Arrel de la participació en l’acte d’Arran Sant Andreu en el marc de les Festes Majors de Primavera del territori se’ns obrien una sèrie de reflexions. Ens demanen dirigir l’atenció del debat cap al concepte de «Devaluació», normalment entesa com una de les fases principals de la Gentrificació. Aquí algunes qüestions que semblen interessants per la reflexió:
Per als estudis de la Gentrificació més que la devaluació l’important és la potencial diferència en el valor del sòl. És a dir, l’expectativa de diferència entre el preu de compra (com més a la baixa millor) i el preu de venda (com més a l’alça millor). Està clar que si es devalua un territori i el valor del seu sòl baixa, serà més atractiu per a la compra, però només si es té l’expectativa (o la certesa) que tornarà a augmentar-ne el valor. Els espais de l’anomenada «España vaciada» estan molt devaluats, tan que fins i tot es venen pobles sencers a preus absurdament baixos, i tot i que siguin molt barats no hi ha una intenció de compra gaire sensible perquè no hi ha cap expectativa de que el seu valor pugui augmentar. I si bé això és una avantatge per certs projectes comunitaris i col·lectius autogestionats, no és gens atractiu per inversores que el que busquen és moure grans quantitats de capital que comportin grans beneficis a mig o llarg plaç. Osigui que en certa manera sí que podem dir que la Devaluació és clau per als processos de Gentrificació, però és més important estudiar l’expectativa de diferència de valor, és a dir, si aquesta devaluació va acompanyada d’una futura revalorització del sòl a l’alça.
El que volem dir amb això és que si bé la devaluació és una part clàssica en els estudis de Gentrificació, situada fins i tot com a Fase autònoma, hi ha casos en que no cal aquesta devaluació per a generar la potencial diferència de renda. D’aquí se’n llegeix que la devaluació necessita l’expectativa d’augment del valor per a que sigui operativa, però l’augment del valor no necessita d’una devaluació prèvia per a operar.
Comencem veiem el cas en que sí que apareix una fase de devaluació. A grans trets podem definir que la baixada de valor es pot donar o es pot produir. Pot ser part d’un procés gairebé «natural» automàtic, o pot ser produida conscientment mitjançant polítiques i estratègies de mercat. D’una banda es «dóna» pel propi envelliment del territori, la seva cultura i població; per esgotament dels recursos geogràfics (com rius o camps de conreu en temporades de sequera, per exemple); o per la pròpia mecànica interna del capitalisme, que entra en crisis periòdiques de sobreacumulació i per recuperar-se cal que es devaluin certs valors i territoris, aquest reajustament de l’economia per sobreviure al funcionament irracional del capitalisme provoca col·lapses financers, d’inversió, de consum i, per tan, de valor. Fins i tot podríem categoritzar de donada la devaluació enorme dels espais industrials que va provocar la deslocalització dels anys ’60 i ’70 a Espanya. Sí que és òbvia la part intencionada imperialista i especulativa cap al sud global, però diríem que la devaluació del parc industrial local va ser una «conseqüència» que ara s’està aprofitant, semblaria més una «sort per a la inversió» i no un «pla estratègic». I segur que canals de devaluació «donada» en podríem trobar molts més, però per fer-nos-en una idea.
En paral·lel als casos de devaluació «donada» hi trobem els de devaluació produida. I ja us diem que des del nostre punt de vista aquests processos territorials d’especulació gairebé sempre tenen una producció:
Els casos més estudiats són el de desinversió i estigma. Dues estratègies normalment complementàries però que una afecta a la infraestructura edificada i l’altra al valor simbòlic, el resultat és una devaluació del valor econòmic del sòl. Ho podem trobar en polítiques públiques que són deficients o inexistents en certs territoris «castigats» o «sacrificats», casos com el serveis de transport públic de Torre Baró que acabà amb el famós «segrest de l’autobús», o les reivindicacions històriques de molts barris perifèrics per a aconseguir serveis bàsics com recollida de brossa, serveis de neteja, presència de mercat, metro o reducció de barreres arquitectòniques. Totes aquestes demandes són el reflex de l’abandonament institucional que patien, devaluant el preu del sòl.
Un altre cas molt sonat que s’explica per sí mateix és el del «Redlining«, una pràctica de (no)concessió hipotecària molt habituals als EEUU on es marcava en vermell els territoris «no rendibles» per a donar crèdit. Aquests territoris coincidien amb els barris llatins i negres, de rendes baixes o d’interès especulatiu futur. Hi ha molts estudis del Redilining com a pràctica de segregació i institucionalització del racisme.
En la pràctica del Redlining hi ha una clara intenció classista i racista, i comporta la impossibilitat d’inversió en la millora de la infraestructura privada, degradant profundament l’estat del parc edificat. El cas del Redlining el veurem en profunditat en un altre entrada del blog sobre Mecanismes de Despossessió.
Normalment aquests abandonaments infraestructurals venen acompanyats d’estigmatitzacions mediàtiques que devaluen simbòlicament el territori. Espais «perillosos», «insalubres», «degradat», «insurrecte», «pobre», etc. en els que «la llei no pot entrar» i «es formen bandes, càrtels de droga, mafies i guetos». Al final la falta d’infraestructures provoca una proliferació molt intensa de moviments veïnals i autogestionats per cobrir les mancances de serveis. Criança compartida, transports comunitaris, autoconstruccions, grups de treball, etc. que molesta molt al poder i d’aquí l’agressivitat mediàtica i simbòlica, d’una banda, però de l’altra és important no romantitzar tampoc aquestes fases devaluades, és evident que si la llei normativa no hi entra (perquè no vol, no perquè no pugui) es creen altres estructures de poder i jerarquia que, en molts casos, encarnen també masclismes, racismes i classismes. D’igual manera que la permisivitat legislativa permet, precisament, un augment d’il·legalismes pronunciat (tràfic de drogues i feines no-regulades com a més habituals), i, casi com si fos una profecia autocomplerta, el propi estigma es torna real i llavors és quan la cosa va de debó, perquè l’engranatge administratiu entra amb tot el seu poder regulador a «salvar del caos als pobres salvatges», i aquí és on acaba la devaluació i comença la revalorització.
Cal destacar que la devaluació és, com vèiem al principi, la fase on és més òptim comprar el sòl, doncs es troba en el seu valor mínim. Això les inversores ho veuen de lluny i compren massivament sòl en aquests espais, a l’espera de poder especular-hi, així que podem dir directament que la devaluació normalment genera monopoli. Els indicadors per a la inversió privada per a que sigui interessant comprar poden ser molts, des de la proximitat al centre d’una ciutat important fins a renovacions de certes infraestructures naturals com un riu o una platja, passant per planejaments urbanístics que es fan a 50 anys vista o més i ja apunten quins sectors tindran millor rendiment. Aquesta previsió urbanística és molt «fàcil» de fer des de l’administració a partir de planejaments que contemplen canvis de categories urbanístiques i construcció d’identitats territorials a partir de la publicitat i el màrqueting urbà. Que la Gentrificació sigui possible només és degut a la coordinació d’administracions i inversores privades.
D’altra banda cal tenir en compte que la devaluació seria un dels millors casos temporals a nivell de lluita. Els territoris devaluats són més accessibles per a viure-hi per les classes desposseïdes i, com vèiem, comporta una necessària autogestió i associació territorial, osigui més resistència subversiva per al futur especulatiu. I a nivells de la lluita per l’habitatge, la devaluació té una composició interessant, ens expliquem:
Cal entendre que hi ha diferents plans d’interès en el capitalisme, i mentre que els grans tenidors, administracions i fons d’inversió poden tenir plans a escala urbana, els petits propietaris la tenen a escala local i de lucre personal. Això implica que la devaluació és una oportunitat per acumular sòl en poques mans (com vèiem abans, la devaluació crea monopoli) però també la devaluació té el potencial que es poden donar formes de renda específiques com la Masoveria Urbana, la Cessió d’Ús, el Règim Cooperatiu o l’Habitatge Dotacional. Aquests règims de renda tenen, normalment, uns temps molt més dilatats que els plans de lucre urbà, podem estar parlant de decenes d’anys de contracte que assegurin a les petites propietàries un mínim guany en temps de devaluació (que per elles és temps de crisi). Això entra en conflicte directe amb plans d’escala més gran, d’escala urbana, on la devaluació forma part d’un procés de potencial diferència de valor i busca el monopoli.
D’aquí se’n pot desprendre la dita que les petites propietàries frenen la Gentrificació. I en part pot ser, però és molt poc habitual i sota condicions molt concretes com les dels règims de renda que hem esmentat. En qualsevol cas és de les poques fases on aquests tipus de renda són possibles i operatiuves! I això és molt important, doncs cal que aprenguem a combatre la Gentrificació de manera estratègica. Sobretot perquè les fases no són lineals endavant, són cícliques, i a cada col·lapse del sistema financer veurem disponibles per recuperar territoris que avui estan impracticables. Identificar, mapejar i saber recuperar aquest sòl descobert per les esquerdes de la crisi serà indispensable per al següent col·lapse sistèmic.
En la devaluació hi ha molts beneficis potencials per al capitalisme, ja que, com hem vist, entranya molts riscos potencials, fins i tot que l’operació «especulació» no prosperi. Per això solen ser més efectives i segures pel capital les estratègies de crear diferència de renda sense una devaluació tan gran. Recordeu que al principi hem dit que si bé la devaluació necessita l’expectativa d’augment de valor, no és al revés? Osigui que l’augment de valor no depèn de la devaluació, tot i que sigui un canal molt efectiu i sucós.
El canvi de normativa urbanística (de 22a a 13b o a 22@), la llei de les SOCIMIS, refer la LAU per reduir els anys de contracte, etc. conjuntament a polítiques públiques i de màrqueting urbà per situar el territori en el mapa simbòlic i cultural, són igualment efectives i no contenen tants riscos. Un exemple de revalorització sense devaluació podria ser el que passi al 22@ en un futur. Ara que el pla d’oficines d’industria tecnològica ha demostrat que no funciona, la pressió d’espais buits en perill de devaluació i la crisi habitacional que vivim a Barcelona podria «obligar» a l’administració a fer un gest radical de canviar la categoria urbana de 22a (indústria) a 13 (residencial) donant el tret de sortida a una nova onada especulativa tan al Poblenou com al Bonpastor. El «simple» gest de la categoria urbana fa que un territori del que no es podia extreure més plusvàlua sigui, de cop, molt rendible per a inversions internacionals. Així es crea, per exemple, una potencial diferència de valor del sòl sense devaluació.
Realment mai és una o altra, sempre són l’una en l’altra. De fet la Fabra i Coats n’és un exemple, és categoria 22a però es permeten usos de «hub creatiu», osigui que es troba en un espai devaluat i, a més, s’hi ha aplicat una normativa que n’ha augmentat molt el valor, tan del seu propi sòl com dels sòls que l’envolten. En els casos del Poblenou i Sant Andreu, Sagrera i Bonpastor també s’hi han barrejat les dues estratègies, d’una banda a partir de la deslocalització dels 60-70 hi va haver una devaluació enorme del territori que ha anat deteriorant tota la zona física i simbòlicament (menys serveis municipals, menys infraestructures, estigmes poblacionals, desinversió privada, etc), baixant el valor del sòl, i a partir de:
- Canvis normatius que permeten l’arribada de capital estranger en sòl que no s’hi podia fer urbanísticament res.
- Inversions estratègiques com la recuperació del riu Besòs com a parc lineal, l’obra infinita de l’estació d’AVE de La Sagrera i el macroprojecte de la Mercedes de Conren-Tramway.
- Situar els barris de l’est com a «potencials», «autèntics», «propers», «pintorescos», a partir de campanyes de màrqueting urbà i publicitat administrativa.
S’ha aconseguit que el potencial del valor del sòl es dispari als núvols.
La devaluació sumada a una recategorització urbanística de 22a a potencial 22@ és un atractiu gegant per a inversores de tot el món, com el cas de Conren-Tramway que ha passat del Poblenou al Bonpastor.
Com a apunt: un dels aspectes que se sol oblidar és que a devaluació també expulsa i atrau població, i també canvia els codis i els usos del territori.
El que David Harvey situa com a fase gairebé final de la Gentrificació, anomenada «Reorganització Espacial», en que canvien població, usos i codis, per a nosaltres és una part inherent en tot el procés de Gentrificació, també de la devaluació: marxa gent que no vol viure en aquestes condicions d’abandó i arriba gent que hi veu una oportunitat d’habitar l’espai barat i poder teixir comunitat, que sempre aflora per cobrir les mancances institucionals. El cas que comentàvem de l’Espanya buida n’és un exemple claríssim, igual que les okupacions de naus al Bonpastor i perifèries institucionalment abandonades de Barcelona.
Conèixer bé el potencial de la fase de devaluació ens donarà eines per a recuperar espais capitalitzats en temps de crisi. Si el col·lapse del capitalisme és qüestió de temps i, sobretot, és cíclic, ens hem de preparar estratègicament per irrompre l’espai i la norma. És en aquestes esquerdes on hem d’aprendre a lluitar:
- La crisi portarà ruïna, abandó i segur que molt dolor, i tot aquest malestar que quedarà a la vista és una oportunitat d’or per organitzar-lo i resignificar-lo com anticapitalista i emancipador. Molts d’aquests malestars ja existeixen, però sense la crisi no hi podem accedir, ja que es troben segrestats, o bé per la precarietat que asfixia les possibles accions militants i d’associació, o bé segrestats pel benestar, situacions “a priori” còmodes social i econòmicament que cauran en la crua realitat de la crisi i es trobaran, de sobte, desamparades. Tots aquests perfils que “no poden” qüestionar el sistema del que viuen, la ficció del paternalisme administratiu i la creença que tot es pot solucionar políticament, quedaran davant una realitat destruida i tot el malestar que encarnaran serà molt potencial per construir una insurgència més ample.
- Una altra estratègia que cal organitzar és la de recuperar territoris que el capital s’ha apropiat incansablement. La necessària devaluació que vindrà per curar la crisi de sobreacumulació ens permetrà accedir a geografies fins ara impossibles. Es va veure ben clar a la crisi del 2008: blocs d’habitatges abandonats, obres sense acabar, parcel·les buides i sense projecte planificat, i, sobretot, una retirada del capital d’inversió que no podem deixar passar. Què passarà amb tota la superfície d’oficines del 22@ quan vingui la crisi i s’abandonin els edificis? I amb les naus industrials del Bonpastor? I amb tots els pisos que quedaran buits per la baixada inevitable del turisme? Ocupar i alliberar sòl, per tots els mitjans, serà la nostra tasca.
Aquí tindrem, amb sort, un capital ferit, una massa poblacional encarnant malestars enormes potencialment organitzable, i espais devaluats i a tocar per a la recuperació autogestionària i social. Analitzar els patrons de recessió del 2008 i preparar-nos per la propera onada, produir dades que ens indiquin els punts dèbils i potencials del nostre territori a partir del mapeig i la identificació, i crear la base autogestionària que haurà de contagiar-se el més ràpid possible quan col·lapsi el sistema. Aquesta és la clau d’ús de conèixer com funciona la devaluació en l’economia capitalista i la seva relació amb la geografia urbana.
Inhabit-able; 