Inhabit-able;

Aquesta entrada és la base teòrica de l’eix formatiu que Memòria, Lluita i Resistència utilitzem per a debatre sobre la producció de llenguatge i la construcció de la Gentrificació com a veritat hegemònica i única d’habitar el territori. Es complementa amb un taller anomenat «Cos, Desig, Territori» que compartim per la ciutat de Barcelona i es basa en «hackejar» les imatges virtuals que es presenten dels projectes especulatius de la ciutat (en veureu exemples i ho entendreu millor durant l’entrada).

El taller conté més base teòrica en desenvolupament que podeu trobar en altres entrades com la de Cos, Desig, Territori, o en les formacions que oferim i abordem el tema de la producció de «La Realitat». A grans trets, un dels abordatges analítics més potents a l’estudi de la Gentrificació passa per investigar el procés d’aculturament i normalització del que depèn per situar violències criminals com a lògiques socials. El cas més evident seria el desnonament. Que avui en dia es pugui entendre com una pràctica lògica i gairebé merescuda si no ens podem permetre el cost de vida d’un territori demostra com de normalitzada tenim la violència immobiliària i com de blindats es troben certs mantres sobre la propietat privada i l’abús de poder i classe.

Aquesta normalització no és fortuïta, ni molt menys, és el producte d’un procés molt costós i complex en el que molts engranatges es coordinen per construir una veritat hegemònica, una veritat inqüestionable, un saber col·lectiu a imatge i semblança de la classe dominant. Aquesta veritat, aquest saber, es tradueix en l’única possibilitat imaginable i ens fa incapaces de pensar en altres models de funcionament, tot i que, com apunten J.K. Gibson-Graham, aquests models diferents existeixen i formen una part enorme tan de l’economia com de maneres d’habitar el territori.

Gibson-Graham, seguint línies de Lacan, estudien en el camp econòmic la diferència entre LA Realitat econòmica, hegemònica, ficcionada, construïda, «única», apresa, imperial; i Allò Real, les economies diverses, incertes, multiplicitàries, heterogènies, vives. La seva pregunta inicial podria formular-se com: És realment l’economia mundial economia capitalista? És a dir, quina representació real tenen les relacions de producció basades en el treball assalariat, l’explotació i extracció de plusvalor i l’estructura empresarial?

Fent un petit incís en la seva proposta podem descriure aquest tipus d’esquemes.

Proposen que, de fet, aquest model que sembla l’únic vàlid i possible (el capitalista) en realitat és molt minoritari si el comparem amb tota la diversitat que l’economia ofereix, des de l’autoproducció a la criança, passant pel compte propi, els treballs gratuïts, estructures també que semblen d’altres èpoques com la feudal o l’esclavista que segueixen apareixent en geografies mundials, l’economia cooperativa, inter-familiar, fora de regulació administrativa, etc. La pregunta que es desprèn d’aquest «estudi de la diferència» podria ser: com és que l’economia capitalista sembla que sigui l’eix central del món? Com és que tota la resta d’economies diferents identificades es trobin en categories com «al·legals» o «il·legals», «subdesenvolupades», «secundàries», «reproductives», etc.?

Una de les perspectives que ens està ajudant a entendre-ho és la de Mark Fisher a «Lo raro y lo espeluznante» (2018). On diu:

Aprendre «allò normal» situa «allò estrany».

És aquí on podem començar a entendre quin és el projecte d’aculturament que anunciàvem prèviament. Un projecte de definició i identificació de tot allò «permès» i, sobretot, tot allò «no permès», tan en economia com en tots els camps socials, inclòs, evidentment, com s’habiten els territoris. El projecte d’aculturament construeix una hegemonia a la que sotmetre’ns o pagar-ne les conseqüències, i es normalitza tan en tots els segments de les nostres vides que s’instal·la com a lògica de vida. És a dir, que fins i tot deixem de concebre aquesta hegemonia com a exterior i opresiva per esdevenir interior i pròpia. S’instal·la directament en l’inconscient. I un dels motius pels quals aquesta producció de veritat hegemònica té la capacitat d’afectar els afectes i l’insconscient és perquè opera en llenguatges semiòtics, en llenguatges del desig, del plaer i l’emoció. «La Realitat» construeix «La Veritat Hegemònica», que s’encarna en «El Poder»:

Un cas que ens ajuda a veure’n l’estructura és l’identificat per Foucault entorn la concepció de l’homosexualitat com a patologia mental.

Gran part de les seves investigacions arqueològiques i d’arxiu ens expliquen com va ser possible que l’homosexualitat fos descrita com una malaltia mental i es justifiquessin tantíssimes violències i pràctiques abusives per a «reconfigurar» les «ments malaltes». Engranatges de tot tipus es coordinen per a construir aquesta «veritat» i traduir-se en un «poder» opressiu i criminal. L’art del cine, la literatura, la moral religiosa, la branca biologicista, els estudis d’expertes mèdiques i les dades de propagació de l’VIH, els informes psiquiàtrics, etc. Un conjunt de coneixement «racional» que es situa com «incontestable» (expertes de branques científiques) es conjuga amb una producció cultural i popular «emocional» (art, mass media, religió, etc.) per edificar La Veritat de l’heternorma patriarcal i legitimar tota la seva violència administrativa, mèdica, judicial i social.

Fins aquí hem pogut veure, amb més o menys sort, com opera la producció del «saber». I creiem que això ens pot ajudar a entendre com es produeix La Veritat en termes d’habitar el territori. Antònia Casellas, docent de l’UAB i editora i escriptora d’entre d’altres del llibre «J.K. Gibson-Graham; Hacia una economía postcapitalista o cómo retomar el control de lo cotidiano» ens planteja el dubte de si l’habitar el territori és veritablement capitalista i opera sota l’única lògica que coneix que seria «la Gentrificació». Si fem un exercici semblant al que ens proposen Gibson-Graham amb l’economia però amb les possibilitats d’habitar el territori ens quedaria un esquema d’aquest estil:

Existeixen habitars més enllà de la lògica capitalista i la Gentrificació? Està clar que sí. Però la producció de llenguatge i veritat del poder és tan potent que ens situa el model capitalista com a únic possible i hegemònic. En cada territori que ens situem existirà una diferència brutal de modes d’habitar, sota lògiques econòmiques totalment diferents, des de petites propietàries fins a règims cooperatius, passant per cessions d’ús, masoveries, okupacions, lloguers per sota el valor de mercat, habitatges públics, experimentals, informals, etc, etc, etc.

L’objectiu aquí és situar aquestes diferències no com a reductes secundaris, sinó com al que són: allò real, viu i representatiu dels models d’habitar el territori. Tal com detallem en altres articles, un dels elements de producció de veritat que més poder creiem que té són les imatges digitals o «renders» que ens presenten projectes urbans que encara no estan construïts. A l’Arxiu Renders de BCN en fem una selecció perquè es vegi què són els «renders». Però aquí en va un exemple:

Els «renders» són imatges normalment digitals que busquen explicar com serà un espai que encara no existeix. Es fa servir molt habitualment per representar projectes d’arquitectura i urbanisme i fer que s’entenguin per la població en general. Però no tot és tan innocent com sembla… ni molt menys. En cada imatge que es produeix, en cada «render» que veiem pel carrer, per xxss o en presentacions oficials, hi ha impresa tota la ideologia dominant i tota la intencionalitat de formular LA Veritat, LA Normalitat, que es viurà en aquest futur espai.

Aquestes imatges persegueixen que aprenguem «allò normal» i situem «allò estrany», allò que no hauria de ser-hi, allò que molesta, allò que cal identificar, qüestionar i esborrar.

En aquests renders es busca situar què està bé i què no està bé en l’espai «públic», en termes d’usos i codis; i, també, situar qui està bé i qui no està bé en l’espai. Quins cossos i quines accions hi són permeses, i quins cossos i quines accions són censurables i expulsables. En aquestes imatges sempre és primavera, sempre hi ha Sol, els cossos que hi apareixen són normatius, estèticament validats per l’hegemonia, de colors de pell clars, del nord global, amb roba i posats de classe alta, que només circulen o consumeixen, mai es reuneixen ni es manifesten, no hi ha canalla que cridi ni jugui, imperen el «civisme» i «l’ordre», no hi ha animals gaudint de l’espai, no hi ha elements de control (policia, càmeres de seguretat, fronteres, tanques, senyals de prohibició), tampoc serveis (de recollida de brossa, de neteja, de manteniment).

Des del punt de vista de la producció de La Veritat aquests «Renders» són profecies autocomplertes. En la seva pròpia descripció del futur, generen aquest futur. I tot i que sembli que sigui una imposició fràgil o fàcilment superable, opera en canals poderoríssims: del desig, l’emoció, s’instal·la en l’inconscient. D’aquesta última imatge, qui podria oposar-se a una terrassa amb Sol de primavera, ple de plantes florides, amb textures de fusta càlides i espais per seure a llegir el diari, conversar i prendre un cafè? És difícil articular-hi una negativa, oi?

El que la imatge no explica és el cost del cafè, el cost de treballar en aquestes oficines, de les mirades discriminatòries si el teu perfil, color de pell, manera de vestir o actuar no entra dintre dels cànons descrits, no explica totes les barreres de targeta magnètica que has de travessar per accedir-hi. No és una terrassa per a tothom, és una terrassa només per certes presències, i són les que ja apareixen en la imatge.

Això no és pas nou més enllà de la seva digitalització, la pintura també ha jugat un paper trascendental en la producció d’aquesta veritat hegemònica.

Exemples com les pintures de Pissarro al s.XIX ens ajuden a entendre com es representava la «vida», «La Realitat» de l’habitar de la París de finals de segle, amb les reformes de Haussmann. En aquestes pintures tota la violència militar i de classe no s’hi troba situada, sinó que simula prendre un paper «imparcial» i de pur observador per retratar la vida quotidiana dels boulevards parisencs. En el fons el que representa és una projecció de l’hegemonia burgesa. Podeu veure-ho? Quins cossos, usos i codis hi apareixen? També és primavera, hi fa Sol, només s’hi circula, les maneres de vestir, els mitjans de transport… aquestes imatges apuntalen la «normalitat», la «veritat», el «poder», de la burgesia europea.

Al final les imatges renderitzades, aquestes representacions virtuals de l’espai i del futur, ens impacten directament a les emocions, al desig, a l’inconscient. Inevitablement ens reconfiguren la nostra percepció d’allò real, construint «La Realitat». I aquesta «realitat» s’instal·la com a pròpia, com a «normalitat» apresa i, per tan, situa tot allò que ens hauria de ser estrany, fins i tot en l’autopercepció de l’espai i el cos. Habitem territoris que no creiem mereixer i normalitzem identificacions, judicis socials i policials, controls, qüestionaments, expulsions… i habitem cossos que no tolerem i amaguem, entrenem, preparem, ensinistrem, canviem, deformem, retallem, mutilem… per fer-lo encaixar en aquesta representació impossible, ja que l’objectiu dels renders és vendre un territori i que sigui comprat, precisament per qui pot complir el cànon representat: classes altes del nord global, heteronormatives. Aquí caldria apuntar una cosa: en certs casos s’ha estudiat l’impacte econòmic a l’alça que comunitats homosexuals en concret han provocat en certs territoris. Sophie Lewis senyala que ens caldria separar la orientació sexual i la norma relacional. La família nuclear o el matrimoni són pràctiques adquirides de l’heteronormativitat, per exemple. Hester es pregunta com és que la comunitat homosexual en comptes d’exigir la igualtat en el matrimoni no va demanar l’abolició del matrimoni com a institució. I ens sembla interessant per entendre que els renders i la norma de l’espai poden contemplar les diversitats sexuals, però d’una banda serà sempre com a anècdotes, no com a normalitat, i per altra només inclourà aquelles representacions que s’adaptin a les normes de joc de l’heterosexualitat patriarcal, nord-europeu i econòmicament dominant. El mateix podríem parlar de les persones negres, que sí que apareixen de tan en tan en aquests renders però sempre representant una blanquitud normativa, en posat, en codi, en escala social i poder econòmic. Un exemple d’això:

Es pot veure? La persona negra ocupa el centre de la imatge, en plena simetria, representant el poder i l’èxit, entrant a l’oficina en un vestit que aparenta ser molt car, amb seguretat de ser on és. Adopta, en la imatge, totes les característiques que el territori demana per ser «apte» per aquest espai: èxit, seguretat, protagonisme, poder. La seva presència serà sempre anecdòtica, en trobarem molt poques encarnacions, però quan apareguin sempre serà sota aquests mantres masculins de classe alta.

La lluita per com es construeix aquesta realitat és ben complicada. Està clar que el poder té molts mitjans que nosaltres no. Però Fisher indica que l’autogestió també té molts mitjans que el poder no té. I això és interessant, fins a quin punt tenim capacitat d’afectació en la configuració d’aquest inconscient?

Un dels punts més importants en la deriva freudiana i post-freudiana és establir que aquest inconscient és educable, és modificable, és afectable. I que d’igual manera que el poder normalitza i moralitza cossos, usos, codis, etc. aquesta normalitat es pot tornar a configurar. No és nou, Engels ja ho apuntava, i tota la ciència marxista culmina en aquest nou procés d’aculturament. Tan a Cuba com a la Unió Soviètica hi va haver un esforç titànic per reconstruir el sistema educatiu i de transmissió cultural (arts plàstiques, mass mèdia, literatura, cinema, etc.), i tan a la Xina de Mao Zedong com al Maig del ’68 l’accés a aquests canal de producció cultural i, per tan, de l’inconscient popular, eren el punt d’inflexió i la batalla a desenvolupar. La qüestió seria com des de l’autogestió podem recuperar aquesta producció semiòtica (del llenguatge), i afectar els afectes, els desitjos, i construir futurs possibles que confrontin de manera real al capitalisme. Fisher indica que un dels fracasos més perillosos de l’esquerra és la pèrdua de capacitat per imaginar futurs desitjables. I en això ens hem de posar les piles. Aquí van dues estratègies primàries que cal estructurar i desenvolupar, però s’extreuen de tot el presentat fins aquí:

En aquest sentit Fisher treballa el concepte de Hauntologia, un procés analític per destapar els espectres d’allò que podria haver esdevingut. Visibilitzar les possibilitats que contenia un moment, territori, acció, etc. des del punt de vista de propostes és molt poderós per la denúncia i la construcció d’imaginaris, perquè tot i que siguin imaginaris perduts es mantenen en l’espai i l’ambient a mode d’espectre fantasmagòric, gairebé que plana el desig, es troba enterrat o ocult. La hauntologia permet destapar, obrir la porta a tot aquest desig difícilment identificable a simple vista. És una proposta contra la construcció de la veritat hegemònica, per destapar tot allò real i divers de la vida.

En un altre sentit també proposa operar en el Realisme Especulatiu, que pel que entenem sí que conté un punt de futur possible. El realisme especulatiu es basa en imaginar futurs possibles (especulacions) per a moments, territoris, accions, etc. comprendre la potència que contenen i donar-li espai i energia. La diferència amb la hauntologia és que el realisme especulatiu sí que pot esdevenir encara, mentre que la hauntologia estudia futurs però ja passats, espectres que operen en el desig i l’inconscient futur però a partir d’escenaris ja consolidats.

Sembla que pel treball autogestionari combinar les dues línies de treball és essencial. No abandonar els territoris capitalitzats, sinó destapar-ne, mitjançant la hauntologia, totes les possibilitats perdudes que podrien haver esdevingut, per enfortir l’imaginari comú i construir aquesta esperança de que les coses poden ser diferents a com han sigut. D’altra banda cal especular amb el futur i avançar-nos als moviments del capital. Abordar territoris (tan físics com abstractes) i situar-hi tot el món de possibilitats que conté encara, per poder no només evidenciar-ne les opcions, sinó fer-les realitat.

De moment des de Memòria, Lluita i Resistència estem treballant el format hauntològic a partir de manipular i desmantellar els renders dels projectes que es presenten per tot el territori de Barcelona. A partir del collage com a tècnica creativa i emocional imprimim en les imatges del poder tot allò que pot succeir-hi, tot allò que queda tapat, esborrat, en la representació. És un taller que ens serveix per conscienciar de tota la ideologia de classe que contenen aquestes imatges aparentment innocents i, alhora, per començar a treballar aquesta pràctica especulativa tan important per reconfigurar i eliminar les concepcions de normal-estrany.

Si us interessa veure resultats dels tallers podeu entrar en l’Arxiu: Renders Hackejats BCN.