Aquí no hi ha material complementari, simplement hem reproduït el capítol de les conclusions del llibre.
DESMANTELLAR EL MONSTRE. APUNTS MÉS QUE CONCLUSIONS.
La gentrificació se’ns apareix com un ésser gairebé mitològic que ho devasta tot, com una força natural inevitable i inabastable, un dany col·lateral del progrés que proposa una falsa elecció: gentrificació o misèria. Això no és pas res nou, la idea de modernitat s’ha estructurat sobre aquesta pèrdua; per «evolucionar» sembla que calgui abandonar el territori, la comunitat i, per últim, la vida. Aquest principi d’inevitabilitat no s’ha construït pas sol, ha sigut un procés d’elaboració llarg i costós que s’ha anat infiltrant en el nostre subconscient durant segles.
Una de les sentències que més plasma aquesta sensació és l’atribuïda a Frederick Jameson:
És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.
I, per al cas que ens ocupa, podríem substituir capitalisme per gentrificació.
El crític cultural britànic Mark Fisher (1968-2017) va batejar aquesta desesperança com a realisme capitalista[1]: la «certesa» que, malgrat les seves crisis i misèries, el capitalisme és l’únic sistema viable i que ja no és possible imaginar una alternativa[2]. Aquesta «única opció» no es basa en el seu valor real com a model, sinó en la seva naturalització ideològica a partir del 1989, després de la caiguda del mur de Berlín.
LA FI DE LA HISTÒRIA
D’aquest procés de pèrdua d’alternatives, el politòleg estatunidenc Francis Fukuyama en va dir «la fi de la història», entenent que, amb el desmantellament del bloc soviètic, l’hegemonia neoliberal podia desenvolupar el seu projecte sense obstacles, a expenses de la desolació de la societat humana[3]. A partir del 1989 el capitalisme gira la seva estratègia i passa de voler semblar «millor» (en eficiència, llibertat i progrés) que el socialisme a imposar-se com l’única opció viable, tot i les seves condicions miserables. L’eslògan de la política neoliberal britànica Margaret Thatcher (1925-2013) «There is no alternative», traduït com «No hi ha alternativa» i conegut com a TINA, reflecteix exactament el panorama polític i social que travessa una enorme part de la població mundial en les últimes dècades.
Aquesta sensació global de falta d’alternativa va trobar, però, una primera fissura decisiva en un esdeveniment concret: la crisi financera del 2008. En el context espanyol, aquesta esquerda es va materialitzar en el rescat de la banca i la ruïna de milers de persones i petites empreses. I si bé en aquest sentit per a moltes va ser un exemple més de com el sistema capitalista prioritza la riquesa privada davant de les necessitats poblacionals, per a moltes altres va suposar una ruptura amb el realisme capitalista: ens va treure de cop de la letargia, passant del «No hi ha alternativa» al «Hi ha d’haver alternatives». A l’Estat espanyol en general, i en matèria de crisi de l’habitatge en concret, hem pogut presenciar la cristal·lització d’aquesta renovada esperança/indignació en projectes com el 15M (realment significatiu per a tota una generació), la creació de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (pah) i el Sindicat de Llogateres i la proliferació de sindicats d’habitatge a cada barri junt amb la seva consolidació en la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (coshac).
| Abans de 1989 | 1989 – 2008 | Després de 2008 |
| Hi ha alternativa | No hi ha alternativa | Hi ha d’haver alternativa |
L’impacte d’aquestes organitzacions i les accions populars que enxarxen tot el territori està evidenciant que el model capitalista i la seva expressió territorial (la gentrificació) poden ser no només qüestionats, sinó que poden, i han de, ser superats. I això és molt important, ja que fa dècades que els moviments okupes i autogestionats impacten en les condicions materials de l’urbanisme capitalista, però també, i és igualment important, en la seva reproducció simbòlica, identitària i imaginària. Aquesta energia ha demostrat que desmuntar el relat d’inevitabilitat i ressignificar-nos com a alternatives reals, operatives i propositives a la destrucció territorial són estratègies clau per a l’emancipació popular.
Tot i l’impacte evident d’aquestes propostes emancipadores, sobretot en les victòries mediàtiques dels últims anys, queda molt per fer, i els moviments populars encara hem d’acabar d’aprendre a afrontar aquest repte colossal: traduir la indignació i la desesperança en propostes comprensibles, abastables i desitjables per a una majoria social. Un repte realment difícil, sobretot tenint en compte que el projecte neoliberalha desmantellat l’organització política de joves d’arreu del món, que veuen un futur fosc i desesperançat que les porta a l’alienació i l’aïllament. Aquest estat d’immobilitat està sent aprofitat per discursos xenòfobs i meritocràtics populistes, gurus de l’autodeterminació i el culte al mercat, que hi han trobat un nínxol comercial per enriquir-se i establir el seu control hegemònic, tant econòmicament com políticament. Un dels principals motius de la seva acceleració és aquesta incapacitat aparent dels moviments populars de projectar futurs intel·ligibles, una herència del marxisme més històric, que s’ha centrat més en la crítica i l’anàlisi del model capitalista que en la proposta i la posada en pràctica d’alternatives funcionals i desitjables. El resultat d’aquest procés ha sigut la «certesa» que si el monstre és tan inabastable l’única manera de proposar una alternativa és mitjançant la revolució social i econòmica de tot el sistema, donant un gir de 180ᵒ a les dinàmiques de producció i reproducció de la societat humana. La tasca titànica que suposa aquest projecte recau, una vegada i una altra, en els conceptes d’utopia, impossible i somiatruites, reforçant l’estancament imaginatiu del realisme capitalista, que en podríem dir realisme territorial. Aquesta és la magnitud del monstre.
Però el que hem anat veient durant aquesta publicació és que la gentrificació ni és tan inevitable, ni és tan hegemònica. Els estudis de les economistes J. K. Gibson-Graham mostren com, tot i l’hegemonia cultural i imaginària que el capitalisme ha edificat, en termes materials el capitalisme no és ni hegemònic ni absolut, sinó un mosaic ple de buits, escletxes i pràctiques econòmiques alternatives que se n’escapen, milers de mercats i estructures diferents en un món aparentment del tot capitalista. Així mateix passa amb la gentrificació com a model d’organització del territori. És l’única forma que el capitalisme coneix per a desenvolupar el territori, però no és, ni de lluny, l’única forma que hi ha d’organitzar-lo ni crear-lo. I això ho demostren milers de projectes i comunitats, que confronten aquests processos ultraviolents, proposen alternatives i construeixen espais fora de les lògiques del mercat liberal.
Durant el llibre hem pogut veure moltes pistes d’aquest fràgil relat d’inevitabilitat, i hem pensat que un decàleg podria ser útil en les conclusions per a lligar les idees que potser es troben a massa pàgines de distància:
- La gentrificació no és ni casual ni eventual. És un producte directe de les lògiques del capitalisme aplicades a l’espai edificat. A més, no succeeix perquè sí. Hi ha uns agents molt concrets que en reprodueixen les condicions i en faciliten l’activació i propagació.
- Les desigualtats urbanes són desigualtats socials materialitzades en l’espai. Ens cal, doncs, connectar els malestars aparentment individuals amb violències estructurals comunes i fer fronts de lluita conjunta.
- El control sobre el valor del sòl és la seva mecànica més bàsica. La disputa entorn de l’ús i la propietat del territori ha sigut una de les principals preocupacions polítiques dels últims segles. Ho demostra el fet que les principals lluites contemporànies se centrin en la defensa del territori i els models de vida que s’hi inscriuen.
- Tot i la seva aparent complexitat és un mecanisme més aviat simple: la gentrificació apareix allà on el capital veu oportunitat de lucre.
- El mètode d’acció de la gentrificació és clarament colonial: denigrar el territori, la població i les seves pràctiques culturals, intervenir-hi «pel seu propi bé», inscriure-hi nous codis i usos alineats amb els interessos del capital i, finalment, exterminar-ne la població originària o no rendible.
- El procés de consolidació del model econòmic de la gentrificació ha sigut paral·lel a una consolidació del model patriarcal. Amb el tancament de terres podem veure com el paper reproductiu es torna un element central en el projecte capitalista, tant en termes de mà d’obra com de desmantellament de l’autogovern i del coneixement popular.
- Com a model geogràfic és un procés analitzable, comprensible i combatible. Descriu fases, ritmes i processos molt concrets i que contenen falles, errors i esquerdes per on se’l pot atacar. Cal desenvolupar eines d’autodefensa i contraatac.
- És tan important la dimensió material com la dimensió simbòlica. El territori no només s’edifica físicament, també es compon de llenguatge (relats i imatges) que el determinen i el possibiliten. Ressignificar els projectes de resistència com a projectes propositius i emancipadors serà clau per a l’organització popular.
- La gentrificació no és l’única manera de reproduir el territori. Hi ha milers de models de gestió territorial convivint en tots els racons del món; l’hegemonia capitalista és més una qüestió simbòlica que material. Cal ressignificar els espais de resistència i reacció també com a projectes propositius i que demostren que altres maneres d’habitar el territori no només són possibles, sinó que ja existeixen.
- El seu èxit es basa en la seva aparent inevitabilitat. Cal desmantellar aquests discursos i projectar futurs esperançadors i desitjables per als territoris que habitem.
Fa tantes dècades que el model capitalista sembla hegemònic que els agents que el produeixen s’han tornat arrogants i ens subestimen. Pensen que poden operar amb total llibertat. Però el que hem demostrat amb aquesta publicació és que el monstre no és ni inabastable ni natural, que és un producte molt concret d’unes dinàmiques que, si es tenen les eines, són possibles d’identificar i comprendre i, per tant, de combatre.
Aquesta batalla pel llenguatge, l’esperança i el territori ressegueix les paraules de l’escriptor Italo Calvino al meravellós llibre Les ciutats invisibles:
L’infern dels vius no és quelcom que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem tots els dies, que formem estant junts. Hi ha dues maneres de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i tornar-se’n part fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continu: buscar i saber reconèixer qui i què, en mig de l’infern, no és infern, i fer que duri, i donar-li espai.
IMAGINAR UN FUTUR PLAENTMENT HABITABLE
Tota la producció del llibre ha sigut un exercici pràctic d’aquest desmantellament del monstre. Us serem sinceres: quan el vam començar a elaborar l’única proposta enfront de la gentrificació era fer la revolució. I tot i que avui dia seguim pensant en aquests termes, ens hem adonat del tipus d’immobilisme que produeix aquesta sentència. A més, moltes de les idees més esperançadores i pràctiques que hem acabat plasmant en els textos definitius provenien d’intuïcions més aviat corporals, de pensaments en fuga que buscaven on arrelar i on sostenir-se. Hem tingut l’enorme sort, també buscada, de poder viure un procés de confirmació de moltes d’aquestes intuïcions, i també d’haver-ne desmuntat i transformat moltes altres. Això ens ha permès ampliar la mirada d’estudi de la gentrificació, deixant d’entendre-la com un procés purament urbà o exclusivament en relació amb la crisi de l’habitatge i derivant en propostes molt més interseccionals i coherents: com un model estructural i estructurant de la producció i reproducció d’espai i territori sota la lògica capitalista.
Això ens du a preguntar-nos si gentrificació com a concepte no ha quedat obsolet… Un apunt que les amigues Carla Rivera Blanco i Stefano Portelli fa temps que ronden amb afilada percepció. Després dels centenars de pàgines que esperem que hagueu gaudit més que no patit, hem pogut comprovar que les concepcions més clàssiques del terme sí que es queden curtes tant en continent com en contingut. Alhora, però, ens sembla d’una gran utilitat: tot i ser un anglicisme aparentment complex d’entendre, s’ha instal·lat com a mot quotidià de referència i interferència en gairebé totes les converses entorn del dret al territori i la reproducció de la vida. És per aquest motiu que hem decidit, explícitament, aferrar-nos-hi com a una àncora que ens permeti iniciar el viatge analític des de terres conegudes per explorar-ne de més incertes. D’altra banda, la seva revisió, més en un pla de debat teòric i discursiu, estem segures que ens serà molt útil per teixir aliances profundes amb altres camps de lluita. Si bé l’ecologisme i els feminismes han trobat en la lluita pel territori un aliat indispensable des dels seus inicis, hem vist que qüestions com la salut mental, el llenguatge, les infàncies, l’envelliment, l’antiracisme, el treball, les cures i el temps lliure, entre moltes altres, es troben també necessàriament interpel·lades per la lluita pel territori, perquè tot el que es trobi en joc aquí serà una trinxera on imaginar futurs esperançadors i col·lectius. El terme gentrificació, doncs, ens apareix com un concepte comú i referenciable, alhora que com una porta d’entrada a parlar d’un ecosistema molt més ample: les condicions de desolació i violència de la producció capitalista. Alhora, ens serveix per organitzar al seu voltant mitjans i eines que podem elaborar i potenciar per a imaginar i sostenir la vida al planeta Terra. Aquest ha sigut, i és en termes més generals, un dels punts clau que hem après en la seva elaboració: imaginar és una de les eines més poderoses i efectives ja no només contra la gentrificació, sinó també per a crear territoris propis, justos, sostenibles i emancipadors.
Durant el llibre hem pogut descobrir la producció d’espai capitalista des de moltes òptiques que ens semblen útils per al treball de base. Una de les descobertes més importants és definir la gentrificació com un procés material simbòlicament organitzat, on el més essencial de tot el procés gairebé mai és el QUÈ construïm, sinó sota quines condicions ho fem: el COM. El capitalisme té l’habilitat de transformar tot allò necessari per a la vida en productes comercialitzables i escassos, fent-ho passar per un fet material que és, evidentment, una ficció construïda d’allò més feble. Requereix milers de milions d’euros i dòlars en publicitat, així com discursos d’odi i alienació per a sostenir-se. Des d’aquest punt de vista el llenguatge és una infraestructura en si mateixa, com el mateix sòl o els edificis, i és un dels elements més indispensables per a la reproducció d’aquest model territorial basat en la violència, la segregació i el privilegi privat: no hi haurà lluita material sense lluita pel llenguatge. Ens hem d’ocupar d’alliberar sòl i de construir comunitats fortes, evidentment, però alhora hem de cultivar l’imaginari, l’esperança i les possibilitats territorials perquè el treball pel postcapitalisme sigui efectiu.
La nostra tasca com a grup militant, sense ser-ne del tot conscients, s’ha enfocat en aquest propòsit durant l’última dècada. I així ho veiem reflectit també en molts col·lectius que s’esforcen a desmuntar discursos hegemònics i elaborar relats propis i al servei del poble. Col·lectius que atureu desnonaments, que engegueu campanyes, que doneu espais per a cultivar la lluita, que organitzeu els malestars, que denuncieu les pràctiques criminals del sistema capitalista, que feu memòria per fer futur, que lluiteu cada pam de cos, cada pam de terra i que resistiu els embats del poder. Però sobretot que mostreu, amb cada gest, camins plens de vida i plens de mans que ens acompanyen. Gràcies per tots els centenars, milers, de victòries que desplegueu. I per cada okupació, cada xarxa de suport mutu, cada centre social autogestionat, cada projecte que hem citat i, sobretot, tots els que ens hem oblidat d’esmentar.
Que els últims mesos els discursos institucionals i mediàtics estiguin sent tan brutalment agressius és a causa d’aquestes victòries, pel fet que sense aquest desplegament de mitjans absurd la seva ficció es faria miques. La percepció de l’okupació és cada cop més favorable, gràcies a la demostració evident de la importància i els beneficis dels espais comunitaris i l’enxarxament que ofereixen. Les promocions d’habitatges cooperatius són una realitat més ferma cada any que passa, amb uns percentatges de presència de l’economia social i solidària que mostren el potencial que tenen, alhora que es mantenen uns debats interns entorn de l’accessibilitat, el vincle territorial i la governança plens d’inspiració. Les victòries judicials dels moviments populars han fet impracticables molts mecanismes administratius de la gentrificació, frenant desallotjaments i projectes especulatius arreu del territori de l’Estat espanyol. La pressió popular i l’organització sindical han aconseguit fites tan importants com l’expulsió de The District de la ciutat de Barcelona i la victòria de la vaga de lloguers a La Caixa. El coneixement que durant segles de privatització ens havia sigut desposseït es troba més col·lectivitzat que mai, les eines digitals ens permeten connectar lluites d’arreu del planeta, aprendre de les experiències internacionals i reforçar les pròpies, i cada cop hi ha més col·lectius posant al servei de l’autogestió les eines que fins ara es trobaven de part del poder: hacklabs, oficines per a l’okupació, sindicats d’habitatge, grups de suport tècnic, urbanistes i un etcètera molt llarg estan organitzant xarxes estratègiques per confrontar els atacs institucionals i corporatius, amb èxits ben notoris. També tot els projectes desmantellats, aquells que el capital ha aconseguit fragmentar fins a esborrar-ne els rastres, fins i tot aquests són victòries que han demostrat com és de possible i present la vida que vindrà, i que ja és aquí i sempre hi ha sigut. Diuen que el moment més fosc de la nit és justament abans de l’albada, però podem confirmar que els focs que hi ha encesos arreu del territori ens il·luminen més que qualsevol matí.
La gentrificació posa en joc la possibilitat mateixa de viure. Per això, la lluita no és només urbana: és una lluita per la reproducció de tota la societat i del mateix planeta Terra. I aquesta lluita, malgrat totes les dificultats, continua essent possible.
Vivim en el capitalisme, el seu poder sembla ineludible, també ho semblava el dret diví del reis.
Ursula K. Le Guin
[1] Fisher, Mark. Realismo capitalista. Caja Negra, 2016.
[2] Fisher va dedicar tota la seva pràctica política a buscar com desmantellar aquest realisme capitalista. El seu suïcidi, l’any 2017, va trencar un cicle de publicacions on es proposava organitzar estratègies en un llibre que s’anava a titular Comunisme àcid i que algunes de les seves alumnes estan mirant de reconstruir a partir dels seus textos publicats i encara inèdits.
[3] La filòsofa i historiadora estatunidenca Donna Haraway i el filòsof italià Franco «Bifo» Berardi han fet crítiques molt interessants d’aquesta idea de la fi de la història que us convidem a visitar a Seguir con el problema (2019) i a El tercer inconsciente (2022).
Inhabit-able; 