la mort, on ni la pròpia vida et pertany.

Amb les seves obres queda clar que la història colonial i imperial -eines necessàries per al sosteniment del capitalisme- es construeixen, necessàriament i en paral·lel, amb els mecanismes punitius. Per Foucault aquesta producció punitiva és una de les bases de l’institució del poder burgès, i si bé la història ha encarnat aquests mecanismes en molts mètodes de càstig diferents per Foucault la presó és la forma punitiva que acompanya el desenvolupament capitalista en particular.

Així doncs, un dels eixos del llibre és l’estudi i la descripció d’aquesta forma-presó. Per entendre-ho millor hi indagarem una mica. La Forma-Presó presenta els orígens de la clausura relacionats amb el model productiu (la fàbrica, la colònia), que són espais de clausura de la classe obrera; i també les seves formes reproductives (el convent, l’escola o el psiquiàtric, entre d’altres) on també es clausura, però per ensinistrar i reeducar. Per tan s’ha d’entendre la forma-presó en un sentit ampli, que té a veure amb el tancament en un espai físic, la regulació d’horaris, els permisos d’accés i sortida, els exàmens i avaluacions de conducta, eficiència i «normalitat», l’ensinistrament per a tasques socials i productives, etc.

Foucault parteix de la qüestió «Per què la presó?«. Sembla una pregunta absurda, per a moltes de nosaltres la presó és el mecanisme de càstig «normalitzat», com si hi hagués estat tota la història. Però res més lluny de la realitat.

Hasta fines del siglo XVIII nunca fue, en rigor, un castigo dentro del sistema penal. […] No es hasta finales de 1973 que J. Bentham introduce sus estudios y diseños sobre el panóptico, que sería la base proyectual de las prisiones Europeas de los siguientes siglos. (M. Foucault; La Sociedad Punitiva)

De fet Foucault descriu com hi va haver un llarg debat social entorn els beneficis i els greuges de la presó, no només entre contracultures, també entre perfils hegemònics. Doncs per al poder no era «lògic» acumular «delinqüents» en un mateix espai i permetre’n la seva organització, així com que reconeixien obertament que la reinserció era una farsa ja que «la justícia no aconsegueix entrar a les presons» (Foucalt, 2018). En comparació amb altres mètodes punitius com els treballs forçats, la llei de tailón o la injúria, la presó ni és compensatòria, ni és equilibrada/simètrica, ni és un càstig que impliqui al col·lectiu, osigui que, en el fons, només fomenta el càstig pel càstig, el punitivisme pel punitivisme. Així doncs, per què s’instaura com a model hegemònic?

La prisión se ha convertido en la forma general de castigo y ha sustituido al suplicio. Ya no hay que marcar el cuerpo; es preciso enderezarlo y adiestrarlo; su tiempo debe medirse y utilizarse plenamente, y sus fuerzas deben aplicarse sin respiro al trabajo, la forma-prisión de la penalidad corresponde a la forma-salario del trabajo. (Foucault, Michel; La Sociedad Punitiva, p. 278)

Com dèiem, doncs, la presó s’explica pel seu encaix amb el model productiu capitalista-fordista, basat en la clausura, la jerarquia, la regulació horaria, els permisos, els exàmens i avaluacions… en definitiva, amb l’ensinistrament de cossos i ments per a servir els interessos de la burgesia. D’aquí que l’interès recaigui no en la presó com a edifici construït, sinó en el model de funcionament, en la Forma-Presó que comentàvem.

Aquesta forma-presó és, per Foucault, la base estructurant de la societat punitiva, però està clar que aquesta relació presó-salari encaixa molt bé en situacions i mètodes de producció fordistes, és a dir, amb grans aglomeracions d’obreres a la fàbrica. A partir de la deslocalització al sud global les normes del joc canvien al nord global, i sembla que la societat punitiva s’hagi d’actualitzar. Deleuze veu això i proposa el gir: de societat punitiva a societat de control, atenent que el postfordisme que impera en el nord global i els avenços tecnològics permeten dues eines noves:

1) Una localització i control permanent de la població sense necessitat d’aglutinar-la en el mateix espai (teletreball, metadades, xarxes socials, infraestructures bancàries, hipoteques, etc.)

2) I, al «resoldre» la producció de béns materials de consum, s’aconsegueix que el capitalisme també visqui i es lucri de la producció semiòtica: de llenguatge, simbologia i desig. Aquest punt pot ser més complicat, però ens expliquem:

Mentre que la societat punitiva es basa en extreure plusvàlua dels cossos en la fàbrica i ensinistrar-los per al seu màxim rendiment, la societat de control es proposa extreure plusvàlua de tots i cadascun dels segments de la nostra vida. Ara generem valor a la feina, però també a la llar, a les xarxes socials, en l’oci, a les vacances, en la cerca per internet, etc.

La producció de semiòtica permet que l’ensinistrament dels cossos s’ampliï a l’ensinistrament dels desitjos i les pulsions, a la reconfiguració de la líbido. Cal matissar que, com veurem més endavant, aquesta manipulació de la líbido, la pulsió i el desig existeix desde sempre, el chaman i l’església són dos grans exemples d’això. Però el capitalisme com a tal sí que opera un gir en el nord global: de la producció de béns materials com a estratègia dominant, cap a la producció de béns immaterials i semiòtica (Guattari, 2005). Si bé la producció fordista segueix sent la base econòmica del sistema, en el nord global podem veure com aquesta producció immaterial impera com a mecanisme de control i extracció de lucre i és, cada dia més, una font més enorme de circulació de capital i, per tan, font d’acumulació.

Però tornant al que comentàvem, mentres el punitivisme es basava en el càstig, la repressió i l’obligació; el control es basa, aparentment, en la recompensa, el plaer i la llibertat. Diem aparentment perquè tot això conté una trampa mortal: la producció de desig es basa en la producció DEL desig, osigui, d’un desig tipus, hegemònic, que encaixi amb els interessos del poder capitalista. I aquí resideix la seva perversa violència. Si la nostra líbido es reconfigura per encaixar amb la norma del capital (d’home blanc heterocis amb diners) el sistema ens recompensa, ens premia, ens reconeix, ens sosté i ens privilegia. Pel contrari, si no hi encaixem s’activen tots els mecanismes repressius i punitius que Foucault descriu (centres d’internament, de reeducació, psiquiàtrics, presons, etc.) per reconduir la nostra conducta cap a la «normalitat». I aquesta és una mica la clau, per nosaltres, de la societat de control.

De manera inevitable, aprender «lo normal» sitúa «lo extraño» (Fisher, 2018). I l’estrany és el que cal reduir, assimilar, resignificar, limitar, controlar. O en cas que sigui irreductible, és el que cal rebutjar, clausurar, expulsar, exterminar. Tota aquesta «normalitat» apresa, tota aquesta producció de semiòtica (llenguatge i desig), s’instal·la en el nostre interior, en el que Freud anomena «Super-yo».

El «Super-yo» seria el mecanisme repressor que aprenem com a propi. Que supera els límits de la pell que no podria travessar la repressió social (militar, per exemple). És la part de la psique que ens castiga a nosaltres mateixes ja no per l’acció, sinó per sols pensar en l’acció, imaginar-la, desitjar-la.

Un exemple per entendre-ho és la «Male Gaze» (Mirada Masculina). Segur que heu sentit alguna vegada la frase de Margarete Atwood que diu: «Sóc una dona amb un home a dintre«. Aquest exemple seria una internalització del Patriarcat com a part del «super-yo» que no deixa de reprimir qualsevol desig que no encaixi amb la norma hegemònica. Va desde la depilació fins a les aspiracions vitals, des de la presència en l’espai «públic» fins a l’autopercepció corporal, de la tolerància a l’abús masculí fins al desig maternal. Ho redueix tot a aquesta mirada masculina que aprova o castiga qualsevol desig i pulsió que no li encaixi. Una forma claríssima de subordinació i ensinistrament dels cossos de les dones.

S’ha d’entendre, doncs, que Societat Punitiva i Societat de Control són gairebé com fluids «atemporals» de la nostra societat, substrats que s’han situat l’un sobre l’altre, però també l’un al costat de l’altre, s’han barrejat, formant una matèria magmàtica i aprenhent l’una de l’altra. Mecanismes Punitius i Mecanismes de Control operen en el mateix temps i espai, en tots els segments de les nostres vides, es retroalimenten. El més fàcil per entendre aquesta retroalimentació és veure com la sola presència dels punitivismes en l’espai i el codi penal (presó, psiquiàtric, multa, identificació, tortura…) ja genera una aprehensió de la moral que dictamina tots aquells desitjos i pulsions que sí que estan permesos i els que no, i veiem clar que només ens queda l’adaptació (un privilegi) o l’extermini (inevitable). El «Super-yo», doncs, s’alimenta de la repressió social i la reprodueix contra les nostres pulsions més internes, normalitzant, com apuntàvem al principi, la ideologia del poder capitalista:

«…la propietat privada, la plusvàlua, la producció com a imperatiu moral, del sou com a recompensa del patiment, la de la precarietat vital, la violència com a norma relacional, el patriarcat, el racisme, el capacitisme, etc, etc.»

Codis cívics, codis penals, «renders» d’espais «públics», discursos de poder, imatges dels massmedia, narratives cinematogràfiques, literàries, música, l’educació en l’acadèmia, etc. Tots aquests mecanismes són productors de semiòtica i, en mans del poder, productors de líbido hegemònica.

Aquí ens queden encara tres preguntes obertes que mirarem de resoldre en futures entrades:

a) Si la líbido és manipulable, la qüestió és qui la pot manipular? És a dir, si desde Freud podem concebre la pulsió i el desig com a elements educables i transformables a partir de la cultura, el llenguatge, les imatges, etc. podem construir una líbido contra-hegemònica? (Fisher, 2024)

b) Si els mecanismes punitius i de control operen alhora a tot arreu, podem identificar-los i descriure’ls en l’espai urbà-capitalsita relacionats amb la Gentrificació? I, en cas que sí, no tindrien a veure, tots, amb la despossessió (de temps, de recursos, d’identitat, de llibertat)?

c) Aquí hem acabat descrivint més les conseqüències morals de la repressió. Però, si tot el punitivisme i la repressió tenen com a eix el cos, com podríem estudiar-lo en l’espai urbà a partir de tota aquesta trama de violència? No s’instal·laria una autopercepció fòbica cap al propi cos que no compleixi la norma de l’espai? No produeix, doncs, la Gentrificació una violència cap al propi cos?