Inhabit-able;

Aquest text és part del llibre «Gentrifi-què!? Hi ha alternatives a l’urbanisme capitalista?» que tindreu disponible a partir d’Abril de 2026.

La geografia ha sigut, i és, un dels elements més influents de tot el desenvolupament de la vida i de la cultura humana. Ha determinat, de manera evident, localitzacions d’assentaments, com poblats al voltant de l’aigua per a ingerir, pel bestiar, regar, com a força motriu de mitjans de producció com el molí, prop de costes marítimes per instal·lar-hi ports i punts clau d’intercanvi de mercaderies i mobilització de persones (exploració, comerç, esclavitud, guerres…), molt poblats s’han assentat a prop de les terres fèrtils d’aquestes zones amb presència d’aigua (com a la llera del riu Nil a Egipte o els poblats de l’Amazones). Els castells es construïen en punts alts estratègics per a poder controlar visualment el territori i tenir avantatge bèl·lica i protecció “natural” per altitud. Així com poblats i cultures que s’han situat en entorns protectors com  valls, illes i zones muntanyoses per dificultar les invasions i afavorir la conservació de la seva cultura. El clima i els condicionants geogràfics també han obligat a moltes cultures i civilitzacions a adaptar-se biològica i tecnològicament, desenvolupant des de processos fisiològics com la suor o el pèl, fins a la producció d’abric, formes de mobilitat (com el cas de cultures nòmades), formes de producció o arquitectures concretes (per perill de terratrèmols, inundacions o huracans), i un llarg etcètera.

D’altra banda, al llarg de la història s’han descrit innumerables guerres pel control de territoris i dels recursos que conté, localització d’extractivismes[1] (terres rares, mineria, cultiu industrial), espais de turistificació, invasions imperials, etc. D’igual manera que la geografia obligava a adaptar-se i desenvolupar-nos, molta violència històrica s’ha centrat en el control, submissió i extracció dels territoris i les poblacions que l’habiten. No és estrany, doncs, que molts moviments en defensa de la identitat i el poble situïn sempre la terra com a element clau per a la lluita i l’autodeterminació. Com bé diuen les companyes de la reserva índia d’Standing Rock:

Algunes de les lluites més importants dels últims anys arreu del món tenen a veure amb la defensa d’un territori contra l’agressió de noves i grans infraestructures i/o el capitalisme extractiu. I la defensa d’un territori no és només la defensa d’un ecosistema, un paisatge, una espècie en risc d’extinció o, més en general, de la “natura salvatge”. La defensa d’un territori és, sobretot, la lluita per una forma de vida, per fer habitable aquell territori. [2]

I si bé al llarg de molts segles la geografia ha sigut, i és, un canal de circulació de productes i cossos (i de cossos com a producte), avui en dia, amb l’evolució de la tecnologia de la mobilitat, la urbanització massiva del planeta, la digitalització i la desmaterialització parcial de l’economia, el territori s’ha transformat en un canal de circulació de capital i una mercaderia en sí mateix. Aquí podem establir un canvi en la lògica de la concepció territorial que també es dona amb la industrialització i el naixement de la burgesia primer i el liberalisme després: passem del territori productiu al territori produït. Entenent productiu aquell que serveix a la circulació de productes i produït aquell que facilita la circulació de capital[3].

Aquesta diferència de territori productiu a territori produït ens porta a preguntar-nos «per què es dona la gentrificació aquí?” i “sota quines condicions?”, que seran les claus per a estudiar projectes i processos de renovació territorial. Ens ajudaran a emmarcar-ho en processos de control geogràfic, lucre especulatiu i segregació poblacional. La resposta a aquestes preguntes sempre serà múltiple: atracció d’inversions pel baix preu del sòl, promoció de les entitats públiques de futurs projectes de sanejament i renovació, oportunitat de sòl en categories urbanes molt rendibles, alça del valor simbòlic de certs territoris i estils de vida, etc. però ens caldrà fer-ne una anàlisi detallada per a poder combatre-ho.

També cal destacar que igual que la geografia ha servit i serveix a interessos d’exercir el poder, el control i el domini, és també un element clau en les resistències i defensa del territori, així com de les propostes emancipadores arreu del planeta. En aquest sentit les fronteres, enteses com a aparell o tecnologia de separació, també es poden organitzar per l’autodefensa: la barricada n’és un gran exemple.

CREIXEMENT DESIGUAL

La geografia sempre ha tingut un paper transcendental en l’acumulació en general, però és especialment clau en l’acumulació capitalista degut al seu paper d’actiu financer. Són espais d’on extreure plusvàlua permanent i, sobretot, tenen una virtut inesperada: el valor del sòl no depèn tant de la seva qualitat pròpia sinó del context territorial on es troba. És a dir, sota el capitalisme, el mateix sòl o habitatge al costat d’un hospital, una escola, un parc i/o una biblioteca té un valor enormement major que un sòl o habitatge en un entorn sense serveis. I tot i que sembli lògic, és una construcció en base a la segregació i la divisió en l’accés d’oportunitats, el principal mecanisme de la gentrificació i un dels objectius més urgents a abordar com a poder popular. D’aquesta manera el control del territori en termes de producció i reproducció és una de les eines més definitòries del capitalisme contemporani, una de les fonts de benefici econòmic més importants i un dels mecanismes de despossessió més devastadors; i aquí parlem de geografia de classe. David Harvey va batejar-ho com a geografia desigual: un fenomen que es pot entendre des de les pròpies dinàmiques del capitalisme, i que podem examinar-lo des de dos punts de vista interrelacionats: l’oportunitat de guany i l’escassetat.

OPORTUNITAT DE GUANY

Un nínxol de mercat devaluat pot ser, sota les condicions adequades, una oportunitat d’inversió per a guanys futurs. Territoris barats o devaluats atrauen inversions que veuen en aquest sòl una oportunitat de lucre. Això no és sota qualsevol circumstància ni localització; depèn del seu context i el seu projecte de futur. Una gran zona abandonada de l’Aragó, per exemple, pot ser poc atractiva per al capital degut a la falta de projecte urbà i d’oportunitat comercial futura, però pot ser una oportunitat d’inversió si s’hi desenvolupa un projecte de parc eòlic o solar o de data centers. Un sòl barat és aquell que se’l valora respecte un altre preu/valor i, sobretot, que està per sota el valor que s’espera. És per això que crida l’atenció com a barat, i per tant és un factor que indica que pot haver-hi un benefici a mig o llarg termini. El mateix pot passar amb territoris urbans de municipis catalans, espais abans industrials amb molt edifici fabril abandonat són espais atractius per a la inversió si s’ajunten sòl barat + pla urbanístic futur que reorganitzi el territori i en faci un projecte rendible. Això implica que el capital no es distribueix homogèniament, sinó que es dirigeix on pot maximitzar els beneficis, generant punts de molta acumulació i circulació de capital i altres de desinversió i abandonament. I això, en una economia liberalitzada on les corporacions tenen un domini tant gran sobre la producció i els ritmes de consum és devastador, doncs les infraestructures i serveis s’acumulen en territoris potencials pel lucre, deixant espais fora de joc i en condicions molt crues. Alhora, aquests punts “abandonats” resulten punts d’interès en futurs cicles d’acumulació, atractius degut al relatiu baix preu del sòl. Aquesta mecànica és deguda a la naturalesa capitalista de l’economia sense planificació, que opera per pur impuls d’atracció i mitjançant la (des)regulació del mercat. En una economia planificada la distribució és més equitativa i basada en el valor d’ús i les necessitats socials, canviant per complet l’organització espacial dels diners i les infraestructures i, per tant, trencant el mecanisme de la gentrificació.

ESCASSETAT

D’altra banda tenim el fet que, com destaca Karl Marx, el capitalisme produeix de manera conscient escassetat. El cas més evident és la mal anomenada escassetat d’habitatge als territoris de l’estat espanyol. Aquesta escassetat no és per falta de recursos i límit d’oferta o excés de demanda, sinó que és per una gestió intencionadament limitant de l’economia que aconsegueix fer de les necessitats uns privilegis a la venda. Si això ho sumem al creixement desigual que vèiem abans podem entendre que propostes aparentment beneficioses per la comunitat siguin possibles només si són productes exclusius i, per tant, amb una expectativa de lucre enorme. Com que el capitalisme opera en les polítiques d’austeritat popular i abundància de les elits econòmiques i polítiques, l’escassetat és un factor essencial per a subrogar el poble i sostenir privilegis.

La tesi principal d’aquest article és, doncs, que qualsevol intervenció en el territori sota lògiques capitalistes comporta, inevitablement, gentrificació. Trobem territoris desinvertits i territoris sobreinvertits, uns amb una escassetat produïda que dificulta, i fins i tot impedeix, la reproducció de la vida, i altres amb una sobrecirculació de capital que destrueix el teixit existent i converteix tot el que conté en una mercaderia al servei del lucre privat, sota perill de col·lapse degut a les contradiccions internes del capitalisme.

La qualitat d’aquest context afecta, tan en negatiu com en positiu, al valor i al rendiment del producte sòl i/o immoble. La producció del territori té un impacte directe en la infravaloració o la sobrevaloració del parc edificat. Per entendre’ns del tot, un context empobrit, estigmatitzat com a perillós, insalubre i abandonat farà devaluar de manera significativa el seu sòl, permetent comprar-lo molt per sota del preu de mercat. Un cop obtingut aquest sòl devaluat “només” cal que el context “millori”: s’urbanitzi i s’hi instal·lin equipaments i serveis, perquè així el seu valor augmenti significativament. Aquest procés d’especulació és la mecànica que dona plusvàlua i sentit a la gentrificació, fent evident que la geografia desigual no és un accident, sinó una estratègia. No és casual ni eventual, és planificada i cíclica. El capital construeix el territori segons la seva pròpia lògica de rendibilitat i, en fer-ho, crea murs, segregació, tecnologies de control, violència i illes de luxe privatitzades. Les desigualtats urbanes són, en realitat, desigualtats socials materialitzades en l’espai.

Notes:

[1] De fet, en termes imperialistes, ha aparegut des de fa unes dècades el concepte de “geoenginyeria”, que es basa en el desenvolupament de tecnologies capaces d’afectar el devenir de l’ecosistema i els processos climàtics i geogràfics. En específic sembla que un dels camps de major impacte de la geoenginyeria és l’abordatge del canvi climàtic mentre sustenta la devastació capitalista. Tecnologies que permetin modificar, mitigar i desviar la radiació solar, per exemple, passen per sobre de desmantellar les estructures del capitalisme. És un dels conceptes més perillosos dels que hem sentit a parlar en els últims anys, i hi ha un llibre en específic que ens encanta tant pel contingut com pel format: Socialismo de Medio Planeta, de Troy Vettese i Drew Pendergrass. Per si alguna persona que ens llegeix està interessada en afectacions més globals de la violència geogràfica.

[2] Standing Rock, los guardianes del agua contra la serpiente negra. Descontrol, 2017.

[3] La diferència entre productes/diners i capital en la base marxista és que mentre els diners es troben quiets, estàtics, i el seu fi és canviar-se per productes/mercaderies, el capital són diners en circulació, i el seu fi és generar plusvàlua, és a dir, més diners. Mentre que els diners serveixen a necessitats socials i prioritza el seu valor d’ús, el capital serveix a necessitats d’acumulació i prioritza el seu valor de canvi. Podeu trobar-ho més detallat en aquest article del blog «Què és ser capitalista?«