D’igual manera que hem fet amb l’arxiu Gaza 3/24, aquí ens fixem en el tipus de llenguatge que s’utilitza des del mitjà de comunicació 3/24 en referència a la guerra que Rússia ha declarat a Ucraïna. Si bé el conflicte és molt extens i complex (recomanem molt el vídeo de Cuellilargo sobre el tema: Enllaç Vídeo Cuellilargo) volem fer èmfasi en com es planteja el paper de Rússia en el conflicte en general i de Vladimir Putin en particular, però sobretot comparant en tot moment els llenguatges tan diferents que s’utilitzen aquí i a Gaza.
Podem observar paraules com «invasió» o «guerra», també la presència del fantasma nuclear, i, sobretot, l’entrada en escena rapidíssima de l’OTAN per desplegar atacs militars i sancions contra Rússia. Si recuperem l’arxiu de Gaza podem veure com de diferent ha sigut tan el llenguatge com la resposta internacional a fets pràctics. Rússia rep, en qüestió d’hores, sancions comercials, bloquejos d’espais aèris, investigacions judicials per crims de guerra, etc. mentres que l’ONU només mesos després de massacre i extermini a Gaza obra la porta (d’una manera molt discreta) a que podria haver-hi indicis de genocidi. Cal tenir en compte que, tal com explica Cuellilargo, a Ucraïna hi ha hagut un apartheid cap a la població russa de l’est, amb matances, amenaces de tot tipus i discriminacions constants. Però d’això, els mitjans de comunicació hegemònics, ni una paraula.
En tot moment es parla d’ajuda humanitària a Ucraïna, de boikot a Rússia, de solidaritat amb el poble ucrainès, que contrasta de manera molt greu amb el tipus de missatges que aborden en el mateix canal de comunicació el genocidi palestí. Hi veiem reiterat el conflicte nuclear i una repetició permanent de l’afectació econòmica (tan a escala global com personal, com amb el preu del blat o del gas) que situa Rússia com enemic de la població europea. Aquí podem veure, clarament, com es teixeix un discurs parcial que busca construir una realitat eurocentrista i alineada amb els seus interessos de classe. Un discurs d’odi contra Rússia mitjançant la desinformació, cosa que no passa, en absolut, amb Israel. Comparem els dos casos perquè mediàticament han sorgit gairebé en paral·lel, i ens serveixen per entendre com la informació en teoria «imparcial» i «pública» també conte, òbviament, interessos ocults.
No portàvem ni un mes de guerra que ja es parlava de processar Putin per crims de guerra, que es publicaven notícies per a facilitar l’adopció de menors ucraineses i que apareixen decenes d’articles retratant la precarietat i la misèria que els bombardejos deixen al seu pas. Mentrestant, Netanyahu gairebé ni apareix als canals de comunicació europeus, ni molt menys se li demanen responsabilitats ni se’l jutja públicament, tampoc es construeixen protocols migratoris per acollir menors palestines i, per suposat, no hi ha articles que recullin la situació devastadora que es viu a Palestina més enllà de l’inevitable degut a l’espectacularitat de la matança que s’està duent a terme.
Només en un moment es menciona la «justificació» de la guerra, quan es cita Azov i els moviments nazis que perpetuen l’apartheid a Ucraïna, i sempre des del qüestionament i el dubte, no des de la informació veraç. En canvi la «justificació» del genocidi a Gaza es dóna per suposat per la sola presència abstracte de membres de Hamas a tot el territori, justificant fins i tot bombardejos i incursions a hospitals de ciutats de refugiades. L’asimetria entre els dos casos és abismal…
Relats com el del «Fantasma de Kiev», presentat com un heroi que defensa el seu país davant l’imperialisme, menció a armes químiques com el fòsfor blanc, judicis per crims de guerra a poques setmanes de l’inici de la guerra, el terror de l’amenaça nuclear, com dèiem, sempre present, la posada sobre la taula de la violació com a arma física i psicològica, etc. es pot veure un clar viaix en com es presenta aquesta guerra com a genocidi, inhumà, inmoral, terrorífic, impensable, etc. mentres que el genocidi palestí es situa com a conflicte, lògic, en defensa pròpia, possible, etc.
Cal deixar clar que compartim les conclusions de Cuellilargo, on tota guerra imperialista és horrible i cal denunciar-la i combatre-la. Però sí que ens cal fer reflexions crítiques entorn com l’aparent informació «neutral» sempre conté interessos de classe geopolítics molt profunds i, un cop destapats, evidents.
Aquest arxiu es proposa això, analitzar com el llenguatge produeix veritats, sobretot en mitjans de comunicació que consumim totes les catalanes d’una manera més o menys directa. Que hi hagi població capaç d’horroritzar-se davant la guerra d’Ucraïna però d’altra banda justificar el genocidi palestí com a conflicte i defensa pròpia demostra com de contaminada està la nostra subjectivitat pel bombardeig mediàtic eurocentrista.
Inhabit-able; 