Inhabit-able;

El dissabte dia 01 de Febrer vam poder compartir una tarda molt emocionant a La Comunal de la mà d’Irene Sabaté Muriel, Stefano Portelli i Marc Dalmau. Memòria, Lluita i Resistència conjuntament amb la Universitat Popular Autogestionada vam organitzar una trobada per posar en comú els dos últims llibres de Sabaté Muriel i Portelli, en ordre: Un lugar donde volver i El dret a quedar-se. Aquí us escrivim una mica el context de la sessió, us deixem el mateix text en format fanzine per poder imprimir-lo si ho voleu i un clip d’àudio de la sessió (demanem disculpes per la qualitat, ja que els mitjans eren justos).

Agraïr especialment a les assistents que vau fer possible l’acte, va ser un plaer trobar-nos i esperem que us emportéssiu un bon record de tot plegat així com eines útils per al dia a dia. També a Irene Sabaté Muriel, Stefano Portelli i Marc Dalmau per oferir-nos aquest debat. A la UPA i la Vinyet per coorganitzar la sessió i a La Comunal per cedir-nos l’espai.

La sessió va constar d’una dinàmica de dibuix d’inici, per situar el concepte de llar ampliada; un debat entre les ponents; un diàleg amb les assistents; i un pica-pica final per a compartir espais més informals.

Ara us posem aquí part del fanzine per a que pogueu consultar el context de la sessió (el fanzine complet el trobareu en un enllaç al final del post).

01. PERSPECTIVES D’ANÀLISI.

L’abordatge del debat entorn el dret a l’habitatge en general i del dret a quedar-se i la sobirania residencial en concret no és pas fàcil. S’hi travessen moltíssimes violències igual que moltes propostes emancipadores. Avui hem volgut situar sobre la taula dues perspectives que són clau en l’estudi de la gentrificació com a model de despossessió territorial.

1. D’una banda la perspectiva feminista, que ens ajuda a localitzar els termes de llar, en un sentit extensiu i com a sosteniment de la vida mateixa; de xarxa comunitària, que permet idear models no-capitalistes de producció, relació, cuidats, afectes, etc.;  i l’autodefensa territorial, amb el desenvolupament de pràctiques i tecnologies col·lectives que permetin emancipar-nos i treballar la capacitat d’autodeterminació en el territori.

2. D’altra banda, i ben imbricada, tenim la perspectiva decolonial, que ens permet situar els processos de mobilització i clausura com a eixos principals de la pràctica imperialista i d’extracció i circulació del capital; les pràctiques d’ocupació espacial, extracció de recursos  i extermini de cossos com a mecanismes de desenvolupament territorial necessaris per al sistema capitalista/imperial; i que ha estudiat àmpliament les nocions de sobirania entorn les pràctiques de poder en general i del biopoder en particular com a gestió de la vida i exercici de la mort. 

En aquest enclavament entre  perspectiva feminista i decolonialitat és on Irene Sabaté i Stefano Portelli (en estudis separats però que tenen un diàleg ben proper) situen els conceptes de “Sobirania residencial” i “Dret a quedar-se”, que mirarem de treballar i entendre avui.

02. QUÈ SUSTENTA LA LLAR?

Per començar us llancem unes preguntes que poden sembla fàcils però, en el fons, són la clau de la lluita pel territori: 

De què parlem quan parlem d’habitar? Què us ve al cap quan parlem de la llar? Potser el més ràpid en el que pensem és una casa, un pis, un espai propi que ens recull sota un sostre i conté tot allò que és nostre, tot allò més personal.

Ara us volem proposar un exercici! Dibuixeu casa vostra al centre d’un paper (o imagineu-ho si no teniu paper a mà), ara afegiu aquelles coses que  necessiteu en el dia a dia i que no es troben dins la vostra llar. Penseu en on aneu a comprar menjar, on us reuniu amb les amistats, quines infraestructures us calen per viure, etc. Per habitar una geografia ens calen moltíssimes coses que, inevitablement, estiren la nostra llar cap al territori que l’envolta, que amplien casa nostra en un sentit efectiu i, sobretot, afectiu. Què ens cal realment per sostenir la vida, per permetre’ns viure?

Ara us repetim la pregunta: Què vol dir habitar un territori? No vol dir, precisament, tenir a prop tot allò que ens cal a la vida? Amistats, serveis, productes, espais, cultura, salut, etc?

Des del nostre punt de vista habitar l’entenem com aquella constel·lació de persones, espais, serveis i infraestructures que ens sustenten la vida, que ens permeten viure. Ens referim que la possibilitat d’habitar un territori passa per construir una xarxa que ens sustenti la vida. Parlem d’habitatges, per suposat, però també de centres socials, espais públics on reunir-nos i trobar-nos, llocs de celebració, festius, d’oci compartit, entorn de criança col·lectiva, espais de cultura com biblioteques, teatres, llibreries, sales d’art, parlem també de medicina i benestar, d’assistència hospitalària, herboristeries, farmàcies, centres de salut, grups de dol, teràpies psicològiques individuals i col·lectives, grups de suport mutu, espais no-mixtes, laboratoris de masculinitats i assemblees feministes, parlem d’espais esportius, zones verdes, i un llarguíssim etcètera. En paraules d’Irene Sabaté a Un lugar donde volver:

Las historias de Queralt, Lua, Pepa, Anabella y Malena son historias de empoderamiento en este sentido, de toma de conciencia sobre la importancia del hábitat, y no solo de la vivienda y sus características materiales en un sentido estrecho. Todas ellas se resisten, con más o menos éxito y más o menos apoyo externo, a dejarse llevar por las fuerzas de un mercado inmobiliario que moviliza y expulsa a las vecinas, que las clasifica, las admite o las excluye, les asigna una ubicación en función de su poder adquisitivo y sin ninguna otra consideración.
El arraigo social, la creación y conservación de redes de cuidado y apoyo mutuo basadas en el parentesco, la amistad o la vecindad; el acceso a equipamientos como escuelas o centros sanitarios, los cuales, a la vez que proveen servicios y propician el ejercicio de derecho, aportan certidumbre a la trayectorias vitales; la protección ante formas de violencia física y simbólica presentes en ciertos espacios públicos y privados; el acceso a transporte público y la proximidad con las oportunidades laborales; la posibilidad de la participación en luchas colectivas situadas, que a su vez aportan sentido e identidad al espacio y sus habitantes, y que, en ocasiones, representan formas pioneras de autodeterminación de las condiciones de habitación, de lo que llamaremos ”soberania residencial”.

L’arquitectura és en gran part responsable de la idea que socialment tenim de “llar”. Una llar entesa com a unitat tancada, privada. Com si l’habitar fos l’activitat que passa entre les quatre parets d’una casa. Fixem-nos en com es configuren els espais que habitem dia a dia, pisos nuclears que responen a ideals patriarcals: en nombre d’habitacions, serveis que ofereix la casa, configuració de l’espai privat i, sobretot, de l’inexistent espai comú entre llars més enllà del rebedor, l’escala i la vorera. L’arquitectura habitacional determina, de manera directa, les relacions socials que s’hi produeixen.

La “llar”, en molts casos, és un refugi, un espai de recolliment i seguretat. Però per a moltes persones també és un espai de violència i opressió, pot ser igualment un espai emancipador o un espai terrorífic. Un espai on, per la supremacia de la propietat privada i el seu “dret irreductible”, es permet tot. Pensem en situacions de maltracte de menors, d’abusos de poder, violència de gènere, i també en situacions de solitud no buscada o condicions mentals com la depressió. Casa pot ser una idea brillant i emancipadora, un espai propi però, alhora, pot ser un pou d’una foscor absoluta, una presó hostil i violenta. 

Per la Sobirania Residencial, doncs, serà tan important l’autodeterminació de quedar-se com la capacitat de marxar i desprendre’s del dolor i els malestars. El cas més evident és el que podem anomenar “segrest domèstic”, on la incapacitat d’emancipar-se per part de moltes dones (per no separar la família tot i la violència masclista, per la impossibilitat del pagament d’un lloguer en un habitatge digne i sota condicions favorables, per abús psicològic, entre molts altres motius), es podria llegir com un segrest de les condicions de sobirania, de capacitat de decisió. Aquest segrest es reprodueix tan en les concepcions de la llar que tenim en les nostres subjectivitats com en les realitats del mercat immobiliari i les regulacions legislatives que apuntalen la família nuclear i les expectatives habitacionals (ajudes, subsidis, amenaces administratives, preu del lloguer, desitjos patriarcals, judicis socials, etc.)

Així doncs, tan important és la capacitat de quedar-se com la de poder marxar. Irene Sabaté obra el seu llibre Un lugar donde volver amb aquesta cita de Virginia Woolf:

Vaig pensar en lo desagradable que és quedar-se fora; i vaig pensar que potser era pitjor quedar-se tancada dintre. 

I Stefano Portelli arranca així el seu llibre Il diritto di restare:

Hi ha un dret a moure’s i un dret a quedar-se. Tothom necessita de vegades moure’s, de vegades restar immòbil, segons els recursos disponibles, els canvis del clima, la forma del territori i molts altres factors. Enlloc de distingir entre comunitats sedentàries i nòmades, migrants i natius, turistes i estiuejants, viatgers i “nòmades digitals”, intentem imaginar un món sense fronteres: estatisme i moviment són part de la vida quotidiana de tothom.

El Dret a Quedar-se porta implícit un “Dret a Desplaçar-se”, és a dir, una capacitat de decidir on es vol viure i sobretot sota quines condicions. Aquesta capacitat l’anomenarem Sobirania residencial, i és el que, amb sort, podrem definir avui en aquesta sessió i en aquest breu recull de recursos.

Com vèiem, aquest procés d’autodeterminació passa per reconfigurar –material i identitàriament– els espais que habitem i com els habitem. Els models d’habitar l’espai han de canviar en termes de producció material (cooperatives, masoveries, habitatge social, okupacions, etc.), però també en termes de reproducció social i identitat (família, nuclearitat, expectatives habitacionals, aïllament i solitud, etc.). L’extensió de la idea d’habitar cap a teixits territorials i subjectius més amples permet imaginar maneres de construir el territori més plaents, col·lectives i esperançadores.

D’una banda canviar aquesta tradicional arquitectura, arriscar-nos a desenvolupar nous espais que puguin contenir tota la diversitat social que, per sort, habitem, és una de les tasques més urgents. I en aquest sentit, l’autogestió ens ha permès observar de ben aprop models residencials completament diferents als convencionals. L’autogestió en general i l’okupació en particular han habitat espais inesperats (naus industrials, locals, infraestructures esportives, etc.) amb configuracions espacials completament diferents a les que podem imaginar. Això ha comportat una reflexió –tan mental com corporal: de posició dels cossos, dels afectes, els desitjos i les aspiracions habitacionals– importantíssima entorn les possibilitats de l’habitar.

D’altra banda, el model autogestionat també ofereix una mirada poderosa entorn espais habitacionals més convencionals. Són molts blocs d’habitatges a tot el territori espanyol i català que es troben okupats i al servei de la necessitat popular. Les configuracions espacials, en aquests casos, es troben limitades al canvi, doncs és difícil i car (tot i que no impossible) canviar les materialitats construïdes dels immobles, però hi ha molt marge al canvi des de la modificació de com es donen les relacions socials en aquests espais interiors. Les portes obertes de molts pisos que s’entenen com a comunitaris, espais de serveis compartits, repartiment de tasques de reproducció social, col·lectivització de molts circuits com el reciclatge de menjar, la criança, l’autodefensa, els models de resolució de conflictes i mediació, i un llarg etcètera, ens permeten evidenciar que, efectivament, hi ha moltes altres maneres d’habitar el territori i que, moltes d’elles, passen per construir una xarxa veïnal forta i afectiva que ens permeti sostenir, precisament, la vida i el territori. Les experiències cooperatives també ens permeten imaginar potencials en aquest sentit. 

Hem vist que l’arquitectura, al servei del capitalisme patriarcal, s’ha encarregat de reproduir les condicions d’aïllament i domini social, limitant la nostra concepció d’habitar i els espais de vida i intimitat a l’interior de quatre parets nuclears. Però aquesta privatització de la vida –de clausura i aïllament– va molt més enllà. El capitalisme l’organitza mitjançant el trencament de xarxes veïnals, la privatització de la reproducció social (bugaderia, cuina, criança, medicina bàsica, manteniment d’immobles, etc.), i, sobretot, ho aconsegueix mitjançant la destrucció de l’espai comú. En el capitalisme neoliberal l’espai “públic” es troba edificat com un espai completament asèptic, buit, destinat sols a la circulació i el consum, mai a la vida i la comunitat. Habitem voreres estretes, rebedors minúsculs i places buides. L’espai comú, emancipador i col·lectiu, es transforma en “espai públic”, completament mediat, normativitzat, privatitzat i buidat tant de continent com de contingut.

L’urbanisme capitalista -és a dir, la distribució del sòl i l’espai sota l’òptica capitalista per l’extracció de lucre privat- es basa en la màxima de “suficiència pública i luxe privat”. O, més ben dit, que l’espai públic ofereixi el mínim necessari per circular-hi i consumir, i el luxe es privatitzi amb totes les seves conseqüències d’aïllament i alienació poblacional. A aquesta màxima, l’autogestió i la història d’experiments socialitses entorn l’habitatge –com la Viena Roja, Cuba o la Unió Soviètica– hi contraposen una “suficiència privada i un luxe públic”. En altres paraules, cal que els espais privatius tinguin el suficient que necessitem però que el luxe s’extregui cap a l’espai comú i social. 

La ciudad producía y publicaba un número mucho mayor de imágenes de lavanderías comunales, bibliotecas, clínicas, instalaciones para el cuidado infantil, guarderías, baños públicos, jardines, parques, áreas de juego, piscinas de natación y para niños, teatros, salas de conferencias, etc.; enfatizando que la nueva vida política y económica de la ciudad proletaria no habría de cobrar forma en el espacio privado, sino en el espacio público y comunal provisto en los nuevos edificios. Estas imágenes no solo muestran lavanderías, clínicas y otras instalaciones comunales funcionando a toda máquina, sino que a su vez las presentan como los sitios de innovación tecnológica, sociológica y científica de la nueva ciudad socialista.*

Así pues, al igual que la nueva byt soviética, el énfasis estaba puesto principalmente en la suficiencia privada y el lujo público. La radicalidad del potencial político de género de estos intentos de construir una vida socializada, junto con la posibilidad de reorientar la comprensión del lujo hacia lo comunal, ofrecen medios tentadores para los feminismos del postrabajo del siglo XXI.

*Eve Blau, The architecture of red Vienna, 1919-1934, op. cit., p. 157.

Helen Hester i Nick Srnicek, Después del trabajo, op. cit., p. 198

03. LA SOBIRANIA I L’EXERCICI DEL PODER

La sobirania és un estat a aconseguir. Un estat de les coses i dels cossos, un dret al desplaçament i l’estança, i una determinació poderosa de les condicions de l’hàbitat. Aquest dret, aquest “estat de les coses i els cossos” es treballa, sobretot, des dels camps de la filosofia i la legislació. És cap on hem de caminar. Però per estudis històrics sobre la sobirania ens cal abordar-la desde la qüestió del poder, desde la correlació de forces i l’exercici d’aquest poder, tan en un sentit repressiu com emancipador. D’aquesta manera podem determinar que la Gentrificació es basa en uns mecanismes de despossessió de, precisament, totes aquelles condicions que ens permeten ser sobiranes. 

El seu mètode d’ocupació geogràfica, de control territorial, d’extracció de rendes i recursos, d’inscripció de nous codis i identitats hegemòniques, i de substitució, desplaçament, expulsió i extermini de cossos ens enllaça perfectament amb models imperialistes i colonials que porten operant centenars d’anys. Aquest model de despossessió impacta en quatre punts clau que, per nosaltres, permeten o neguen la sobirania residencial:

LLAR     –     RECURSOS     –     IDENTITAT     –     LLIBERTAT

(1) La pèrdua de la llar i de la xarxa que ens sustenta; (2) la pèrdua de les possibilitats materials (recursos i temps) per a poder emancipar-nos i autodeterminar-nos; (3) la pèrdua de la identitat pròpia i de la memòria territorial; i (4) la pèrdua de la llibertat mitjançant la destrucció de la sobirania i, sobretot, de l’espai comú que ens l’hauria de facilitar.

Aquests quatre eixos són, des del punt de vista del poder, clau per a construir la sobirania residencial, i que, de manera directe i molt violenta, el capitalisme en general i la gentrificació en particular, destrueixen en el seu desenvolupament. 

Pràctiques administratives d’exili (desnonaments) i immobilització (deutes, segrest domèstic); d’extracció de recursos materials (mitjançant rendes, salaris i el cicle de producció i consum) i de recursos de temps (mitjançant tasques de reproducció social privatitzades, feines invisibles/fantasma com les d’autoservei i d’experiència d’usuàries, i la transferència de feines assalariades cap a espais no-assalariats, etc.); de despossessió d’identitat (mitjançant memoricidis en el trencament de xarxes veïnals, el canvi de paisatge territorial, la construcció d’hegemonies identitàries -d’home blanc heterosexual cis amb diners, culturalment capacitat i en edat productiva-, etc.); i de privació de llibertat (mitjançant el desplaçament i la clausura de població i cossos, moviments migratoris, mecanismes de control de la reproducció, i aïllament i tancament de perfils “no-desitjables” en centres d’internament, des de presons a psiquiàtrics, passant per escoles, residències, fàbriques, etc.)

Aquests mecanismes de despossessió ens encaixen clarament amb les propostes de “Necropolítica” d’Achille Mbembe:

La condición del esclavo es, por tanto, el resultado de una triple pérdida: pérdida de un “hogar”, pérdida de los derechos sobre su cuerpo y pérdida de su estatus político. Esta triple pérdida equivale a una dominación absoluta, a una alienación desde el nacimiento y a una muerte social (que es una expulsión fuera de Ia humanidad) .

La pèrdua/despossessió de la LLAR, la pèrdua/despossessió de l’ESTATUS POLÍTIC i la pèrdua/despossessió dels DRETS SOBRE EL PROPI COS són els eixos que Mbembe ha descrit com a condicions d’esclavitud. I veiem que són, precisament, els que la Gentrificació ve a vulnerar i els que la Sobirania Residencial ve a situar al centre de la qüestió territorial.

04. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GENTRIFICACIÓ

(Disponible al fanzine en PDF de lliure descàrrega)

05. LA LLUITA PEL TEMPS LLIURE

(Disponible al fanzine en PDF de lliure descàrrega)

06. APUNTS DE CONCLUSIÓ

La Sobirania Residencial i el Dret a Quedar-se passen, inevitablement, per:

1. Estendre la llar i connectar-la amb el que ens sustenta la vida: les xarxes comunitàries, les infraestructures, serveis, espais, etc. que ens permeten habitar el territori. 

2. Construir estructures de contra-poder capaces de fer front als mecanismes de despossessió que impacten en la llar, les xarxes veïnals, els recursos disponibles i la llibertat. 

3. Prendre’ns seriosament la lluita pel temps lliure i disponible, el que ens permet destinar espais de qualitat als projectes, les persones, les xarxes i el territori. En definitiva, per poder responsabilitzar-nos del nostre entorn de manera col·lectiva, efectiva i afectiva.

07. RECURSOS (ÀUDIO i FANZINE)

Clip d’Àudio: La Sobirania Residencial i el Dret a Quedar-se, amb Irene Sabaté Muriel, Stefano Portelli i Marc Dalmau.

Fanzine en PDF amb el text maquetat, de lliure descàrrega, preparat per a imprimir en format «folleto».

08. BIBLIOGRAFIA

Col·lectiu Punt 6 (2019) Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida, Barcelona: Virus.

Consejo nocturno (2018) Un habitar más fuerte que la metropoli. Logroño: Pepitas de Calabaza. 

Dalmau, Marc (2023) L’expropiació de la ciutat popular. La destrucció de la Colònia Castells de Barcelona (1923-2014), Barcelona: Pol·len Edicions

Fullilove, Mindy (2004) Root Shock: How Tearing Up City Neighborhoods Hurts America and What We Can Do About It. New York: Ballantine Books.

Guattari, Felix (2017) La tres ecologías, València: Pre-Textos

Gutiérrez Cueli, Inés (2023) Venir de barrio: estrategias familiares, espacio y clase en los PAU de Madrid, Madrid: CSIC.

Hester, Helen; Srnicek, Nick (2024) Después del trabajo, una historia del hogar y la lucha por el tiempo libre, Buenos Aires: Caja Negra

Hester, Helen (2018) Xenofeminismo, tecnologías de género y políticas de reproducción, Buenos Aires: Caja Negra

Ill-Raga, Marta (2024) Rent struggles: unravelling conflictual dynamics in residential rent relations within Barcelona’s private rental market (2019-2021), PhD dissertation, Universiteit Gent.

Lewis, Sophie (2023) Abolir la família, Barcelona: Manifest Llibres

Mbembe, Achille (2011) Necropolítica, España: Melusina

Portelli, Stefano (2025) Il diritto di restare, espulsioni e radicamento tra Roma e Ostia, Roma: Carocci Editore

Portelli, Stefano (2015) La Ciudad Horizontal, Urbanismo y resistencia en un barrio de casas baratas de Barcelona, Espanya: Bellaterra

Sabaté, Irene (2012) Habitar tras el muro, la cuestión de la vivienda en el este de Berlín, Barcelona: Icaria Editorial.

Sabaté, Irene (2024) Un lugar donde volver. Mujeres en lucha por una habitación propia, Manresa: Bellaterra.

Sassen, Saskia (2015) Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global, Buenos Aires: Katz Editores.

Turner, John .F.C. (2018) Autoconstrucción: por una autonomía del habitar. Logroño: Pepitas de Calabaza.