La matinada del 9 de desembre de 2020 es va incendiar una nau industrial a Badalona, al barri del Gorg. En aquest incendi hi van morir 3 persones i 25 en van resultar ferides.
Immediatament retornen a la nostra ment altres casos com el de l’any 2017 a Londres, la Torre Grenfell, on van morir 72 persones; o el que vam viure al barri de Campanar de València fa pocs mesos, al març de 2024, un fuego que arrasó 130 pisos, mató a 10 personas y dejó sin nada a cientos (Levante, 2024).
I potser sorpren que comparem dos incendis de blocs d’habitatge (Londres i València) amb el d’una nau industrial (Badalona), però és important connectar-los per veure quins moviments mediàtics, judicials, normatius i socials destapen i, sobretot, les conclusions de violència territorial i immobiliària que han encarnat.
Desde la nostra pràctica militant a Barcelona Posa’t Sostre (col·lectiu autogestionat que opera a La Cinètika) hem tingut l’oportunitat de treballar amb molts espais okupats, diversos d’ells situats en naus industrials que ofereixen Centres Socials i, en certs casos, també són espais residencials autogestionats. La nostra tasca és contra-analitzar les ordres de desallotjament cautelar que volen expulsar les ocupants per a «la seva seguretat» degut a «problemes estructurals», «perillositat constructiva» o, per suposat «risc d’incendi». El que venim a treballar avui és l’augment tan significatiu de desallotjaments cautelars d’espais okupats en territoris com El Bonpastor degut a aquest «risc d’incendi» per situar aquests processos en un marc més ample, entenent el procés de Gentrificació que hi té un paper clau, l’interès de promotores privades en el sòl industrial, i la «preocupació» sobtada de l’administració per espais okupats que, fins ara, havien sigut completament ignorats.
En aquesta línia, un dels casos més sonats dels últims mesos és el d’El Barco, a Esplugues de Llobregat, que va ser desallotjat per perill d’habitar-lo al declarar-lo ruïna. I fins aquí podríem dir que «tot bé», doncs habitar espais perillosos és, en sí mateix, perillós, això no ho neguem. Però entendre aquest marc ample d’anàlisi és clau i, com parlarem més endavant, és una mica el que Forensic Architecture es proposa en el cas de la Torre Grenfell.
El cas d’El Barco és un desallotjament per ruïna, sí, però a partir d’una ruïna buscada. Les diferents propietats de l’edifici (entre les que hi ha l’administració) abandonen conscientment el seu manteniment, ja que, per les ordenances urbanístiques del ’76, queda en sòl no edificable (6c, zona verda de nova creació) i caldrà derruir-lo més aviat o més tard. Sí? Caldria? Nosaltres opinem que no, que la zona és prou esponjada com per incloure-hi l’edifici sense que suposi una pèrdua de «zona verda». De fet mirem un moment el mapa del planejament del Pla General Metropolità de Barcelona, de 1976, on 6c és zona verda i 7a i 7b és equipament, i on El Barco es troba en el puntet vermell:
Ens podríem preguntar… Per què just aquesta parcel·la on es troba El Barco cal que sigui zona verda? Sembla que no és una zona tan congestionada i necessitada de verd com per derruir un edifici d’habitatge amb la crisi habitacional monumental que tenim a Catalunya, no? I encertaríem. Segur que un Pla Parcial per protegir l’habitatge o fins i tot incloure’l dintre de la categoria 7b com a «Equipament Residencial» o dintre de la 7hd com «Habitatge Dotacional», serien propostes més que operatives. Però no. L’Ajuntament prefereix abandonar, estigmatitzar, desnonar «per la seva seguretat» i derruir un edifici que només data del 1951 (com a context, molts edificis de l’Eixample de Barcelona daten de finals del 1800 i principis del 1900, és a dir, que El Barco no és un edifici tan vell) deixant desamparades 38 famílies que, avui dia encara, es troben d’alberg en alberg que les ha portat fins i tot a «viure» al Poblenou de Barcelona, a més de 10km de la seva residència original, les seves xarxes comunitàries i els serveis com l’espai laboral o l’escolarització de la canalla. Tot això fa més que fa evident que la prioritat no és l’habitatge i les persones, sinó el planejament urbanístic alineat als interessos de classe i edificar parcs que augmentin el preu de lloguer i el cost de vida del territori per a lucrar-se en la seva coordinació público-privada. La descripció de l’edifici que la revista digital Nació en fa és la següent:
Està lluny de ser un bloc luxós. També un d’estàndard. La façana, esquerdada i descolorida, ho anuncia des de la distància. Els sostres apuntalats, les escales de no més de 70 centímetres d’amplada i la manca d’adequació a les condicions legals de seguretat i higiene ho corroboren. No hi ha extintors i les bombetes de les zones comunes que funcionen són l’excepció.
No cal ser tècnica en edificació per entendre que totes les «patologies» que es descriuen són arquitectònicament reparables i, sobretot, són obligació de la propietat. Per si no fos prou, com s’explica en l’article de Nació, la taxació del bloc per a l’expropiació pública era d’uns 711.000€ però a partir de recursos i judicis va ascendir a 3.635.318€ que es va embutxacar Miguel Bonet, després de desentendre’s (sent un delicte) de les obligacions com a propietari i abandonar el manteniment i, per tan, la integritat de l’edifici. Per si no hagués quedat clara la coordinació público-privada. El cas d’El Barco ens serveix per entendre de què serveix ampliar el marc d’observació, per passar de veure-ho com un «mal necessari» a un «mal evitable» i, com a tal, un «crim immobiliari« fruit de la Gentrificació.
Tornant un moment als casos inicials (Londres, València i Badalona). Des del nostre punt de vista tenen trets en comú però lectures molt diferenciades. Mentres que en la Torre Grenfell i l’incendi de València la preocupació va ser, gairebé en tot moment, determinar l’origen del foc i explicar la velocitat de propagació, en el cas de Badalona es va caure en una criminalització de les habitants de l’espai.
La principal cuestión que tienen que resolver los investigadores un mes después del siniestro es por qué se extendió tan rápido el fuego. «Pocos días después de este incendio hubo otro en otra torre de Benidorm. Desgraciadamente dejó víctimas mortales, pero se quedó en ese piso y no se propagó por la fachada. El objetivo es estudiar de qué manera la fachada ventilada provocó una rápida expansión del fuego« (Levante, sobre l’incendi de València 2024)
Se inició por un fallo eléctrico en un frigorífico de una vivienda en la cuarta planta, que se propagó rápidamente por el exterior del edificio, llevando las llamas y el humo a todas las plantas residenciales, acelerado por el revestimiento compuesto de aluminio y el aislamiento exterior, peligrosamente combustibles, con un espacio de aire entre ellos que permitía el efecto chimenea. (Wikipedia sobre la Torre Grenfell)
Aquests dos paràgrafs ens aporten una idea del tracte mediàtic que van rebre els casos residencials. Tot i això el grup d’Arquitectura Forense d’Eyal Weizman va entrar a investigar el cas de Londres perquè té certes característiques clau. La més notòria és que la Torre Grenfell era l’únic edifici de protecció oficial en un barri que estava en plena onada gentrificadora. És a dir, que suposava la prova física d’una alternativa habitacional en el propi territori, però alhora també era el focus d’estigmes mediàtics i polítics. La Torre Grenfell era la residència de perfils no desitjats per les noves veïnes que tenien un capital econòmic molt superior i uns codis i uns usos de l’espai molt diferents. Està clar que la torre «molestava» els plans de la remodelació i sanejament del barri. Degut al seu «aspecte abandonat» (per desinversió, clarament) es va proposar «adequar-la a les noves necessitats veïnals» revestint la façana amb un aïllament de poliestiré (plàstic inflamable), una pintura plàstica (també inflamable) i elements d’alumini (molt inflamable) formant una façana ventilada que va ser la causa de la propagació tan ràpida del foc.
Arquitectura Forense n’ha obert una investigació que segueix operativa, en Fase 2, recollint milers de documents (videogràfics, fotogràfics, testimonials, econòmics, geogràfics, de satèl·lit, etc.) per confrontar el relat del poder i situar l’incendi en un debat entorn els models constructius privats, l’urbanisme de classe i el paper de l’administració en tot això.
És un cas semblant al de València, on la baixa qualitat dels materials i la poca preocupació per la seguretat de les habitants de l’edifici també va suposar el revestiment de poliestiré que va cremar-se en segons. Està clar que cal estudiar els casos des d’aquesta òptica de violència immobiliària i desenteniment de les necessitats i seguretats de la població «no-rendible». Que també es veu en el tracte post-incendi, on els reallotjaments triguen anys en arribar de manera definitiva, els seguros eviten pagar amb qualsevol clàusula absurda i l’administració abandona les antigues residents sense ni preocupar-se per l’arrelament territorial ni la seva integritat psicològica.
Tan el cas de Londres com el de València eren habitatges normatius, i la pressió mediàtica davant la tragèdia va obligar que la deriva fos de responsabilitats. En paraules de l’advocada Kimia Zabihyan que va acompanyar el cas de la Torre Grenfell:
El incendio de València no es un accidente, es un crimen. Y debería haber responsables.
Però el cas de Badalona és molt diferent mediàticament:
Albiol ha afirmat que la nau feia “uns set o vuit anys que estava abandonada” i que les persones que vivien a l’interior, entre 100 i 200, “havien creat problemes de convivència a la resta de veïns” i generaven “inseguretat”. Albiol ha afegit que el lloc era “un punt venda de droga“. (Betevé sobre la nau de Badalona)
Gairebé sembla que justifiqui l’incendi com un «càstig diví» per l’alteració de l’ordre públic que tan molesta sempre al govern. I n’hi ha més:
Albiol ha assegurat que l’Ajuntament ja havia advertit que aquesta nau estava ocupada, que “hi podia haver una desgràcia”, i que s’havia actuat urbanísticament per intentar desallotjar-la. De fet, ha assegurat que aquest mateix dimecres al vespre patrulles de la Guàrdia Urbana de Badalona i de la Policia Nacional estaven fent un control perimetral fins a 15 minuts abans de l’inici de l’incendi per “problemes de convivència”. (Betevé sobre la nau de Badalona)
Des del nostre punt de vista, l’incendi de la nau industrial de Badalona ha generat una fractura en el teatre de ficcions capitalista entorn la política d’habitatge. L’incident, terriblement dolorós, podria haver desenvocat en una revisió profunda de les condicions d’accés a l’habitatge, dels circuits de negació i bloqueig d’ajuda institucional a perfils vulnerats, de conscienciació de l’estat constructiu d’aquestes infraestructures que han quedat abandonades per tota la perifèria de Barcelona. Però no. De totes les possibilitats d’aprenentatge que aquesta desgràcia podia aportar a l’administració va decidir prendre el camí que, sorpresa, beneficia la propietat privada, accelera els processos de Gentrificació i permet «sanejar d’indesitjables» el paissatge lucratiu de l’espaculació immobiliària. No és cap sorpresa aquesta direcció feixista, però és la nostra tasca apuntar les possibles vies que van descartar.
Els fets de Badalona podrien haver esdevingut, tenien la potència per fer-ho, la nova base per adonar-nos que el parc industrial edificat és una oportunitat per a descomprimir la pressió immobiliària i, alhora, per prendre consciència de la greu situació que es viu en termes d’espai buit i de demanda habitacional, fent viva l’expressió meravellosa «la ciutat del futur ja està construïda«. Repensar l’ús de les categories urbanístiques, començar a treballar el terme «Equipament residencial» o «Indústria habitacional» o si ho volen fins i tot acceptaríem dir-ne «Hub Residencial» si així es comença a trencar la psicorigidesa administrativa que diu que no té eines per a resoldre el problema de l’habitatge a Barcelona però que té sòl, diners i capacitat mecànica per fer-ho, només fa falta voluntat creativa.
En contra d’això, però, l’incendi s’ha aprofitat com un mecanisme de palanca per a accelerar cicles en el procés de Gentrificació. L’alarma social no ens va qüestionar perquè tantes persones es van veure obligades a ocupar aquesta fàbrica per a subsistir, sinó que ens ha derivat cap a qüestionar la pròpia ocupació de naus industrials que porten més de 30 anys buides i en clar deteriorament. Com si habitar una nau industrial fos còmode o una elecció per sobre d’un habitatge digne, ben aïllat i ben equipat. Està clar que és una opció límit a la que es veuen obligades moltes persones per impossibilitat d’habitar un altre espai dintre del territori que conté la seva xarxa de sosteniment indispensable.
Trobem que barris com el Bonpastor, per exemple i entre d’altres, contenen, superficialment, un 75% de parcel·la industrial (22a), deixant només un 25% per a residències i equipaments. Podem veure en el plànol la quantitat de sòl 22a que conté el barri, tot potencial especulatiu per al futur 22@…
Sobretot en territoris on la pressió habitacional està arribant ja, amb noves promocions immobiliàries, macroprojectes com La Mercedes, i amb desplaçament poblacionals i canvis de codis socials que ja passen des del 2005, és clau repensar els mecanismes que podem generar desde l’arquitectura i l’urbanisme per solucionar la crisi de l’habitatge. Si bé és obvi que la deriva necessària i radical seria subvertir el procés de Gentrificació, un cop assumim que aquest procés és conseqüència de les dinàmiques especulatives i que, degut al segrest urbanístic, l’administració diu que no hi pot fer res, ens queda combatre d’altres maneres creatives i radicals.
Hem vist reformades naus industrials senceres com a «Laboratoris de creació artística», sales d’espectacle, museus, galeries d’art, etc. Estem veient com La Mercedes del Bonpastor és categoria 22a però s’hi ha permès construir-hi universitats (categoria 7c), parcs (categoria 6b) i fins i tot habitatges (13b + 13bHP). Però per a fer habitatge públic no se’n sent ni parlar. I tot i havent-t’hi un caldo de cultiu enorme en acadèmies i universitats redissenyant naus industrials com a habitatges horitzontals a partir de la voluntat de reaprofitar les preexistències, la normativa no només no ho ha acompanyat sinó que n’ha donat l’esquena. Sí als Hubs Creatius. No als Equipament Habitacionals. Perquè està clar el que els aporta més vots i beneficis econòmics.
A partir de l’incendi de Badalona han generat un mecanisme molt efectiu per expulsar i esborrar del mapa tot aquest habitatge informal que, de fa molts anys, ha ocupat aquests espais buits i ha demostrat que repensar l’habitatge a les ciutats és possible. Ens trobem amb seqüències administratives tals com:
Espai industrial abandonat – Ocupació i autogestió – Demostració de models habitacionals alternatius i operatius – Perturbació del poder hegemònic – Avís de risc d’incendi – Expulsió cautelar
Ho hem vist a l’Engoril·lada, la Trasheria o la Korrosiva, entre moltes altres, si l’incendi és un risc per habitar l’espai, adaptem l’espai per a que sigui habitable. Però sembla absurd tenir espais buits alhora que una crisi habitacional enorme a sobre. En molts punts del territori s’ha adaptat la normativa per a permetre habitatges en naus i sòl industrial, però sempre des d’iniciatives privades (els famosos «lofts» americans) i cooperatives. Per què, si mecànicament es pot fer, no es una línia investigativa efectiva de l’administració?
No podem deixar de pensar que aquests desallotjaments de naus ocupades per «protegir la integritat física de qui habita els espais» són una pràctica d’una banda «molt reactiva»: doncs no proposa una solució efectiva per la seguretat de l’espai més enllà de «no-habitar-lo»; i, alhora, «molt adequada»: a les noves derives especulatives del territori.
La inversió estrangera està identificant aquestes naus industrials que es trobaven abandonades física i institucionalment com a matèria especulativa, tot arrel del prototip que ha suposat el 22@. I és ara quan aquest «risc per la vida» es situa al centre de la seva ficció, aferrant-se al discurs de «expulsar-te per la teva pròpia seguretat». El resultat és una reflexió inexistent entorn l’oportunitat que desperta aquest parc edificat com a possible sortida de la pressió immobiliària i sobre la normativa que hauria de facilitar la vida en aquests espais. En canvi, ha resultat en una producció de circuits legislatius d’expulsió ràpida per a facilitar l’accés a la inversió i l’especulació immobiliària.
Seria molt fàcil comprar/expropiar sòl industrial a preu baix per part de l’administració (doncs no s’hi pot edificar res més que industria) i canviar la categoria urbanística a Equipament (7b o 7hd) per fer-hi Equipament Habitacional o Habitatge Dotacional d’una vegada assumint que cal una reflexió radical de l’accés a l’habitatge. El canvi a 7b i 7hd en comptes de categories directament residencials seria, alhora, un tallafocs per a l’especulació, doncs no seria mai sòl on poder edificar-hi habitatge, sinó equipament residencial, i aquí sí que començaríem a construir el contrapoder al segrest urbanístic que tan mal ens està fent. Amb aquesta estratègia administrativa sí que es podria edificar en antic sòl industrial, també permetria fer equipaments mixtos habitacionals + culturals o sanitaris, per exemple, fins i tot podrien funcionar de manera autònoma com ho fan les residències de gent gran. Un exemple claríssim és l’equipament mixte que conté escola + biblioteca + mercat + residència de gent gran al Fort Pienc, que, per si no fos prou clara la llibertat urbanística, dintre d’un sòl 7b hi ha una residència d’estudiants privada (Residència Onix, el punt vermell).
També en aquest plànol es pot veure com, sobre el camp de futbol del Fort Pienc, hi ha dos parcel·les 7hd (Habitatge Dotacional), fent evident la clau de classe que conté el cas d’El Barco i l’immobilisme conscient per prevenir desastres com la nau de Badalona. A més de demostrar la possibilitat mecànica per, a partir de Plans Parcials i modificacions del Pla General, repensar on i com cal edificar habitatge públic a l’AMB.
Tan el cas d’El Barco com l’incendi de Badalona demostren que les eines urbanístiques es troben aquí, però que fins ara només s’utilitzen per al benefici de les administracions corruptes i les entitats privades. Cal, doncs, una reflexió més profunda, més radical, del que suposa la crisi habitacional al nostre territori i, sobretot, pressionar per a trobar solucions ara i aquí.
Inhabit-able; 