PART 1. LA PRIVATITZACIÓ DEL CONEIXEMENT
El dia X de Març de 2024 l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat va desallotjar, amb tot de mecanismes de violència que realment fan tremolar, les 38 unitats de convivència que habitaven l’edifici residencial conegut com “El Barco”, al barri de CanClota. Per moltes de nosaltres podria semblar, per desgràcia, un desallotjament més en la cronologia de la Gentrificació, i sí que el podríem emmarcar en aquest relat. Però llavors, per què ens interessa especialment el cas?
D’una banda perquè el desallotjament d’El Barco estava administrativament anunciat des de l’any 1976, quan es va dibuixar el Pla General Metropolità (PGM) de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Que és en Pla que defineix, a grandíssims trets, com s’ha de construir el futur de Barcelona i els seus perímetres, en termes de sòl, usos i normatives d’edificació. Té aquesta pinta:
I d’altra banda ens interessa perquè conté, des d’un punt de vista tècnic, diversos circuits de violència tecnocràtica que cal situar, desmantellar i combatre. Ens expliquem.
El Pla General Metropolità (PGM a partir d’ara), entre moltes altres coses, dibuixava les possibilitats d’ús de les parcel·les de l’Àrea Metropolitana (AMB). És a dir, definia què s’hi pot fer i, sobretot, què no s’hi pot fer, en cada parcel·la, en cada solar, del territori. I aquesta definició tenia en compte, en certa manera, l’ús d’aquell moment. Per exemple, la zona del Poblenou es va definir com a sòl industrial en gran part del seu territori, doncs ja contenia indústries edificades localitzades allà. Altres zones clarament consolidades com a zona verda, via de circulació o equipament (per exemple biblioteques o hospitals) també van identificar-se, administrativament, com el que eren, categories o claus urbanístiques 6b, 5 i 7b respectivament. Les principals claus urbanístiques que podem descriure (tot i que n’hi ha moltíssimes) serien:
Clau 3 = Sistema Ferroviari
Clau 5 = Xarxa Viària Bàsica
Clau 6 = Parcs i Jardins Urbans
Clau 7 = Equipaments Comunitaris i Dotacions
Clau 12 = Casc Antic
Clau 13 = Densificació Urbana
Clau 15 = Zona en Conservació
Clau 17/nº = Parcel·la en Transformació
Clau 18 = Ordenació Volumètrica Específica
Clau 22 = Indústria
Clau 27 = Parc Forestal
De categories/claus urbanístiques n’hi ha desenes, aquí hem fet un resum de les més habituals però al QR del final del capítol trobareu un vídeo explicant com podeu consultar els usos de parcel·les que es trobin en l’àmbit de Barcelona a partir del PIU, per a entorns fora de Barcelona caldrà consultar cada portal d’informació urbanística propi i buscar la llegenda o bé les especificacions de la parcel·la.
Aquí un exemple de com es visualitzen les claus urbanístiques, són els números que veiem pel mapa: 13, 6, 18, 7, 12, 3/6 (que indica una doble categoria, per exemple si hi ha diversos usos en alçada com una via de metro a cota carrer i un parc elevat a sobre), 17/5 (que indica la transformació de l’ús que fos (de 13 = habitatge en aquest cas) cap a la categoria 5 = viari bàsic, etc.
Com dèiem, hi va haver molts casos en que l’ús existent i la categoria urbana proposada encaixava. Però n’hi va haver molts d’altres en que la categoria urbana assignada a la parcel·la contradeia el seu ús. El procés d’actualització de l’ús edificat a l’ús assignat pel PGM pot variar molt en el temps, ens trobem casos en que, com El Barco, triguen gairebé 50 anys en executar-se (1976-2024), i d’altres que es podia fer immediatament. I, tal com anunciàvem abans, aquest PGM és, des del nostre punt de vista, una eina ideològica que ha servit a l’administració per executar un model de ciutat basat en el domini de classe, la privatització del sòl i l’extracció de rendes. I tot i que això sembli obvi per a moltes de les que ens llegiu, cal matisar-ho per a entendre’n la profunditat i perillositat.
El primer que cal tenir en compte és que el PGM és una eina TÈCNICA, és a dir, que prové d’uns circuits de producció suposadament “experts” i “especialistes”, situats en despatxos administratius i de “servei públic”. I el més important per a nosaltres, a aquests aparells tècnics especialistes se’ls hi pressuposa, social i adminstrativament, una neutralitat ideològica. Passa en tots els camps socials que s’autodeterminen com a “expertes” o “especialistes”: medicina, mitjans de comunicació públics, historicistes, arquitectes, urbanistes, etc. I alerta! No volem dir que no en siguin d’expertes, això no ho posem en dubte, només posem sobre la taula l’enorme distància que s’ha produït entre el coneixement especialitzat i el coneixement popular. En el cas mèdic és claríssim, no? El capitalisme ha construït una societat farmacològica en que les elits especialistes mèdiques han privatitzat el coneixement sobre el cos i els malestars. Se’ns ha negat el qüestionament de diagnòstics a partir de fer-nos ignorants en termes d’autoconeixement del cos i això ha dotat d’un poder terrible a les administracions de la salut i les seves indústries farmacèutiques súper lucratives. La caça de bruixes és un exemple de persecució de formes alternatives d’aproximar-se al coneixement del cos i la medicina, igual que en processos colonials es produeix una ressignificació de les tecnologies locals com a “ancestrals” o “antigues” des d’una posició clarament paternalista i que busca justificar la captura del coneixement dels territoris i les societats que funcionen fora de la lògica capitalista per adaptar-les als circuits de coneixement privatitzat i lucre corporatiu.
La conseqüència de tot això és la desconnexió absoluta amb el nostre propi cos i el que ens envolta. Desconeixem profundament les conseqüències alimentàries de la indústria capitalista, o de la contaminació, de la propagació vírica i fins i tot de malestars quotidians. Quan sentim que alguna cosa “no és normal” acudim a “centres d’expertesa” que ens recepten pastilles o teràpies privades, i obeïm. Al final, són expertes que busquen el nostre benestar per sobre de tot.
Això pot sonar molt radical i conspiranòic, no? Creiem que no exagerem, que de fet ens quedem curtes, però recordem que no qüestionem el grau d’expertesa i coneixement en matèria mèdica, només la privatització d’aquest coneixement i la despossessió que suposa per l’autogestió popular. I posem sobre la taula l’evident correlació entre coneixement “públic” i corporativisme privat (medicina-indústria farmacèutica, per exemple).
Per aprofundir en el tema si us interessa podeu llegir i seguir a Paul B. Preciado, tan Testo Yonki com Dysphoria Mundi en fan una anàlisi molt interessant.
El concepte clau de tot aquest entramat és la Despossessió de Coneixement Popular. Aquesta distància que comentàvem entre el coneixement especialista i el coneixement popular ens situa en una posició de dependència i indefensió absolutes. Pensem, per exemple, en tota la violència que s’imprimeix sobre els cossos a partir de la privatització del coneixement (i la falta del mateix) entorn el cicle menstrual, i tota la violència ginecològica que se’n deriva, pastilles per “regular” la menstruació que són bombes hormonals, per exemple. La privatització del coneixement es tradueix en un “argument d’autoritat” al qual no sabem dir que no. De fet, no sabem ni qüestionar-lo. I si bé en termes mèdics, per sort, els feminismes han fet moltíssima feina de desmantellament de la privatització del coneixement, hi ha molts altres camps estancats en aquesta producció d’especialistes tecnòcrates autodeterminats com a “apolítics” però que, a la pràctica, responen als interessos de la classe dominant. Una altra alerta aquí. No volem dir que no hi hagi tècniques, i moltes, amb bona voluntat i esperances de fer un món millor. Amb tot això volem dir que els mecanismes de producció de tecnologies i coneixement que el capitalisme genera són eminentment violents i basats en el domini poblacional. Això, per desgràcia, fa que tot i la voluntat individual de moltes expertes que busquen democratitzar el coneixement i canviar les institucions des de dintre sigui molt difícil i molt frustrant.
L’objectiu d’aquest capítol és situar aquest argument d’autoritat en el camp de l’anàlisi tècnic i constructiu, és a dir, posar el focus en com administracions i agents privats de l’especulació territorial utilitzen aquesta privatització del coneixement a partir d’arquitectes, urbanistes i pèrits de la construcció, per, precisament, executar plans urbanístics i projectes de lucre privat en base a l’expulsió de les veïnes i la destrucció de la geografia local.
Això és el que entenem per “violència tecnocràtica” i amb l’exemple d’El Barco ho veurem claríssim:
PART 2. ON ES SITUA “EL BARCO”?
Com avisàvem a l’inici del capítol el cas d’El Barco ens interessa tan per la seva trajectòria temporal inscrita en el PGM del ’76 com pel paper que van tenir les expertes tècniques en la descripció del bloc com a “perillós”, “inhabitable” i “ruïna”. Des del nostre punt de vista aquesta sentència tècnica pot ser certa en molts aspectes. Però l’important aquí és com aquesta distància temporal (1976-2024) va anar acompanyada d’un incompliment dels deures de manteniment i reparació per part de la propietat (tant privada com pública), i com els arguments tècnics, davant de propostes de rehabilitació i consolidació del bloc es transformen en arguments d’autoritat inqüestionables que podem situar en mecanismes d’expulsió dintre de la lluita de classes.
Per a localitzar-lo en aquest entramat de violència institucional i especulativa ens cal repassar un moment la seva història, en termes gairebé forenses, donada la seva “mort” com a edifici degut al seu enderroc. Analitzem, doncs, les causes, símptomes i proves, seguint estratègies d’anàlisi crítica que, com veurem en el capítol següent, fan servir Forensic Architecture, un col·lectiu dedicat a investigar i destapar processos de violència geogràfica.
L’edifici es va edificar entre 1949 i 1951 sobre una antiga riera, l’actual Parc dels Torrents, i just en la intersecció entre tres barris de característiques molt diferents: La Plana i Centre (dos barris amb i Can Clota (el Barco pertanyia a aquest últim barri).
Degut a les característiques fèrtils del sòl de l’antiga riera i d’Esplugues en general s’hi situen horts i conreus que atrauen població migrada del sud d’Espanya buscant noves oportunitats laborals, l’edifici del Barco, doncs, s’inscriu en un pla d’habitatge obrer que acull aquests perfils proletaris entre els que hi ha una gran representació de migració. La seva clau de classe i d’origen seran dos factors clau en el transcurs de les dècades que seguiran fins al seu enderroc.
Ortofoto extreta de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya de l’any 1945 on es pot veure la presència massiva de camps de conreu. Marcat com un rectangle negre hi trobem la localització de l’edifici d’El Barco, tot i que encara faltin 5 anys per a que es construeixi en el moment de la fotografia.
Esplugues de Llobregat és un municipi que queda prop de Barcelona però prou lluny com perquè a mitjans del segle XX fos un territori accessible per viure-hi. Ben comunicat amb la ciutat i els seus serveis i, alhora, proper a oportunitats laborals entorn el conreu. Si seguim observant les fotografies aèries podem veure com a finals dels anys ’50 la densitat urbana ja ha augmentat molt entorn la riera on es situa el Barco i comencen a aparèixer indústries sobretot al límit oest del municipi. La gran urbanització de la zona i l’aparició de nous models laborals canvia el paisatge de conreus a producció industrial en polígons que acompanyarà el caràcter de la zona fins als anys ’70-’80.
Inmediato a Barcelona, el término de Esplugas estará cruzado por las grandes vías de comunicación que constituirán el acceso a la ciudad por el lado oeste. La más importante de estas vías será la autopista que se proyecta como prolongación de la Gran Vía Diagonal. Otras de menor importancia la cruzarán para constituir enlaces con aquella arteria principal. Otro punto importante en el plan de ordenación es el establecimiento de zonas de edificación, cada una con su carácter especial. Parece que en nuestra población se fijan zonas de Ensanche semi-intensivo, de ciudad jardín intensiva, y de ciudad jardín semimtensiva. Habrá una pequeña zona comercial en el centro de la villa, pero las industrias se alejan definitivamente de Esplugas, hasta el punto que quizás no se permita en lo sucesivo el establecimiento de ninguna, mediana o grande. Todo ello debe interpretarse como una orientación para que Esplugas sea una población residencial para la pequeña burguesía, ya que el alejamiento de las industrias lleva consigo el de la población obrera.
CLEMENTE MAYNÉS a Crònica de la Vida d’Esplugues, diari local
Any II, Núms. 19-20, Juliol-Agost de 1951
Disponible al web de Premsa Digitalitzada de la Gene. de Catalunya
L’aparició d’aquests polígons desplaçats de les zones residencials es pot veure en molts municipis com Sant Joan Despí, l’Hospitalet, Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei. La clau de classe és molt important aquí perquè el manteniment i l’actualització dels edificis proletaris era, en moltíssims casos, insuficient o nul, cosa que, a la llarga, ha acabat afectant a l’estat de moltes edificacions i en menys de 70 anys (vida útil curta per les expectatives arquitectòniques) es troben en estats deplorables en molts sentits. Alhora, aquest manteniment precari de l’estat dels edificis els feia accessibles per a la classe treballadora, evidenciant el conflicte de classe en el que El Barco es trobava també immers.
Arribem a l’any clau de tot el cas que és el 1976 quan s’aprova el Pla General Metropolità de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Com comentàvem al principi del capítol és en aquest Pla que es determina quins usos es poden donar en cada parcel·la i se’n fa un registre i un control per planificar a llarg plaç el desenvolupament territorial de l’AMB. En aquest moment El Barco queda situat en la categoria 6c (Parc urbà), degut, de nou, al seu caràcter de riera i espai vegetal fèrtil. El verd que als anys ’50 va ser clau per a la seva localització per la proximitat als camps de conreu ara ho és en termes de verd paisatgístic que, com veurem, és un dels canals de Gentrificació més utilitzats en les últimes dècades sota eslògans de “sostenibilitat” i “renaturalització”. Si ens fixem en el plànol podem veure com la façana sud-est del Barco limita amb una altra categoria urbanística, la 7b (Equipaments Comunitaris i Dotacions).
En aquesta categoria 7b s’hi pot situar Habitatge Dotacional (Habitatge Públic de Lloguer) i no pot despertar-nos més curiositat quin tipus de decisió es va prendre per deixar un edifici amb gairebé 40 unitats de convivència de caràcter precari fora de la categoria que podria haver assegurat la seva situació habitacional alhora que ampliar el parc residencial públic. Un dels motius que trobem és que l’edifici d’El Barco en general i les seves habitants en particular no eren rendibles per als projectes de desenvolupament urbanístic que es planegen a Esplugues des de fa gairebé 50 anys. Amb el PGM s’inicia un procés d’expropiació forçosa de l’edifici per enderrocar-lo i urbanitzar-hi el parc. Però, com podem veure en detall al capítol de “Com col·lectivitzem el sòl?” els processos d’expropiació són llargs i difícils, cosa que va deixar l’edifici en un estat d’incertesa entre 1976 i 2015 (data de l’efectuació de l’expropiació. Són gairebé 40 anys en que ni propietat privada ni administració es va fer càrrec del manteniment ni els cuidats de l’edifici, que va anar deteriorant-se a passos accelerats fins que l’any 2022 es va declarar “ruïna perillosa per a ser habitada” i aquest any passat 2024 es va enderrocar definitivament.
El procés d’abandonament de l’edifici és clar en un sentit administratiu: al trobar-se en procés d’expropiació el manteniment corria a càrrec de la propietat del moment (privada fins l’any 2015), però la propietat privada no se’n volia fer càrrec perquè, més aviat o més tard, passaria a mans públiques, per tan, no li sortia a compte posar-hi diners. Una situació vergonyosa de balanç entre costos i beneficis per sobre de les condicions d’habitabilitat de les veïnes, sobretot tenint en compte que la venta de l’immoble va superar els tres milions d’euros. Situacions com aquesta es viuen a diari, una desresponsabilització de les obligacions de manteniment de l’edifici per part de la propietat que és clarament il·legal i es pot emmarcar en un procés de mobbing immobiliari com detallarem més endavant amb altres casos.
A tot aquest procés administratiu i d’abandonament s’hi suma un pla urbanístic público-privat que travessa Esplugues i serà determinant per a la Gentrificació del municipi: el Pla Caufec.
PART 3. DEL PLA CAUFEC A LES PORTES DE COLLSEROLA
L’any 1991 Caufec S.A. (formada per l’empresa Cauval i Fecsa Endesa) va presentar el projecte d’eliminació de 31 torres d’alta tensió que creuaven el sector i va presentar una primera reforma urbanística a l’Ajuntament d’Esplugues amb l’excusa de costejar el finançament de soterrar les línies elèctriques que baixaven del turó de Sant Pere Màrtir a la subestació de Collblanc, a l’Hospitalet de Llobregat. Així, se salvaven els pressupostos municipals de l’Ajuntament a canvi d’augmentar desorbitadament les condicions d’edificabilitat.* (La Directa)
El Pla Caufec situava un model d’urbanització basat en l’especulació immobiliària aprofitant terrenys catalogats com a clau 29co (Parc Forestal de Collserola) per convertir-los en 6 (Parc Urbà) i afegir-hi usos d’habitatge, oficines i comerç. La Directa l’ha descrit com el projecte urbanístic amb major oposició veïnal al municipi. (La Directa 2)
El Pla Caufec ha tingut una trajectòria ben accidentada, tan en termes administratius d’aprovació de llicències i inici d’obres com de lluita veïnal que han dificultat la seva implantació de manera significativa. Però l’any 2011 s’obra el concurs “Portes de Collserola”, que dona un nou gir a la trama i actualitza el Pla Caufec als models d’urbanització i arquitectura basats en la “sostenibilitat” la “perspectiva biofílica” i tot un seguit d’eufemismes que serveixen com a canal especulatiu superlucratiu i als que és molt difícil negar-s’hi en termes de discurs d’oposició popular: Com diem que no a parcs, edificis de zero emissions i llocs de treball? Bé, doncs de manera contundent, ara ho veurem.
El concurs d’idees “Portes de Collserola” es basa en 16 projectes urbanístics que es situen com a corredors entre Collserola i la ciutat de Barcelona i busquen connectar eixos verds verticals entre la muntanya i els parcs urbans més propers. Els seus principals eixos són la renaturalització de la ciutat i trencar fronteres dures com la Ronda de Dalt, reduint la distància entre barris de muntanya i centres urbans alhora que facilitant la mobilitat i l’accés a estructures vegetals com és Collserola. La primera porta ressegueix els límits municipals entre Barcelona i Esplugues de Llobregat, connectant Collserola amb el Parc de Cervantes, al final de la Diagonal. Aquest projecte, de manera directa, ha desbocat un seguit de propostes immobiliàries al barri de Finestrelles, emmarcats en un planejament més ampli d’especulació urbanística de manual on l’eix principal de promoció és el verd i la “sostenibilitat”. Un dels agents que hi participa és un recorrent en aquest llibre, el despatx Batlle i Roig, que l’hem vist en projectes com La Mercedes del Bonpastor i molts d’altres al 22@, gran amistat de l’especuladora Conren-Tramway.
El procés de Gentrificació que tot aquest pla urbanístic comporta es pot descriure amb una sola imatge:
“El nou parc empresarial integra el teixit urbà i de negocis amb l’entorn natural, fomentant els valors de sostenibilitat, benestar i connectivitat. […] uns 234.800 m² distribuïts en diferents usos, incloent-hi residencial, oficines, hoteler i comercial. […] Els edificis i l’espai públic s’han dissenyat sota una perspectiva biofílica, buscant la reconnexió amb l’entorn i els sistemes naturals amb l’objectiu que els espais creats siguin sostenibles, saludables i productius per als usuaris, diferenciant-se així de la resta de parcs empresarials i de serveis. Els edificis comptaran amb els més alts estàndards de sostenibilitat (certificacions LEED o BREEAM), benestar (certificacions WELL) i connectivitat (certificacions Smartscore i Wiredscore), en els seus respectius usos.”
Un discurs ple d’elements propis de les estratègies urbanístiques público-privades en que apareixen, de manera recorrent, la sostenibilitat, els estàndards de qualitat ambiental i de benestar, i la mixticitat d’usos. Bé, actualment el preu de lloguer de la zona afectada pel Pla Caufec i la Porta de Collserola és de més de 1.450€ al mes. Qui pot, doncs, gaudir d’aquests espais sostenibles i plens de benestar? Aquest pla inclou, com veiem a la imatge, un seguit d’edificacions de diferents usos (hotels, comerços, oficines, habitatges privats, parcs, etc.).
Les torres seran la part més icònica i visible del futur parc empresarial i de serveis Porta Diagonal i s’ubicaran entre les avingudes Jacint Esteva i Fontanet, Països Catalans i Ahrensburg.
La Porta de Collserola es situa, com hem vist, al límit entre els municipis de Barcelona i Esplugues de Llobregat, afectant, de ple el barri de Finestrelles i estirant aquest discurs de la Gentrificació Verda fins a la sud de l’Hospitalet.
Fran Villaescusa té una anàlisi molt valuosa dels projectes especulatius que travessen l’Hospitalet i són conseqüència directa d’aquest pla urbanístic que estem analitzant. En els seus estudis identifica el Projectes com Can Rigal com a continuació geogràfica de tot aquest procés de Gentrificació:
El Plan de Can Rigal para modificar el plan general del 76 fue dando bandazos desde finales de los años noventa del siglo XX hasta su aprobación definitiva en el año 2006. La propuesta actual del plan reduce la zona verde original (la del planeamiento anterior) para dar cabida a la construcción de aproximadamente 1.000 viviendas (116.960 m2 edificables) y varios hoteles (7500m2 previstos en el plan original). El plan también prevé construir un parque (rodeado por torres de edificios, como debe ser) y varios equipamientos, entre ellos el nuevo hospital de L’Hospitalet (valga la redundancia).
Las superficies expuestas antes citadas se traducen en un total de aproximadamente 26 edificios de gran volumen divididos de la siguiente forma: 12 torres de vivienda de PB+10 (planta baja más diez plantas piso); 12 torres de PB+8 (planta baja más ocho plantas piso); 1 torre de PB+18 (planta baja más dieciocho plantas piso); 1 edificio hotelero de PB+7 (planta baja más siete plantas piso).
La memoria del plan plantea que con la construcción de estos edificios se podrá eliminar la estación eléctrica de la zona y construir el parque y además se obtendrá un beneficio de más de 60 millonazos.
Esa es la historia básica del origen de este plan: Un privado compra, a precio bajo, terrenos calificados como zona verde. Posteriormente plantea un proyecto económico que «supondrá un beneficio para toda la ciudad» y presiona al Ayuntamiento de turno para que recalifique los terrenos.
Unos proyectos administrativos después… ¡Voilà! Has dado el pelotazo del siglo.
Can Rigal serà un cas d’estudi molt valuós per veure els efectes immediats dels projectes que estem revisant aquí, al 2024 el seu preu mensual de lloguer es situa per sota dels 650€, però limita directament amb territoris que superen els 1.000€ i 1.450€ al mes. Ho podem veure en aquest mapa:
Can Rigal és la zona d’un blau més clar a la dreta del mapa, just al costat de Ca n’Oliveres, per sota la Diagonal, ben a prop d’infraestructures com el Club de Polo de Barcelona. Aquesta extensió de Collserola en un sentit de vegetació però també de projecte especulatiu afecta, inevitablement, tota la infraestructura verda d’Esplugues, entre les que es troba, està clar, el Parc dels Torrents, l’antiga riera on es trobava El Barco.
Més específicament, el barri de Can Clota es troba en la frontera entre zones de preus molt diferenciats. Trobem que la zona de Can Rigal, Pubilla Cases i Can Cervera la mensualitat del lloguer és de 650€ (dades de 2022 del Ministerio estimades a 2024 pel Diario.es) mentre que barris com El Centre i El Gall es paguen a 1.094€ i 820€ al mes respectivament. La zona de Finestrelles, on es situa el projecte de Batlle i Roig afectat pel pla de les Portes de Collserola que vèiem abans, on hi trobem el barri de Ca n’Oliveres es situa per sobre dels 1.450€ al mes.
De tota aquesta anàlisi podem determinar, sense massa marge d’error, que El Barco es trobava en una localització “fora de lloc” pels plans especulatius. Que tant l’edifici com la gent que l’habitava “molestaven” al procés d’urbanització lucratiu que, des de 1976, es porta duen a terme al municipi d’Esplugues i que ha pres forma de diferents plans com el Caufec i les Portes de Collserola. Eliminar físicament l’immoble i exiliar les seves habitants s’emmarca dintre d’un procés de mobilització forçada propi dels processos de Gentrificació i, com vèiem a l’inici del capítol, els agents tècnics i la condició de “ruïna” hi han jugat un paper clau. Veiem-ho més en detall.
PART 4. LA RUÏNA IDEOLÒGICA
L’eliminació de l’edifici del Barco com a símbol i l’expulsió de les 38 unitats de convivència que l’habitaven és, clarament, un mecanisme d’exili (expulsió del cos i destrucció de la llar) que respon a uns interessos de classe i una política pública basada en el lucre privat. El Barco era l’element en des-sintonia del paisatge lucratiu que, des de 1976, l’Ajuntament d’Esplugues i les inversores immobiliàries tramen pel territori.
Si us interessa entendre bé el context dels Plans Urbanístics (Caufec i Portes de Collserola) trobareu aquest text ampliat al QR del final del capítol. Ara, però, ens centrarem en les eines tècniques que van ser clau per a executar els desallotjaments i l’enderroc de l’edifici. També enllaçarem aquest cas amb altres que han patit mecanismes semblants per veure com és una pràctica habitual i coordinada, i no un fet puntual.
En el primer cas, el d’El Barco, ens situen a l’any 2022. L’Ajuntament ha adquirit, després de gairebé 40 anys, la titularitat de l’immoble. Durant aquest temps ni propietat privada ni administració s’han fet càrrec del manteniment de l’edifici i, per tant, es troba en un estat força deplorable. En concret, el Naciodigital el descriu així:
Està lluny de ser un bloc luxós. També un d’estàndard. La façana, esquerdada i descolorida, ho anuncia des de la distància. Els sostres apuntalats, les escales de no més de 70 centímetres d’amplada i la manca d’adequació a les condicions legals de seguretat i higiene ho corroboren. No hi ha extintors i les bombetes de les zones comunes que funcionen són l’excepció.
No cal ser tècnica en edificació per entendre que totes les «patologies» que es descriuen són arquitectònicament reparables i, sobretot, són obligació de la propietat. Per si no fos prou, com s’explica en l’article de Nació, la taxació del bloc per a l’expropiació pública era d’uns 711.000€ però a partir de recursos i judicis va ascendir a 3.635.318€ que es va embutxacar Miguel Bonet, després de desentendre’s (sent un delicte) de les obligacions com a propietari i abandonar el manteniment i, per tan, la integritat de l’edifici. Per si no hagués quedat clara la coordinació público-privada. El cas d’El Barco ens serveix per entendre de què serveix ampliar el marc d’observació, per passar de veure aquests enderroc d’un «mal necessari» a un «mal evitable» i, com a tal, un «crim immobiliari« fruit de la Gentrificació.
El canvi de titularitat no millora la situació, l’Ajuntament prefereix abandonar, estigmatitzar, desnonar «per la seva seguretat» i derruir un edifici que només data del 1951 (com a context, molts edificis de l’Eixample de Barcelona daten de finals del 1800 i principis del 1900, és a dir, que El Barco no és un edifici tan vell) deixant desamparades 38 famílies que, avui dia encara, es troben d’alberg en alberg que les ha portat fins i tot a «viure» al Poblenou de Barcelona, a més de 10km de la seva residència original, les seves xarxes comunitàries i els serveis com l’espai laboral o l’escolarització de la canalla. Tot això fa més que evident que la prioritat no és l’habitatge digne i les persones que l’habiten, sinó el planejament urbanístic alineat als interessos de classe i edificar parcs que augmentin el preu de lloguer i el cost de vida del territori per a lucrar-se en la seva coordinació público-privada. Pèrits tècnics avaluen visualment l’edifici i, en comptes de proposar reparacions i solucions a l’emergència habitacional per les unitats de convivència, declaren com a “ruïna de perillositat imminent” l’edifici, catalogant-lo de “inhabitable” i condemnant-lo a l’enderroc. El fet de no tenir eines tècniques autogestionades per debatre i posar en qüestió aquests informes pericials (oficials, col·legiats, professionals, etc.) col·loca les habitants de l’edifici i la seva xarxa de suport mutu en un estat d’indefensió absoluta. El seu dret a quedar-se podia lluitar-se, és casa seva, no tenen alternativa habitacional, a Esplugues hi ha la xarxa que les sustenta la vida. En aquest sentit es podia posar el cos, combatre administrativament els desnonaments. Però davant d’un informe tècnic de “perillositat imminent” el procés de desallotjament és pràcticament imparable, tan en termes administratius (que s’acceleren molt) com en termes d’autodefensa (doncs no tenim eines per contrastar aquesta informació).
Inhabit-able; 