El passat 13 de març vam poder compartir una sessió molt poderosa organitzada per les companyes d’Heura Negra a la Fusteria de Vallcarca. Les convidades: La Saó, La Màquia, Embat i la CGT assumien un repte molt difícil… presentar, en una hora i mitja, certes qüestions, estratègies i propostes per a fer front l’auge del feixisme i l’extrema dreta en els territoris de parla catalana.
Si bé la sessió estarà detallada i comentada per les companyes d’Heura i va ser molt ample, des de qüestions internacionals fins a pràctiques quotidianes antifeixistes, volíem oferir un breu comentari d’un dels debats que més ens interpel·la de la sessió: la qüestió dels formats dels actes i sessions de col·lectius anarquistes.
És un consens comú entre entitats autogestionades que, si bé els debats, les taules rodones, les formacions i ponències són ESSENCIALS per al desenvolupament del múscul llibertari, són formats que reconeixem fàcilment com a poc desitjables per a parts de la població no-militant1, sobretot si parlem de joventut i primeres interaccions amb aquests espais i entitats.
El moment històric que vivim, i podem ampliar-lo des de la caiguda del mur de Berlín l’any ‘89, es pot definir amb la paraula desesperança. Una sensació de “no hi ha res a fer” alhora que una frustració degut a que necessitem que “hi hagi alguna cosa a fer”, la frustració de que alguna cosa se’ns escapa constantment d’entre les mans. És el que el crític cultural i escriptor Mark Fisher (1968-2017) anomenava Realisme Capitalista. Aquest concepte és especialment interessant perquè no parla de fets, sinó de sensacions. El Realisme Capitalista no és el FET que no hi hagi res a fer, és la sensació d’un final per la imaginació, un pes simbòlic que ens immobilitza tot i que, a fets pràctics, l’autogestió popular no hagi estat mai tan possible com avui en dia (en termes tecnològics, socials i organitzatius). Tota aquesta desesperança es pot resumir en la frase, altament coneguda ja avui en dia, de és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. I repetim, no és una qüestió de raó, sinó que és un segrest de la imaginació liderat pel projecte TINA (There’s is no alternative) de Margaret Thatcher i tota la llista de neoliberals preocupats per fer del capitalisme un “ordre natural” inqüestionable i incontestable.
D’aquesta manera connectàvem amb una frase que atribuïm a la militant feminista de FemArt i Ullal, Júlia Lull Sanz, qui ens deia:
Per a fer la revolució ens sobren raons, però segurament ens faltin pulsions.
El capitalisme i, en concret, l’extrema dreta tenen molta traça mobilitzats pulsions, desitjos, aspiracions i imaginacions, i sobretot en canalitzar-les cap a d’odi, la por, la inseguretat i la incertesa. És una estratègia importantíssima per als seus interessos polítics de segregació poblacional basats en classismes, racismes, masclismes, especismes i feixismes. Buiden els discursos per fer-ne simplificacions molt fàcils de comprendre des dels privilegis i que, com comentava el col·lectiu Embat, construeixen una “alteritat” sobre la que descarregar tota aquesta frustració. Un “altre” que, com anunciava amb preocupació la CGT, sigui l’aparent causa i motiu de tot el malestar del món: el de la feina precària, el del lloguer abusiu, el dels territoris hostils, el de l’emergència climàtica, el de la matança permanent (tant d’ésser humans com no humans), el de la destrucció de la memòria territorial i un llarg etcètera.
Quan s’organitza aquest malestar i es converteix en un arma contra aquest “altra” no és per qüestions de raó, sinó per una connexió emocional i pulsional amb aquesta descàrrega, una sortida ràpida i fàcil a tota la frustració a la que ens duu el capitalisme patriarcal i colonial.
Han sigut moltes dècades en que l’esquerra s’ha centrat en l’anàlisi de l’estat de la qüestió i hem perdut terreny en la construcció de futurs que mobilitzin la pulsió: futurs desitjables, esperançadors i plaentment habitables. D’aquí que l’arribada discursiva a gran part de la població sigui difícil i, moltes vegades, artificial i forçada. Atendre aquesta organització del malestar hauria de ser, i de fet ho és, una prioritat per a qualsevol moviment llibertari i anticapitalista. Entendre que ens calen anàlisis, debats, formacions i quadres polítics alhora que formats accessibles, diversos, on es tinguin en compte els diferents models d’aprenentatge, espais on cultivar les cures i, sobretot, la imaginació. Només superant aquesta sensació fisheriana de derrota és quan podrem organitzar, de debò, propostes emancipadores. I només superarem aquesta sensació si donem espais al malestar, al joc, a l’emoció, a la pulsió i el divertiment.
Aquesta estratègia metodològica no és pas nova, fa dècades que col·lectius feministes i anarquistes treballen centrades en les pulsions, el desig i el plaer. Fa dècades que busquen i troben maneres d’afectar els afectes, de mobilitzar l’empatia i l’estima, l’esperança i el suport mutu. D’aquí se n’extreuen propostes molt inspiradores com la idea de mística proposada per la Saó, que per la nostra sorpresa no es va tocar durant la sessió i trobem especialment pertinent: cuidar l’emoció, el ritual, l’esperança i la memòria, el fil històric que ens connecta. Donar espai al malestar, a la cocció lenta de les pors i els reptes, donar-hi presència i forma: una llar de foc on parlar, una cançó que ens mogui per dintre, el contacte físic entre camarades. Aquestes propostes són profundament revolucionàries no només en proposta, sinó també en mètode.
Des de Memòria, Lluita i Resistència2 fa deu anys que posem en pràctica aquestes metodologies experiencials que no només busquen divulgar cert contingut, sinó que atenen de manera directe els models d’aprenentatge i les connexions amb l’emoció, l’empatia i el desig. Ho fem a partir del joc, l’expressió artística, exercicis d’imaginació, produccions audiovisuals, etc. per a poder fer més accessibles molts dels conceptes que treballem així com proposar espais de treball col·lectiu alhora que no oblidem el divertiment i el cos en l’equació. Els tallers han esdevingut un canal comunicatiu molt efectiu amb la joventut, a més d’una eina autònoma per a moltes camarades. Alhora són un espai de divertiment, formació i treball desenfadat per a moltes militants de base que es troben inscrites en la urgència social (sindicats, centres socials okupats, assemblees, etc.) i els cal una mica d’aire dintre la lluita constant.
La Màquia ho demandava, de manera molt valuosa, durant la sessió: el contacte amb qui escoltàvem, l’intercanvi d’energia essencial per a la lluita.
Dintre de tot l’interès que ens va provocar la sessió en sí, ens resulta especialment interessant aquest debat entorn les metodologies. Doncs trobem que és el proper pas a organitzar per a enfortir els moviments de base i anarquistes. Perquè jugar és una forma molt poderosa de viure, i el sol fer de viure ja és una forma essencial de lluitar.
Notes:
1 En aquest sentit les companyes del col·lectiu transfeminista La Màquia apuntaven que militància és una paraula complexa, doncs molta de la pràctica militant (cuidar les veïnes, defensar el territori, contruir xarxes de suport mutu, etc.) la duen a termes moltes persones de manera quotidiana i, en podríem dir, informal. Amb aquest apunt s’evidencia que la separació entre militant i no militant és fictícia, i que reconèixer i visibilitzar aquestes xarxes “informals” és una clau molt important del treball de base. Des del nostre punt de vista aquestes estructures quotidianes contenen el risc de ser cooptades per l’extrema dreta degut a la seva desconnexió, precisament, estructural / política, ja que atenen a qüestions, normalment, territorials / urgents. La potencialitat de la diferència entre militants i no militants recau en la capacitat de coordinar-nos per a catalitzar aquestes lluites territorials / urgents / quotidianes cap a estratègies estructurals més amples i interseccionals.
2 Memòria, Lluita i Resistència som un col·lectiu autogestionat de base militant que des de 2016 oferim tallers gratuïts entorn les violències estructurals del sistema capitalista. Un dels camps d’estudi més amples que tenim és el de la gentrificació i totes les seves arestes com a model organitzatiu de l’espai basat en la segregació i la despossessió. Podeu consultar el blog inhabit-able.org per a més informació.
Inhabit-able; 