Aquest text és part del llibre «Gentrifi-què!? Imaginar, organitzar i habitar les alternatives a l’urbanisme capitalista» que tindreu disponible a partir de març de 2026.
El desenvolupament material de la gentrificació es basa en un mecanisme molt concret i aparentment simple: l’expectativa de benefici. Aquesta es dona només en espais on hi ha previsió de generar guanys, és a dir, una previsió especulativa. Per a aquest objectiu s’organitzen i es despleguen tot un seguit de tàctiques, tecnologies i estratègies molt diverses.
Mitjançant la mecànica de la geografia desigual (que podeu consultar en altres articles com Quin paper juga la geografia en l’economia capitalista?) es construeixen zones privilegiades amb serveis, infraestructures, inversió i qualitats espacials molt diverses, i zones que en podem dir sacrificades, sense serveis ni infraestructures, amb escassa o nul·la inversió i espais declarats en ruïna i abandonats. Les friccions que sorgeixen de la diferència de classe i la segregació poblacional, així com de la distribució injusta i violenta de la riquesa, fan que esclatin episodis de conflicte inevitables.
D’aquests esclats i de la seva prevenció, doncs, en sorgeix la frontera: un mecanisme que s’encarna en moltes formes, tant físiques com jurídiques i simbòliques, per a protegir els privilegis de les classes dominants i separar la població desposseïda del cos de la riquesa acumulada en el territori. Cal entendre que quan parlem de frontera, doncs, no parlem només de murs i tanques explícites, també parlem de fronteres aparentment invisibles però igualment efectives que separen per renda, perfil social, accés als serveis o drets legals. Són fronteres que marquen qui pot viure on, amb quins recursos i amb quina qualitat de vida i, sobretot, qui no pot fer-ho. Les fronteres urbanes són l’expressió espacial de la protecció dels privilegis. El mur no és només una paret: és una tecnologia per apuntalar i reproduir els privilegis, i com més amenaçats i privatitzats es trobin aquests privilegis, més evident i violenta es tornarà la frontera.
El filòsof francès Michel Foucault (1926-1984) va treballar aquests plantejaments profundament a Vigilar y castigar i Seguridad, territorio, población a partir dels estudis de la industrialització, la construcció de la classe burgesa i la proletària i el sistema penal que se’n va derivar. Foucault proposa una lectura de la llei en línia de sospita: com a producte d’un proteccionisme de classe.
Per a ell durant la industrialització es produeix un desplegament jurídic, legislatiu i simbòlic enorme per a protegir el cos de la riquesa, materialitzat en els mitjans de producció, l’estoc de mercaderies emmagatzemat i els mitjans de transport. Tots aquests elements, propietat exclusiva de la burgesia, es troben en contacte directe amb el proletariat,
que podria boicotejar, destruir i usurpar aquesta riquesa.
Per tal d’assegurar aquest nou ordre social es construeixen un seguit de tecnologies (fronteres) per a protegir els privilegis burgesos. Aquestes tenen formes molt diverses, des de la construcció de cossos policials per identificar, detenir i clausurar aquests «delictes» fins a cartilles obreres que
eren un recull de les conductes de les persones treballadores i condicionaven, de manera directa, l’accés a un sou. S’organitzen mecanismes de vigilància, control, detenció i càstig per tal de protegir la riquesa i assegurar el privilegi de classe.
Normalment, quan es parla de fronteres ens imaginem tanques de metall, filferro i cadenats. En entorns que ens semblen menys hostils podem pensar en murs i portes amb control d’accés. Però totes entenem que les fronteres no són sempre físiques, sinó que n’existeixen de no materials igualment perilloses i violentes. Aquestes, més que físicament, segreguen en forma de drets i possibilitats, i les anomenarem fronteres simbòliques.
La frontera simbòlica permet la construcció d’una normalitat territorial que categoritza i exclou allò que considera estrany o fora de lloc, allò monstruós, salvatge, perillós o violent. I des d’aquí segurament ens sigui més fàcil entendre que la frontera no és només física, sinó des d’on també es construeix una validesa d’espais, identitats i pràctiques, i tot allò que no encaixa en aquesta «normalitat» es susceptible de rebre violència. Així, la gentrificació no consisteix només a reemplaçar persones, sinó a organitzar simbòlicament l’espai, imposant codis —d’hàbitat, neteja, comportament, estatus— que marquen allò acceptat i allò expulsat.
El cas del desallotjament de l’institut B9 de Badalona va ser un cas evident de com es configuren les fronteres tant simbòliques com materials.
Les fronteres simbòliques i físiques determinen la negociació en l’ocupació de l’espai, que facilita i afavoreix una ocupació del centre, els espais de privilegi i les postures normalitzades als homes blancs heterosexuals cis amb diners, culturalment i socialment capacitats i en edat productiva.
Així com la frontera física separa materialment els cossos, n’administra el contacte i en gestiona la transferència, les fronteres simbòliques afecten despossessions més ocultes que tenen a veure amb les oportunitats econòmiques i culturals, les barreres idiomàtiques, la relació amb l’alteritat, el qüestionament de la presència, l’exposició a la violència (escorcolls policials, identificacions), l’amenaça i la por.
Les fronteres són més evidents com més present i viva es troba la lluita de classes en un territori. Així, en entorns molt estratificats i on la lluita de classes es troba present i representada en l’espai, com és el cas de la ciutat de Bogotà, les fronteres urbanes que es construeixen són molt més físiques: tanques, filferros, punxes, cossos de «seguretat» armats, controls d’accés, grups paramilitars, etc. En canvi, en entorns on la lluita de classes és molt més subterrània, com és el cas de la ciutat de Barcelona, les fronteres prenen presències molt més simbòliques: lleis cíviques, identificacions i detencions, prohibicions, codis socials, etc. Les dues tipologies de frontera treballen l’una en l’altra. Ambdues protegeixen els privilegis i el cos de la riquesa que està en joc. Però, i potser és el més important, aquestes fronteres determinen, dintre dels processos de gentrificació, qui té dret al dret, qui té accés a la condició de ciutadania i, sobretot, qui no en té.
Aquestes friccions entre possibilitats i espais poden conviure en l’espai durant un temps determinat, però quan es fan molt evidents les contradiccions del capitalisme també es fan molt evidents les fronteres que les venen a «salvar».
Espais com la superilla o rambles peatonalitzades acullen, moltes vegades i sobretot en fases inicials de la seva implantació, un ecosistema molt curiós de classes socials convivint en l’espai. Hi veiem riders amb sous miserables d’empreses com JustEat, Glovo i UberEats «convivint» amb perfils amb sous de feines internacionals especialitzades; persones sense llar ocupant espais inesperats —com portals, bancs i escocells— «convivint» amb lloguers d’entre 1.400 € i 6.000 € al mes, amb algun cas puntual de fins a 9.000 €[2].
A la llarga, aquestes friccions de classe i altres interseccions d’opressió (sobretot la racista) es tradueixen en tecnologies físiques d’expulsió: es prohibeix dormir a la zona i/o es destrueix la possibilitat de fer-ho mitjançant l’arquitectura hostil, com reposabraços als bancs per evitar que s’hi pugui estirar un cos, punxes i elements que evitin els assentaments informals i batudes policials per desmantellar el sensellarisme i desplaçar-lo a altres indrets «menys molestos per al capital».
[1] Si voleu consultar el treball de Johnny Miller té un web molt interessant que es diu Unequal Scenes on, a partir de fotografies a vol de dron, fa visibles moltes fronteres entre territoris, tant naturals com humanes.
[2] Cas de la Superilla de Consell de Cent de Barcelona, dades del portal Idealista.
Inhabit-able; 