Inhabit-able;

Des del punt de vista del llenguatge aquestes imatges no només representen futurs sinó que també els produeixen físicament, l’espai projectat és una espècie de profecia autocomplerta, en la que tot allò que passa en la imatge serà el «normal» que succeeixi, mentres que tot allò que no permet la imatge serà castigat, perseguit i eliminat de la realitat. Us sembla exagerat? Anem pas a pas.

Fixem-nos en el tipus d’usos, persones i codis que s’hi dibuixen. No és estrany que tot i ser «renders» de diferents espais de Barcelona tinguin tots un mateix patró gràfic? Mirem els usos que hi apareixen: produir, consumir, circular. Res de reunir-nos al carrer, cap esdeveniment popular, cap acció fora de la norma de productivitat burgesa capitalista. Allò Real, la geografia, la societat, la vida mateixa, és incerta, diversa, heterogènia, imprevisible. Però aquestes imatges intenten instaurar LA Realitat, una veritat hegemònica de com utilitzar l’espai. Fixem-nos en els cossos que hi apareixen: normatius, blancs, heterosexuals, vestits amb peces cares, en cromàtiques neutres. Es troben passejant, amb canalla cívica impassible als estímuls que l’envolten, canalla «ben educada», cossos completament ensinistrats a la norma del pacte social i l’ordenança cívica. No hi ha cartells de protesta, ni graffitis com expressió contra-urbana, no hi ha brutícia, sempre hi fa Sol i és primavera, tot florit, tot podat, tot controlat. Les imatges representen uns ideals socials i econòmica, i també els reprodueixen i els fan reals. Els «renders» representen tots els desitjos instal·lats en la nostra educació, un ensinistrament per encaixar en la imatge capitalista.

Hi ha una frase meravellosament explicativa que atribuïm al crític cultural britànic Mark Fisher: Aprendre allò normal situa allò estrany. I tot i que sembli lògic és molt important en aquest tipus de violències del llenguatge. Tots els cossos, usos i codis que no entren en aquesta «normalitat» són situats com «estranys» en la geografia capitalista. Totes aquestes activitats i cossos no-normatius queden fora del codi cívic, del codi moral burgès, perquè són els que irrompen la seva ficció territorial i, com a tal, no tenen cabuda ni en la imatge ni en la seva encarnació física, és més, si hi apareixen per algun motiu no-controlat són perseguits, identificats, multats i expulsats.

L’escriptora epanyola Sara Torres descriu perfectament aquesta “fantasia de control” quan diu que “el cuerpo bello o sublime es siempre el cuerpo altamente domesticado”: domesticat en funcions, en forma, en utilitat, en norma, en cànon social, fins i tot en gana, to de pell, identitat sexual i de gènere, etc. el que situa els cossos aptes i, sobretot, situa els cossos “perillosos”: aquells no-domesticats, no-controlats, no-normativitzats i, sobretot, sobre els que es pot exercir violència. Doncs la classificació entre cossos permesos i aquells monstruosos defineix, perfectament, quins cossos tenen dret al dret i quins en queden al marge. I aquesta aprehensió del “normal i l’estrany”, inevitablement, s’instal·la en el nostre inconscient. Són codis tan repetits en pel·lícules, publicitat, literatura i discursos polítics… és tanta la violència inflingida històricament contra aquests cossos que fins i tot les nostres pulsions autoperceptives són de rebuig cap al propi cos, fent tàctil l’hostilitat en que s’edifica l’urbanisme capitalista. Habitem cossos que neguem, rebutgem, amputem, castiguem, modifiquem, tapem… per l’aprenentatge d’un “afora” monstruós que irromp una “normalitat” que mai podrem cumplir ni ser-ne part.

Com estem veient en les imatges «renderitzades», el capitalisme occidental modern gasta moltíssima energia en “aprendre allò normal i situar allò estrany”, milers de milions d’euros en publicitat i màrqueting que determinen què està bé i què no, què és el desitjable (la norma heterosexual, la propietat privada, l’acumulació, la família occidental, etc.)  i que cal rebutjar (la diferència, la no-blanquitut, l’amor no-heterosexual, allò col·lectiu, la redistribució de riquesa, la comunitat, etc.). Tota aquesta “producció semiòtica” (Guattari, 2005) de símbols i, sobretot, desitjos és el que K. Marx, F. Engels, S. Freud i posteriorment H. Marcuse ja van identificar i els va permetre treballar que, en paraules de Mark Fisher a Deseo Postcapitalista (2024):

La “pulsión” tiene entonces un carácter maquínico o no-biológico, al menos en principio, lo cual implica una capacidad de redireccionar y reformular las pulsiones. No están “dadas” en la naturaleza biológica de los seres, de los humanos. […] Una de las implicaciones más radicales de la teoría freudiana es que algo como la heterosexualidad es el resultado de un colosal proceso de aculturación; que la heterosexualidad no ocurresin más, sino que tiene que haber todo un conjunto de iniciaciones, canalizaciones y oclusiones del deseo potencial para que algo como la heterosexualidad llegue a ser visto como la norma…

Si el desig és educable s’obren portes poderoses de contra-poder! I hi ha dues estratègies que es desprenen d’aquest breu article: 

1. Cal reapropiar-nos de la producció semiòtica, de la construcció del desig, de la creació de llenguatge i de realitats. Cal estructurar una contra-líbido autogestionària i emancipatòria, que confronti el llenguatge del poder capitalista. Cal generar les nostres pròpies imatges, gairebé, com apunta Fisher, un contra-màrqueting que situï el capitalisme com el que és: un sistema criminal que extermina la diferència; i, alhora, que situï un fons de comparació del que podrien ser territoris plaentment habitables, en base al valor d’ús, que rebutgi l’explotació, que operi en els cuidats i la tendresa revolucionària. Aquesta contra-líbido mutaria, inevitablement, la “normalitat”, la “realitat”, i reeducaria l’inconscient social cap a noves formes de subjectivitat avui dia inimaginables. 
2. Cal organitzar-nos els malestars encarnats. Organitzar-nos els cossos vulnerats no-normatius i esdevenir multiplicitat, esdevenir massa, per irrompre l’espai, col·lapsar la norma i ocupar l’imaginari social. Cal reconnectar aquests malestars que semblen quotidians per entendre’ls com a violències sistèmiques. Fer que deixin de ser conseqüències de processos naturals inevitables per entendre’ls com a mals perfectament evitables i, com a tals, crims socials si succeeixen. 

Cal fer xocar els cossos, habitar-nos en espais comuns, compartir els malestars, situar les violències comunes, en Sindicats, Assemblees, Grups de Suport, Horts Ocupats, Centres Socials, Ateneus Llibertaris, a cada carrer, plaça i parc. Tota la matèria que el sistema tan s’esforça en ocultar i eliminar resisteix, inevitablement, i retorna, sempre. El cos individual és exterminable, però la matèria organitzada és irreductible. I aquesta irreductabilitat, aquesta inevitabilitat de retorn, és el que més tem el capital, perquè no podrà fer-hi res, perquè no podrà sostenir el seu teatre de ficcions criminal, i aflorarà la vida.