Aquesta entrada és una traducció d’un l’article del filòsof francès Alexandre Monnin. Si voleu consultar l’original podeu accedir a l’enllaç que us deixem aquí:

Monnin, A. (2021). Les «communs négatifs». Entre déchets et ruines. Études, 59-68.

Aquí, però, en trobareu la traducció al català i, després, al castellà. Trobem essencial la perspectiva de «comuns negatius» degut al seu paper central en les desigualtats nord-sud i la circulació de capital en la «cadena de subministrament» global. D’aquesta manera creiem que Monnin proposa una introducció al tema molt pedagògica que ens permet abordar qüestions com l’ecocidi, el decreixement, la democratització de l’economia, la seva redistribució i, de manera molt suggerent, la geografia imperial. Sense més detalls, ja que el text s’explica per sí sol, aquí us deixem la traducció.

[CAT]

Els comuns negatius: residus, ruïnes i habitabilitat.

La noció contemporània de residu va aparèixer relativament tard. Antigament, no existia el rebuig absolut o irrecuperable, tot i que aquest règim s’ha anat estenent als països més rics. Què fer amb aquests residus? Aquest és el punt de partida d’una reflexió sobre els «comuns negatius» iniciada a principis dels anys 2000 per dues sociòlogues alemanyes i que va rebre un nou impuls, de manera independent, a finals de l’any 2017, amb l’objectiu de repensar els comuns, aquestes recursos gestionats democràticament per col·lectius, en temps de l’Antropocè.

Es distingeixen dues línies d’anàlisi: una que aborda el comú negatiu des de la perspectiva del residu que, teòricament, podria ser reabsorbit per comunitats ampliades a les no-humanes; i una altra, que és la que proposem, en què el comú negatiu s’analitza a través del prisma de la ruïna que persisteix al llarg del temps. Més enllà de les ruïnes pintoresques, avui cal ampliar la nostra percepció de les ruïnes per incloure-hi aquelles el manteniment de les quals amenaça l’habitabilitat del planeta: els combustibles fòssils, la supply chain (cadena de subministrament), les tecnologies digitals, l’agricultura convencional motoritzada, les modalitats contemporànies de transport, etc.

Els antecedents històrics

Una de les primeres aparicions conegudes del concepte de «comú negatiu» es deu a Maria Mies i Veronika Bennholdt-Thomsen. En un article publicat el 2001, les dues investigadores, sensibles a les desigualtats entre el Nord i el Sud i conscients dels intents d’apropiació dels comuns autèntics i vernaculars per part dels organismes internacionals, que n’assimilen el vocabulari per desvirtuar-ne millor la lògica, argumentaven a favor de la necessitat de defensar i reapropiar-se dels comuns. El nucli del seu article gira entorn de la necessitat de situar l’economia al centre del pensament sobre els comuns, però entenent l’economia, sobretot, com allò que garanteix la re·producció de la vida. Des d’aquesta perspectiva, la propietat privada o el treball assalariat han estat, històricament, factors de destrucció dels comuns i de les comunitats. Per a les dues autores, res no ho testimonia millor que el destí reservat als residus, rebutjos que han esdevingut inassimilables i que aquí es qualifiquen de «comuns negatius».

Darrere la pèrdua del sentit de comunitat, s’ha produït una transformació més profunda, que trenca amb els cicles de la vida i les seves «simbiosis», i que comporta l’esborrament de la «continuïtat» entre les comunitats humanes i els ecosistemes. En efecte, una economia sense comunitat ni comuns, que ja no assumeix la seva continuïtat amb els éssers vius, només pot produir residus dels quals ja no pot fer ús i que, per tant, no té cap altra opció que expulsar cap a l’exterior o destruir. Inspirant-nos en el vocabulari dels economistes, podríem dir que el residu esdevé una externalitat negativa. Ja no és reconegut com a part integrant d’una comunitat viva. No és més que el residu de transaccions entre actors separats els uns dels altres per interessos econòmics divergents, cap dels quals no vol ni pot assumir-ne el destí, això és a causa d’aquesta primera ruptura, que és alhora el signe d’una segona, més profunda, respecte dels éssers vius que són els animals, les plantes i els microbis, també expulsats fora de la comunitat.

Per a les dues autores, la conclusió és clara: la veritable tragèdia dels comuns rau en el fet que «ni la propietat ni l’interès personal son capaços de resoldre el problema dels residus o dels comuns negatius». Encara que no aparegui explícitament, l’article deixa entendre que aquest problema sorgeix al Nord com a resultat d’un procés d’expropiació de les comunitats humanes i biòtiques. El residu només adquireix les seves característiques pròpies en aquest context. En altres llocs i en altres temps, no és més que un moment del cicle de reproducció de la vida.

El comú negatiu de Mies i Bennholdt-Thomsen es configura, doncs, com un comú que cal arrencar d’un ordre generalitzat de privatització. D’aquí la crítica adreçada a les «solucions» impulsades per les administracions públiques, com ara la instal·lació de plantes de compostatge centralitzades gestionades per empreses. Aquestes instal·lacions topen amb les protestes veïnals, conscients de la contaminació que generen, del reduït nombre de llocs de treball que creen i, sobretot, de l’imperatiu de rendibilitat al qual s’ha de sotmetre un actor econòmic privat, obligat a importar residus de més enllà del seu entorn immediat per entrar en una lògica de creixement, sempre en detriment del territori que l’acull. En aquest sentit, reprendre el control dels comuns negatius implica reconèixer la importància dels processos de reproducció de la vida -dels quals no es poden desvincular-, i assumir-ne la responsabilitat directa (en sintonia amb les qüestions polítiques de descentralització i regionalització que les autores posen en relleu). És en aquest sentit que una reinvenció dels comuns al Nord passa, en primer lloc, per assumir la responsabilitat dels propis residus, i el lema esdevé: «Nosaltres mateixos ens ocupem de les nostres escombraries!».

Aquest concepte va tenir poca continuïtat després d’aquesta publicació. Tanmateix, hi trobem almenys una excepció, que aprofundeix en aquesta qüestió dels residus des d’una perspectiva complementària, però lleugerament diferent. En un llibre publicat el 2013, l’investigador japonès Hidefumi Imura proposa la categoria de «comuns locals negatius» per descriure les instal·lacions de tractament de residus (objecte de la crítica de Mies i Bennholdt-Thomsen), tot donant-li, però, una extensió més àmplia, que arriba a incloure les plantes de reprocessament de residus radioactius, molt més enllà dels residus orgànics descrits anteriorment. «Infraestructures com les centrals nuclears, els aeroports o les incineradores de residus són necessàries», escriu Imura, «des del punt de vista de l’interès general [public benefit]». Aquestes infraestructures, però, topen amb el rebuig, assimilat al «NIMBYisme» (de l’acrònim NIMBY, per Not In My BackYard – No en el meu jardí), vinculat als riscos d’accident o de contaminació. En comparació amb les anàlisis anteriors, el diagnòstic ha perdut part del seu caràcter polític: ja no es tracta de qüestionar el moviment de privatització i reconstruir comunitats vives. El comú s’ha desplaçat del residu cap a la infraestructura que en garanteix el tractament, sense qüestionar el model que regeix aquesta organització. Tanmateix, aquest desplaçament continua sent interessant: en posar l’accent en les infraestructures, l’autor subratlla el caràcter paradoxal dels termes emprats: «Aquestes instal·lacions […] implicades en el tractament dels residus […], propietat de l’Estat, dels governs locals o d’empreses privades, o gestionades per aquests, no compleixen, per tant, estrictament les condicions per ser considerades “béns públics”, que implicarien una propietat comuna, un ús comú o un ús no exclusiu per part dels individus». El caràcter paradoxal d’aquesta denominació (anomenar «comú» allò que no ho és) posa en relleu l’absència d’una gestió democràtica de les infraestructures descrites: la negativitat, lluny de limitar-se a un rebuig motivat per la por, podria residir, abans que res, en el caràcter no democràtic de la gestió d’unes infraestructures que, tanmateix, es consideren necessàries des del punt de vista de l’interès general. Entre el públic directament afectat per les molèsties reals o potencials d’aquestes instal·lacions i el públic fantasma de l’interès general, entre el rebuig i la ventriloquia, hi manca un públic o una comunitat amb capacitat per apropiar-se políticament d’aquestes qüestions.

Finalment, el 2018, Sabu Kohso, autor, investigador i militant japonès, va publicar en francès un article inèdit arran de la publicació del llibre col·lectiu Fukushima et ses invisibles. En aquest text, Kohso fa una síntesi que se situa en la cruïlla de les anàlisis anteriors. De fet, recupera la inspiració de Mies i Bennholdt-Thomsen quan escriu que «la compartició de recursos amb l’objectiu de crear ajuda mútua o comuns es fonamental […] en una condició sine qua non: que la terra i el poble mantinguin una relació orgànica, de manera que els excedents i els residus vinculats a la reproducció del poble puguin servir, al seu torn, per a la reproducció de la terra». Ara bé, aquest retorn a la terra esdevé impossible en les societats capitalistes: «Com més es desenvolupen les societats capitalistes, més perden la seva capacitat de reciclar allò que produeixen en excés, relegant així la negativitat al domini de l’invisible: l’aire, l’oceà, el subsòl, els territoris econòmicament inferiors». Un accident nuclear com el de Fukushima posa de manifest aquesta ruptura al llarg d’una escala temporal inèdita, que exclou qualsevol possibilitat de retorn enrere i trenca amb la mateixa possibilitat de reprendre el cicle de la terra, per raons que van més enllà de l’organització politicoeconòmica, de la seva temporalitat, la seva escala i la seva reversibilitat: «Si anomenem “comuns negatius” els residus que no es poden reciclar, la contaminació radioactiva posterior a Fukushima n’és potser el pitjor exemple conegut fins avui. I és irreversible». Davant d’aquesta situació, que afecta sobretot els treballadors eventuals que treballen en contacte amb aquestes centrals i que es veuen obligats a acceptar ser irradiats, Kohso fa una crida a «fer realitat» els comuns: «Allò que el procés d’acumulació primitiva de postguerra els ha arrabassat —la terra, els mitjans de subsistència locals, la família, la salut, la dignitat, una residència permanent, etc.— conté la necessitat i la possibilitat d’allò que entenem per “el comú” com a realització dels béns comuns. Les seves lluites requereixen processos d’autoorganització que cobrint tots els aspectes de les cures, el suport mutu, l’autodefensa, etc.». A la suspensió irreversible de les condicions de reproducció de la vida hi correspon la necessitat d’una reapropiació radical dels comuns, començant pel primer de tots, la terra, sense oblidar els residus que n’haurien de garantir la reproducció.

Aquestes tres anàlisis comparteixen un «aire de família», malgrat les divergències notables tant en els punts de vista com en els referents. Des del residu orgànic inscrit en els cicles biòtics que reuneixen humans, plantes, animals i bacteris, passant per la infraestructura necessària per al tractament d’aquests residus, que ara inclou fins i tot els residus nuclears, fins a arribar a la mateixa amenaça que pesa sobre el cicle de reproducció de la Terra a causa d’un accident nuclear irreversible, el comú negatiu acaba designant allò que cal recuperar per retrobar un sentit de comunitat ampliada als no-humans; les infraestructures que ningú no vol individualment, però que són desitjables col·lectivament; o bé el residu últim, aquell que, en contaminar els altres, interromp el cicle de la seva reintegració per part de la Terra.

Els comuns negatius com a ruïnes

El 2017, abans de la publicació de Kohso i sense conèixer els treballs de Mies i Bennholdt-Thomsen ni, encara menys, els d’Imura, jo mateix vaig proposar parlar de «comuns negatius» en un sentit força diferent.

Aquesta recerca formava part de la voluntat de repensar els comuns a la llum de les reflexions que aleshores s’estaven desenvolupant sobre l’Antropocè. Amb la voluntat explícita de sortir d’una visió de vegades «solucionista», que presenta els comuns com allò que hauria de «salvar el món», tal com indica el subtítol d’un llibre de Michel Bauwens. Ara bé, si la problemàtica dels comuns tracta dels mitjans per evitar l’apropiació de realitats «comunes» (a escales més o menys grans), o de reapropiar-se d’allò que ha estat capturat pel moviment expansiu dels enclosures (tancaments de terres i privatitzacions de comunals), continuen existint totes aquelles realitats que, per contra, ningú no vol. Els residus orgànics en formen part, és clar; també els residus nuclears, però, més enllà d’aquests, cal imaginar els paisatges de l’Antropocè, els rebutjos de la tecnosfera, les infraestructures abandonades, els sòls contaminats, els rius assecats…

Més que no pas el residu arrabassat a les comunitats humanes i biòtiques, l’existència del qual només es manifesta a través de la seva desintegració, la porta d’entrada a aquesta reflexió sobre els comuns negatius era més aviat la ruïna: aquella que escapa a qualsevol temptativa d’apropiació segons la lògica dels enclosures, en la cruïlla entre l’interès personal i la propietat privada. Aquestes ruïnes «pintoresques», pròpies del romanticisme i també d’un cert imaginari de l’Antropocè, les anomeno «ruïnes arruïnades». Tanmateix, no són les úniques. Perquè avui, allò que provoca més destrucció no són, per exemple, les mines a cel obert, sinó els dispositius que n’ordenen l’excavació, els models econòmics que les fan rendibles o les cadenes de subministrament que n’asseguren l’exportació arreu del planeta. Aquestes realitats —tècniques, de gestió, econòmiques o logístiques— són precisament els comuns negatius que heretem, ja que una part cada vegada més gran de la població mundial hi està vinculada a curt termini, mentre que el seu funcionament constitueix el perill més gran per a l’habitabilitat del planeta a mig termini.

Les veritables ruïnes no s’han de buscar tant en un imaginari de la decadència o del declivi, en les traces d’un passat més o menys desaparegut, un imaginari la càrrega política del qual és sempre ambigua, sinó en les realitats més brillants i high-tech, en el règim destructiu de la innovació intensiva a qualsevol preu i en la renovació incessant que aquesta requereix. Aquesta segona categoria de ruïnes l’anomeno «ruïna ruïnosa». És la ruïna que encara és productiva: productiva de noves ruïnes, que al seu torn esdevenen ruïnoses o arruïnades. Sovint no és gens fàcil traçar una frontera clara i estanca entre les dues. El petroli, per exemple, té constitutivament totes les característiques d’una ruïna arruïnada, ja que és el resultat de la transformació de matèries orgàniques procedents d’éssers vius, tant animals com vegetals. Al mateix temps, les seves característiques energètiques el converteixen en un producte «miraculós» per a nombroses indústries que alimenta, mentre que el CO₂ que allibera a l’atmosfera quan es crema resulta profundament ruïnós. De la mateixa manera, els antics pous de petroli acumulen aquests dos aspectes: els pous mateixos tenen totes les característiques de les ruïnes arruïnades, però el petroli que encara contenen continua sent «ruïnosament productiu».

A diferència del residu orgànic, la ruïna persisteix en el temps; no té la vocació de fondre’s completament en el seu entorn, encara que pugui oferir refugi a nombroses espècies, com és el cas dels vaixells enfonsats. Això, evidentment, sempre que no resulti massa ruïnosa, com va passar amb els 25.000 pneumàtics submergits entre 1980 i 1989 als Alps Marítims, davant de la zona protegida de Vallauris Golfe-Juan (Natura 2000), amb l’objectiu de crear un escull artificial. Amb el pas del temps, els pneumàtics es van anar descomponent, amenaçant el seu entorn immediat. És aquí on la noció de «tecnologies zombi» esdevé especialment valuosa. Introduïda pel físic José Halloy, designa totes aquelles tecnologies que, sobretot perquè no s’inscriuen, o gairebé no ho fan, en els grans cicles biogeoquímics, estan condemnades a sobreviure en una forma degradada durant períodes especialment llargs. Igual que els zombis, no aconsegueixen morir ni desaparèixer. Els pneumàtics submergits pertanyen a aquesta categoria de tecnologies zombi, a diferència del vaixell La Licorne que Tintín i el capità Haddock busquen a l’àlbum gairebé homònim i a El tresor de Rackham el Roig. Hi ha una mena d’error de categoria en considerar aquestes ruïnes zombi com a residus. Si bé és possible reincorporar el residu orgànic a la terra dins d’una economia basada en els comuns, això no és concebible en el cas dels rebutjos de les tecnologies zombi.

La noció de comuns negatius tal com l’entenc aquí també pretén qüestionar el concepte d’externalitat negativa. Una externalitat negativa es defineix com el resultat no desitjat d’una interacció entre dos agents implicats en una transacció, els efectes de la qual recauen sobre un tercer agent que no ha participat en la transacció original. Aquest concepte, però, deixa entendre que seria possible desvincular-ne les conseqüències o compensar-les, econòmicament o d’una altra manera. Ara bé, l’extracció de metalls preciosos per part d’infants o la baixa protecció que reben els treballadors i treballadores que fabriquen els smartphones no són elements accidentals de la seva producció. A aquest preu i en aquest mercat, són pràcticament necessitats o, si més no, elements «constitutius» d’aquests dispositius, i no pas conseqüències desafortunades que calgui lamentar a posteriori. «Déu es riu dels homes que deploren els efectes de les causes que estimen», escrivia Bossuet. O, més prosaicament: «Quan compres un alvocat, compres també el Mèxic que l’acompanya!». En aquest cas, un Mèxic sotmès a l’estrès hídric, al control dels cultius per part dels narcotraficants, a la destrucció de la biodiversitat, a l’ús massiu de pesticides, etc. No es tracta de cap accident.

Tot el repte, per tant, consisteix a polititzar allò que fins ara no ho havia estat, sota la forma dels comuns negatius, treballant per identificar-los: smartphones i 5G, petroli i energies fòssils, supply chains, models d’atractivitat entre territoris, mesures neoliberals, doctrines econòmiques o de gestió desconnectades del territori… Investigar per reconèixer-los pel que són, almenys parcialment: ruïnes ruïnoses de les quals hem d’heretar per fer-les aterrar i transformar-les, com a mínim, en ruïnes arruïnades o improductives.

L’ampliació dels comuns negatius a les realitats que amenacen l’habitabilitat del món pot semblar excessiva. Què tenen en comú la 5G i el petroli, o els models de gestió i la supply chain (cadena de subministrament)? Tanmateix, tots són elements d’allò que anomenem tecnosfera, per analogia amb la biosfera, i són els que fan que l’horitzó sigui tan problemàtic. Per tant, cal plantejar-se la qüestió del seu esdevenir, que amenaça la nostra existència futura, alhora que fa possible la nostra existència actual. Els comuns negatius estan associats a aquest repte polític de lluitar per identificar-los, amb l’objectiu de limitar la destrucció que comporten.

La qüestió de les cures és consubstancial a aquesta problemàtica i recorda una dimensió associada als comuns en general. Amb un matís: les cures dedicades als comuns negatius tenen menys l’objectiu de fer-los perdurar en el temps que no pas de «fer-los aterrar», per reprendre l’expressió de Bruno Latour. D’altra banda, a diferència dels comuns tradicionals, determinar l’escala dels comuns negatius és una tasca especialment difícil. No es pot tractar, en efecte, de deixar que els col·lectius heretin sols realitats que generen situacions dramàtiques. Aquest s’ha convertit en el nou dogma en matèria de gestió de crisis, especialment en nom de la resiliència, que constitueix una aposta per la capacitat de les poblacions d’absorbir els xocs a posteriori (generant així innovacions socials). Ara bé, al contrari, el reconeixement del caràcter negatiu d’alguns comuns és una qüestió profundament democràtica, la finalitat de la qual és recompondre, després d’una investigació i per iniciativa dels col·lectius afectats, noves relacions de solidaritat entre territoris i poblacions més o menys allunyats, que encara estan, en gran part, per inventar. I això amb caràcter d’urgència.