Inhabit-able;

CONTEXT TERRITORIAL: De L’AVE de la Sagrera a la Mercedes del Bonpastor

Des de l’any 2006 que la Sagrera viu un procés de transformació que ha de canviar tot el paisatge urbà i poblacional. És un projecte d’un abast gegant, que lliga la ciutat de Barcelona sencera a partir d’eixos verds (Sants-Plaça Catalunya-Glòries-Sagrera) tant en un sentit conceptual de connectar identitàriament espais notoris de la ciutat per redistribuir-ne el centre, és a dir, per edificar una ciutat policèntrica i repartir així la congestió del turisme i les empreses contemporànies; com lligar la ciutat en un sentit material al edificar-se com un parc interurbà que afecta als districtes de Sant Martí, Sant Andreu i Nou Barris.

Aquesta dispersió del centre, tot i que sigui en aparença positiva per a la vida de la ciutat, comporta inevitablement un augment del cost de vida i una conseqüent expulsió de veïnes que no siguin rendibles per les noves realitats del territori. Hubs Tecnològics, Clústers empresarials i Nuclis comercials es projecten en zones “potencials” de l’AMB per a “regenerar”, “sanejar” i “millorar” la seva qualitat de vida. D’aquests projectes en trobem a l’Hospitalet, a Esplugues de Llobregat, al Poblenou i ara també al districte de Sant Andreu. Moltes d’aquestes zones comparteixen un fet diferencial que és la gran presència de sòl industrial, el cas de la zona del Bonpastor de Sant Andreu prop del 75% de la seva superfície és troba en la categoria urbanística 22a, que és per usos industrials. L’actualització de 22a a 22@ que s’ha testejat al Poblenou des d’inicis dels anys 2000 més que un projecte concret és un model especulatiu que ha obert línies d’inversió en terrenys fins ara “inútils”. Inversores de tot arreu compren massivament sòl industrial “inútil” a l’espera d’anuncis de renovació urbana que permetin edificar-hi oficines, residències d’estudiants internacionals i equipaments turístics com hotels i hostels.

El projecte de la nova Estació d’Alta Velocitat de La Sagrera és l’èxtasi d’aquestes propostes d’urbanisme contemporani basats en la “sostenibilitat”, el nomadisme digital i la mixticitat d’usos en ciutats congestionades mitjançant estratègies de descentrament. Aquest parc, tal com veurem, connecta el nou Parc de les Glòries (en construcció) amb el Nus de la Trinitat i el que es coneix com la 13ª Porta de Collserola que s’obra cap al Parc Natural. Amb aquest objectiu de “renaturalització” de la ciutat l’ajuntament s’ha embarcat en decenes de projectes per tot el territori que està clar que milloren la vida de qui l’habita, el problema és que per habitar-la caldrà pagar un cost de vida desorbitat només a l’abast dels nòmades digitals, els especuladors immobiliaris i les classes altes entre les quals s’hi situa l’estament polític.

La trama de l’Estació de l’AVE ve de lluny, quan s’inicia el projecte al 2006 ja s’havia efectuat el sanejament del riu Besòs i s’havien començat a enderrocar les primeres “cases barates” del barri del Bonpastor, així com ja teníem les primeres proves del model 22@ al districte de Sant Martí i l’arribada d’inversores privades atretes per aquest model de ciutat-empresa tecnològica.

Un dels punts forts que tenim com a autogestió és que avui en dia hi ha moltíssima informació publicada sobre els projectes especulatius, doncs d’una banda la majoria són públics o coordinats entre institucions i empreses privades, i de l’altra el seu objectiu és atraure inversores, així que fan una feina ingent de publicitat i comunicació d’on nosaltres podem extreure informació, tan discursiva com estratègica.

Al web https://barcelonasagrera.com/ hi ha molta informació sobre el projecte, des de propostes teòriques, valoracions en sostenibilitat i regeneració, i projecte d’implantació com aquest:

La proposta consisteix en fer baixar un eix verd per l’antic Camí Comtal, que acompanyava el pas del Rec Comtal resseguit per l’aqüeducte Romà que alimentava la Barcelona emmurallada:

I si bé la proposta pot estar molt ben teixida en termes argumentatius, també ho està en termes d’extracció de benefici privat i atracció d’inversores estrangeres. Com veiem en el següent plànol (Els Eixos Cívics) el motiu de la proposta no és només el Parc en sí, sinó tota l’urbanització i reconfiguració dels seus marges immediats i els eixos que el travessen. Els tentacles de l’AVE s’estenen per tots els barris per on passa i promet, amb molts avisos, canviar els usos de l’espai, els codis d’habitabilitat i la població que hi viu. El sol nom Eixos Cívics ja ens dona pistes per entendre com la proposta es situa com a un model de control d’activitat i normativització de què es pot fer en l’espai i, sobretot, que NO es podrà fer, així com qui podrà ser-hi i, sobretot, qui no.

De la llista d’inversores que han aterrat i aterraran en aquest territori Conren-Tramway és la que s’ha avançat a proposar un projecte d’unes dimensions enormes tocant aquest nou Parc-Estació. Es situa en un enclavament importantíssim per al desenvolupament del projecte, al barri del Bonpastor, a l’antic recinte de la fàbrica de la Mercedes-Benz (marcat en vermell al plànol de sota) i que es troba envoltat de, com dèiem, moltíssimes parcel·les de clau 22a (indústria).

Conren Tramway ha sigut una de les especuladores més agressives del 22@, on ha fet moltíssims milions d’euros de benefici mitjançant la compra-venda de sòl i l’edificació d’oficines destinades a empreses nord-europees. Per si la relació entre els dos territoris (Poblenou i Bonpastor) no fos ja evident, el despatx d’arquitectura que ha dissenyat el projecte de La Mercedes és Batlle i Roig, el mateix que ha dissenyat gairebé tots els projectes especulatius basats en la “sostenibilitat ambiental”i el Greenwashing.

Un “Ecodistricte contra l’emergència climàtica” que l’expliquen d’una manera que, realment, fa por. En podeu trobar tota la info aquí: https://www.batlleiroig.com/es/proyectos/eco-illa-mercedes-a-barcelona/

La propuesta lo convierte en el punto de cruce de dos nuevos ejes urbanos: a través del eje este-oeste se conectará el centro histórico de Sant Andreu con el barrio del Bon Pastor y el futuro parque del Rec Comtal con el parque del río Besòs, y el eje norte-sur conectará el área comercial de la Maquinista y el barrio de Baró de Viver con el parque del Rec Comtal y los futuros desarrollos del polígono industrial del Torrent de l’Estadella.

Ja ho diuen tot, sobretot és important el “futuros desarrollos del polígono industrial del Torrent de l’Estadella”, que limita el Bonpastor pel sud-oest. Si mirem el mapa podem veure ràpidament l’interès de la zona que colinda amb l’antiga Mercedes, una superfície gegant de naus industrials en clau 22a que poden adaptar-se a 22@ i replicar el model seguit al Poblenou:

En vermell La Mercedes i en groc el poligon del Torrent de l’Estadell. Aquesta zona industrial no és l’única potencial per a especular en aquest territori, tant al sud com al sud-est de l’Estadell hi trobem altres polígons, així com al nord del barri del Bonpastor. La Mercedes ha donat el tret de sortida a l’especulació salvatge després de més de 20 anys de preparació administrativa del territori mitjançant la reestructuració de la població i la divisió del teixit veïnal amb tot el procés de la derrucció de les cases barates que s’efectua des de l’any 2004. Un veïnat desprotegit, aïllat, maltractat, i un projecte multimilionari ple de verd i la promesa de feina i benestar. Com podem negar-nos-hi?

Per entendre com s’encarna el discurs de Batlle i Roig aquest és el projecte de La Mercedes vist des de l’aire, on es veu tot el que cal saber, cromàtiques naturals, vegetació i energia renovable:

Les imatges promocionals del projecte no són innocents, així com els seus discursos, que proposen conceptes com “inclusió”, la “diversitat”, el “benestar” i la “justícia social” així com la “restauració ecològica” però, a la realitat, serà un projecte de segregació, homogenització de població, desplaçament de la pobresa i ruptura de les xarxes veïnals i els projectes comunitaris.

El paper del llenguatge en tot aquest projecte és fonamental, i un exercici molt interessant de cara a la pedagogia contra la Gentrificació i per sensibilitzar de l’emergència climàtica. Ens trobem imatges d’aquest tipus:

On el verd i les textures naturals com el color fusta imperen per tot arreu, la gent sempre va en màniga curta perquè és dia de Sol de primavera i tot està florit, hi ha canalla jugant al carrer i sembla que sigui permanent dissabte per poder anar a fer un cafè a mig matí. Els edificis nous són envejables, els locals comercials preciosos i al fons fins i tot hi veiem la Torre de Collserola, d’una banda per situar-nos a Barcelona (ja que podria ser una imatge de qualsevol lloc del món) i d’altra banda per mostrar-nos que en aquest nou model de ciutat hi ha línies visuals infinites a més de  vegetació abundant i, el més important, sense vehicles contaminants.

I si bé tot això pot estar molt bé, l’exercici que podem fer és qüestionar aquestes imatges fent-li preguntes, perquè arribarà un punt que no podrà sostenir l’engany i evidenciarà tota la violència que intenta ocultar pels mitjans gràfics. Hackejar aquestes imatges i construir relats propis del territori és una de les claus del combat contra la Gentrificació, per identificar el fons especulatiu de propostes d’aquest estil, per denunciar les seves promotores i dissenyadores, i per poder imaginar altres maneres de construir el territori de manera autònoma, anticapitalista, feminista i col·laborativa. A aquesta imatge li podem fer preguntes així:

Tota la trama especulativa que travessa el nord-est de Barcelona és d’un abast gegantí i amb milers d’arestes. Però totes elles apunten a criteris de desenvolupament territorial basats en la Gentrificació i la concepció de l’espai com a un bé de consum sota el domini capitalista. En aquest sentit, tot i ser processos aparentment molt diversos, complexos i allunyats entre sí, podem establir connexions fermes entre projectes, entre imatges i entre processos històrics. La Gentrificació és un procés de transformació molt profund, però en superfície és molt simple i mecànic. Es basa en extreure d’un territori el màxim benefici amb la mínima inversió, i si bé contempla moltíssimes maneres de fer-ho, gairebé totes són en base a l’aprofitament d’oportunitats d’inversió en territoris devaluats que contenen un potencial de rendiment enorme, com el cas de sòl industrial. Un cop obtingut el sòl cal ressignificar-lo per a poder extreure’n benefici, així es coordinen inversores privades i entitats públiques per desenvolupar projectes de transformació territorial que aportin moltíssims guanys monetaris a les privades i moltíssims guanys de capital simbòlic als estaments polítics. Com trobar nous espais d’inversió i lucre és la principal preocupació d’aquests agents, i saber avançar-nos-hi serà la clau de la lluita.